Ves al contingut principal

Entre la seva supèrbia i la nostra ignorància



Recentment, els estudis demoscòpics han començat a reflectir el fet transcendent que una majoria dels anglesos ja està d'acord amb la independència d'Escòcia. Divorci amistós, en diuen. Molt més modern i respectuós amb els fills (és a dir, els ciutadans). En aquesta banda d'Europa, però, les coses fa segles que van d'una altra manera. En concret, de relacions de dominació. Les afirmacions d'ahir del pare constitucional Gregorio Peces Barba transiten en la mateixa direcció. Són, en realitat, una mena de convergència entre els nostres desitjos i els seus. No volem compartir pis. Cada vegada és més clar. Del cas Peces Barba m'han cridat l'atenció unes quantes coses. En primer lloc, l'alteritat que desprenen en les relacions intrapeninsulars: Peces Barba parla de catalans i portuguesos com de quelcom absolutament aliè a la nació espanyola identificada amb Castella. L'amic Francisco de Quevedo ja havia escrit el 1609 que "propiamente España se divide en tres coronas: de Castilla, de Aragón y Portugal".  Derivat d'això, l'ús en la seva conferència als il·lustres advocats de l'expressió "nos quedamos con..." que denota l'acció de possessió d'un espai aliè i impropi, i com a tal ocupat i espoliat. Sense palesar cap mena de vinculació sentimental.

I és que, a la vista està, després de 371 anys, es manté ben viva l'arrogància de la metròpoli. El 1645 Joan Pinto Ribeiro escriu el que segueix, com si hagués de definir el comportament del pare constitucional espanyol: "Este foy sempre a contenda entre castelhanos e portugueses; castelhanos sempre cuydadosos e desvelados en tomar o que ñao era seu; portugueses resolutos e constantes em defender o seu [...]. Assí que da parte dos castelhanos está o odio e a enveja, da parte dos portugueses o vivo zelo e amor da patria e da sua conservaçao." Cal dir-ho, però. La reacció catalana a l'enèssim disbarat (gràcies per la fabricació de nous independentistes!) m'ha produït una tristesa profunda. Ha servit per posar de relleu novament l'enorme ignorància en matèria històrica de bona part dels nostres polítics i dels opinadors que sovintegen els mitjans de comunicació. A migdia, en sentir per primera vegada la notícia, els il·lustres tertulians de l'Oracle de Catalunya Ràdio han estat incapaços de situar en el temps la tria castellana entre portuguesos i catalans. A la nit, a les notícies, hem hagut d'escoltar el patètic paper de Duran i Lleida confonent el temps del comte-duc i Pau Claris amb la Guerra de Successió i el 1714. I és que, amics, hauríem de fer uns quants Macià contra Companys sobre la Revolució catalana de 1640.

Comentaris

  1. Primer: Peces Barba diu la veritat. Segon: no se per què el gran timoner s'indigna per una veritat dita. S'indigna perquè li estan dient que NO es espanyol. I demana una reprovació a nivell estatal perquè, suposo, ell se sent mes espanyol que el compte d'Olivares. I tercer: Mai serem lliures amb gentussa com la que esta a la Generalitat i al Parlament. (de fireta i al servei d'Espanya)

    ResponElimina
  2. També vaig escoltar les declaracions del President i trobo que se li notava que feia miracles per aparentar una actitud "espanyola" tant respecte del bèstia d'en Peces Barba com de les peripècies que cal per aconseguir (?) el dit Pacte Fiscal. Crec que és conscient ,i alguna vegada li he notat, que aquest intent del pacte comporta, després del fracàs que tindrem, l'empenta generalitzada pel Referèndum del Dret a Decidir. Abans, com a President, li cal omplir-se de raonaments actuals i constatats, palpables, per fer el salt endavant.
    Jo sóc més aviat indep. de la via ràpida i en tinc un mal record del paper massa tebi del President Pujol. Però, reconec que abans d'abrandar-se contra, cal tenir les espatlles ben protegides. Això obliga a fer passos de dansa fora de la nostra paciència esgotada. Però també, hem de recordar que abans, des de Macià-Companys, mai cap altra President no havia plantejat aquesta situació de plantar cara. En qüestió d'un any (201299 ho veurem. Serà el temps just que caldrà pel Referèndum abans del 2014.

    ResponElimina
  3. Apreciat Ramon. Espero que tinguis raó i tot sigui per carregar-se de raons. Però em costa fer aquesta lectura. Jo crec que es quelcom mes circumstancial: estem en una situació límit i les circumstancies ens arrosseguen a tots. En Mas es trobarà en una cruïlla on, penso, ell no voldria estar. I haurà de decidir. I per poc que pugui es decantarà cap el cantó d'Espanya. Es el gran timoner, en mig d'una gran tempesta on el que mana no es ell, es el ven huracanat. Sincerament no crec que ell sigui capaç d'endreçar el rumb. Espero equivocar-me

    ResponElimina
  4. Jo li estic agraït a aquest senyor per ser franc i dir el que pensen. El que no m'agrada és alguna amenaça que interpreto però que li farem. Així són. Ocupació, dominació, superioritat...

    En quan al President, no veig a cap d'aquest govern defensan una Catalunya independent. Estan més ineressats en els seus interessos: clients cap a la sanitat privada, clients cap al coles privats, diners capa a la Vanguardia, etc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…