Ves al contingut principal

Els blocaires catalans a la darrera Guerra Civil

Monument franquista (Tortosa)
Darrerament he tingut la sort de tenir a les mans diversos diaris de soldats escrits durant o poc després d'acabar la Guerra Civil de 1936-1939. Apunts breus que s'enllacen amb més o menys rigor, jornada a jornada, des del moment de l'allistament i la mobilització al de l'acabament del conflicte, que per a alguns dels soldats fou molt més tard, en forma de servei militar obligatori, que per als civils. Fins i tot diríem que aquests diaris estan de moda a les subhastes. Com la correspondència tramesa a les seves famílies des del front, objecte reiterat d'estudi i publicació darrerament. Més de setanta anys després conserven una càrrega evocadora fortíssima. No es fa gens difícil imaginar aquells homes, en caure la nit, de costat d'un llum en precari, amb el seu llapis (la majoria) i la seva llibreta, sovint de petit format, reflectint les impressions del dia. La monotonia de la trinxera estabilitzada o la violència dels combats en l'ofensiva. La tremolor del bateig de foc. Les frustracions i les esperances. La llunyania dels estimats. Els excessos de l'oficialitat.

Encara que sense poder rebre l'estímul o la crítica dels comentaris dels seus lectors, foren autèntics blocaires del seu temps. Cap dels que he llegit, sovint impactat per les vivències que s'hi refereixen, correspon a grans figures de la literatura, reconegudes abans o després del conflicte. No són els autors més comuns, amb perdó del grandíssim Pere Calders. En la immensa majoria dels casos es tracta d'homes formats intel·lectualment, però anònims. Mestres, professionals liberals, metges. Desconeguts, sense cap rellevància. Observadors. Tots ells soldats sense graduació. Homes que complien ordres. Molts d'ells, implicats a la força. Fins i tot, alguns, capaços d'interrompre la narració per explicar la peripècia del canvi de bàndol per salvar la pell quan la República s'enfonsa. La seva història i la nostra realitat vista des de baix. Tants anys després és també un plaer expressar els teus pensaments, diàriament, com ells, en un temps excepcional, en condicions extraordinàries: en aquests darrers dies nostres d'autonomisèria, ja a l'albada de la llibertat.

Comentaris

  1. La necessitat de la comunicació hi és per tot arreu. És una necessitat. Els humans, els animals, les plantes i les terres, totes s'han de comunicar. Cada una a la seva manera. Des de la conversa fins la reacció química. De tot amb tot. Imaginem-nos per un instant un món sense comunicació. Deixaríem de ser actius. Deixaríem d'estimar-nos. La mort es manifestaria a l'instant. L'aigua no alimentaria la planta. La planta no ho agrairia fent unes magnífiques flors.
    I, els essers humans ens extingiríem més miserablement de com vivim ara i encara.
    Lloats aquests esforços de fer perdurar aquests escrits, doncs ens fan seguir tocant de peus a terra.

    ResponElimina
  2. Teniu molta raó. Reconec que, en certa manera, els comentaris que faig en aquest blog em resulten balsàmics, ja que em trobo com a casa, em comunico lliurement.
    M'agradaria compartir amb vosaltres l'últim llibre que he llegit P.Gabancho; I.C.Simó Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te. Acontravent.
    És un recull de cartes que s'envien l'una a l'altra del 03/2010 al 03/11. Inclou doncs el 10 d'agost, el naixement de SI, les eleccions autonòmiques, la marxa de Laporta.
    Explicat amb la saviesa i l'intel·ligència d'aquestes dues bèsties de la literatura i la comunicació.
    M'ho he passat d'allò més be, perquè a més a més son divertides; m'ajudat a empassar millor els gripaus d'aquests dies.
    Bon cap de setmana patricis!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…