Ves al contingut principal

El señor Miguel, el Gran Timoner i els malaguenys

Catedral de Tortosa









El nostre Gran Timoner no necessita qui el defensi. Que es troba en la fase ascendent de la seva hègira. Aquell temps en el qual l'establishment t'acomboia i et fa tots els massatges que calguin. Fins que se'n casa, fruit del teu desgast. I et llença a la paperera rebregat. Però, per això encara falta. Així que, aquest apunt no l'escric per sortir en la seva defensa, sinó per manifestar una estranya confluència vital. Perquè la referència parlamentària del president Mas als nens malaguenys inintel·ligibles (que va desfermar fa dies des de la furibunda campanya espanyolista a twitter del #arturmasnoentiende a la probable reprovació formal del Parlament andalús) ha de ser fruit d'alguna experiència particular. Només puc dir que poques vegades m'he sentit més proper al Gran Timoner. Deu ser perquè els records d'infantesa els tenim marcats a foc, inesborrables. I ens revenen de cop, sense cridar-los, a través d'un mecanisme de refresc neuronal que ni el bo de Steve Jobs seria capaç de desentrellar.

La reminiscència d'intel·ligibilitat malaguenya, per al meu subconscient té un nom concret: el señor Miguel. Els meus estius d'infant transcorrien bàsicament a una població situada a una vintena de quilòmetres d'Osca capital. És el poble on va néixer la meva mare i els seus pares van viure la major part de la seva vida. Al pis de dalt de casa de la meva àvia (que a l'avi Paco feia molts anys que el càncer se l'havia endut) vivia la família andalusa, per part consort, del meu tiet. Recordo haver pujat moltes vegades aquelles escales fosques quan em cridaven "els de dalt". Allà, a més de berenar, acostumava a trobar-me amb el señor Miguel. Era un vell guàrdia civil malagueny jubilat. I, veureu, tots dos parlàvem espanyol, perquè a casa meva tothom era aragonès. Però amb el señor Miguel experimentava una sensació que no he tornat a sentir mai més. No li entenia ni una sola paraula. No exagero, ni una. No, o allò no ho acabo de pillar, o allò altre... No, no. Res, però res de res. Impressionant. És així com entendreu que, en sentir el nostre Gran Timoner, trenta-cinc anys més tard encara em vingui a la memòria l'inintel·ligible señor Miguel.

Comentaris

  1. doncs què vols que et digui company, crec que això ens ha passat a tots, però ens hi hem hagut d'acostumar a la cantarella andalusa, fins que va haver-hi aquell tàndem de president i vicepresident andalusos, i la ministra malaguenya de foment etc etc
    els catalans ho entenem tot perquè tenim les orelles obertes, i això ja ens ve d'enrere, de segles, o de mil·lenis jo gosaria dir
    quan vas per primer cop a Mallorca i fas inmersió en un bar i t'apropes a una taula on hi ha uns quants vells xerrant, tampoc no entens ben res. Al cap d'uns mesos comproves que xerren un català exquisit, deliciós, musical, una meravella

    Coi de monolingües, tenen les orelles embossades i el cervell empetitit
    que els bombin!

    I pel que fa al gran timoner, per mi encara haurà de mostrar-nos i confirmar alguns gestos inequivocs en defensa de la llengua: jo no acato, catala a l'atac, sense senyal, ...

    ResponElimina
  2. Jo no m'he acostumat a la cantarella andalusa. Quan parlen molt tancat no els entenc. Potser es falta de pràctica, no en conec cap.

    La reacció cavernària a les paraules d'en Mas és normal (per ells): el president va tocar tendre. La frase no és gens innocent, ataca un dels principis més sagrats pels castellans: hi ha d'haver una llengua en la que tots els habitants d'Espanya s'entenguin, la lengua de todos, la lengua del imperio.

    En el moment en que comenci a haver catalans que no entenguin el castellà o que l'andalús derivi cap a un dialecte encara més inintel·ligible la idea d'una Espanya Una se'n va a Can Pistraus. El somni de fireta s'esquerda. España se rompe. Ploren els cavalls de les estàtues eqüestres de Franco. Chim Pon!

    ResponElimina
  3. Jo també estiuejava en un poble de Osca d'on eren la meva ex família política. El nostre món allà era en castellà sempre, fins que va nèixer la meva filla.
    No entenien que parles en català a la meva filla, els semblava que ho feia perquè ells no m'entenguessin (un nadó)i van començar a dir-nos "los polacos".
    El que trobo demencial és la prioritat de la llengua sobre la relació de veïnatge prèvia al naixement de la nena... També costava d'entendre algunes persones grans que encara xapurreixen una barreja de castella i fabla.
    No hi he tornat.

    ResponElimina
  4. Benvolguts,

    potser és hora de encetar-hi una campanya a favor de l'idioma andalús i dir-los als castellans que aquesta gent no parla espanyol, no? molt d'efecte no se pas si en tindria, però el fart de riure per l'emprenyada de ben segur que no tindria preu!

    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Passava pel meu carrer, quant jo n'era petit un drapaire amb el seu carro cridant "Errobaia".
    Es una imatge que encara puc veure si tanco els ulls.. i us parlo de mes de seixanta anys.

    Quant vaig ser un xic mes gran l'hi devia preguntar a no se qui que volia dir "errobaia" i vaig aprendre que hi havia gent que per dir "el drapaire" feia servir aquella paraula estranya, dita a mitja veu però cridant.

    Després me'n hi despreocupat totalment, si no els entenc els dic que "erro^ja$struix" amb veu del avi Pujol però sense la tos.. i me'n vaig.

    Parlava set llengües quant les parlava... ara m'hi quedat amb el català, francès i angles... el castellà l'entenc, però mai el parlo. Us puc assegurar que en els darrers anys mai m'ha calgut... tothom m'entén en català... crec.

    ResponElimina
  6. Fa 35 anys que vaig anar a estudiar a Barcelona. Vaig anar a parar a un pis del carrer Urgell. En aquella finca hi havia un porter de La Carolina (Jaen). Vaig estar tot un curs per començar-lo a entendre. Ara no sé si parlava com l'altra gent d'aquella localitat. Però a fe de Déu que em vaig passar un any sense entendre'l gens ni mica. Al final se'm devien estova les orelles i ja podíem portar converses veí-porter.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…