Els blocaires catalans a la darrera Guerra Civil

Monument franquista (Tortosa)
Darrerament he tingut la sort de tenir a les mans diversos diaris de soldats escrits durant o poc després d'acabar la Guerra Civil de 1936-1939. Apunts breus que s'enllacen amb més o menys rigor, jornada a jornada, des del moment de l'allistament i la mobilització al de l'acabament del conflicte, que per a alguns dels soldats fou molt més tard, en forma de servei militar obligatori, que per als civils. Fins i tot diríem que aquests diaris estan de moda a les subhastes. Com la correspondència tramesa a les seves famílies des del front, objecte reiterat d'estudi i publicació darrerament. Més de setanta anys després conserven una càrrega evocadora fortíssima. No es fa gens difícil imaginar aquells homes, en caure la nit, de costat d'un llum en precari, amb el seu llapis (la majoria) i la seva llibreta, sovint de petit format, reflectint les impressions del dia. La monotonia de la trinxera estabilitzada o la violència dels combats en l'ofensiva. La tremolor del bateig de foc. Les frustracions i les esperances. La llunyania dels estimats. Els excessos de l'oficialitat.

Encara que sense poder rebre l'estímul o la crítica dels comentaris dels seus lectors, foren autèntics blocaires del seu temps. Cap dels que he llegit, sovint impactat per les vivències que s'hi refereixen, correspon a grans figures de la literatura, reconegudes abans o després del conflicte. No són els autors més comuns, amb perdó del grandíssim Pere Calders. En la immensa majoria dels casos es tracta d'homes formats intel·lectualment, però anònims. Mestres, professionals liberals, metges. Desconeguts, sense cap rellevància. Observadors. Tots ells soldats sense graduació. Homes que complien ordres. Molts d'ells, implicats a la força. Fins i tot, alguns, capaços d'interrompre la narració per explicar la peripècia del canvi de bàndol per salvar la pell quan la República s'enfonsa. La seva història i la nostra realitat vista des de baix. Tants anys després és també un plaer expressar els teus pensaments, diàriament, com ells, en un temps excepcional, en condicions extraordinàries: en aquests darrers dies nostres d'autonomisèria, ja a l'albada de la llibertat.

Comentaris

  1. La necessitat de la comunicació hi és per tot arreu. És una necessitat. Els humans, els animals, les plantes i les terres, totes s'han de comunicar. Cada una a la seva manera. Des de la conversa fins la reacció química. De tot amb tot. Imaginem-nos per un instant un món sense comunicació. Deixaríem de ser actius. Deixaríem d'estimar-nos. La mort es manifestaria a l'instant. L'aigua no alimentaria la planta. La planta no ho agrairia fent unes magnífiques flors.
    I, els essers humans ens extingiríem més miserablement de com vivim ara i encara.
    Lloats aquests esforços de fer perdurar aquests escrits, doncs ens fan seguir tocant de peus a terra.

    ResponElimina
  2. Teniu molta raó. Reconec que, en certa manera, els comentaris que faig en aquest blog em resulten balsàmics, ja que em trobo com a casa, em comunico lliurement.
    M'agradaria compartir amb vosaltres l'últim llibre que he llegit P.Gabancho; I.C.Simó Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te. Acontravent.
    És un recull de cartes que s'envien l'una a l'altra del 03/2010 al 03/11. Inclou doncs el 10 d'agost, el naixement de SI, les eleccions autonòmiques, la marxa de Laporta.
    Explicat amb la saviesa i l'intel·ligència d'aquestes dues bèsties de la literatura i la comunicació.
    M'ho he passat d'allò més be, perquè a més a més son divertides; m'ajudat a empassar millor els gripaus d'aquests dies.
    Bon cap de setmana patricis!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas