Ves al contingut principal

Els blocaires catalans a la darrera Guerra Civil

Monument franquista (Tortosa)
Darrerament he tingut la sort de tenir a les mans diversos diaris de soldats escrits durant o poc després d'acabar la Guerra Civil de 1936-1939. Apunts breus que s'enllacen amb més o menys rigor, jornada a jornada, des del moment de l'allistament i la mobilització al de l'acabament del conflicte, que per a alguns dels soldats fou molt més tard, en forma de servei militar obligatori, que per als civils. Fins i tot diríem que aquests diaris estan de moda a les subhastes. Com la correspondència tramesa a les seves famílies des del front, objecte reiterat d'estudi i publicació darrerament. Més de setanta anys després conserven una càrrega evocadora fortíssima. No es fa gens difícil imaginar aquells homes, en caure la nit, de costat d'un llum en precari, amb el seu llapis (la majoria) i la seva llibreta, sovint de petit format, reflectint les impressions del dia. La monotonia de la trinxera estabilitzada o la violència dels combats en l'ofensiva. La tremolor del bateig de foc. Les frustracions i les esperances. La llunyania dels estimats. Els excessos de l'oficialitat.

Encara que sense poder rebre l'estímul o la crítica dels comentaris dels seus lectors, foren autèntics blocaires del seu temps. Cap dels que he llegit, sovint impactat per les vivències que s'hi refereixen, correspon a grans figures de la literatura, reconegudes abans o després del conflicte. No són els autors més comuns, amb perdó del grandíssim Pere Calders. En la immensa majoria dels casos es tracta d'homes formats intel·lectualment, però anònims. Mestres, professionals liberals, metges. Desconeguts, sense cap rellevància. Observadors. Tots ells soldats sense graduació. Homes que complien ordres. Molts d'ells, implicats a la força. Fins i tot, alguns, capaços d'interrompre la narració per explicar la peripècia del canvi de bàndol per salvar la pell quan la República s'enfonsa. La seva història i la nostra realitat vista des de baix. Tants anys després és també un plaer expressar els teus pensaments, diàriament, com ells, en un temps excepcional, en condicions extraordinàries: en aquests darrers dies nostres d'autonomisèria, ja a l'albada de la llibertat.

Comentaris

  1. La necessitat de la comunicació hi és per tot arreu. És una necessitat. Els humans, els animals, les plantes i les terres, totes s'han de comunicar. Cada una a la seva manera. Des de la conversa fins la reacció química. De tot amb tot. Imaginem-nos per un instant un món sense comunicació. Deixaríem de ser actius. Deixaríem d'estimar-nos. La mort es manifestaria a l'instant. L'aigua no alimentaria la planta. La planta no ho agrairia fent unes magnífiques flors.
    I, els essers humans ens extingiríem més miserablement de com vivim ara i encara.
    Lloats aquests esforços de fer perdurar aquests escrits, doncs ens fan seguir tocant de peus a terra.

    ResponElimina
  2. Teniu molta raó. Reconec que, en certa manera, els comentaris que faig en aquest blog em resulten balsàmics, ja que em trobo com a casa, em comunico lliurement.
    M'agradaria compartir amb vosaltres l'últim llibre que he llegit P.Gabancho; I.C.Simó Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te. Acontravent.
    És un recull de cartes que s'envien l'una a l'altra del 03/2010 al 03/11. Inclou doncs el 10 d'agost, el naixement de SI, les eleccions autonòmiques, la marxa de Laporta.
    Explicat amb la saviesa i l'intel·ligència d'aquestes dues bèsties de la literatura i la comunicació.
    M'ho he passat d'allò més be, perquè a més a més son divertides; m'ajudat a empassar millor els gripaus d'aquests dies.
    Bon cap de setmana patricis!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…