Ves al contingut principal

Entre l'esquerra i el país, l'esquerra de l'altre país

Joaquim Coll carregava ahir des de les pàgines d'El Periódico contra el fet que ERC passi pàgina del tripartit i miri CiU a l'horitzó. Sempre he defensat des del PBP que els independentistes, per dignitat, per no tacar les mans de la nostra credibilitat, no hem de governar la Gestoria, ni amb la dreta ni amb l'esquerra, per tant el debat em rellisca. Dit això, mirant el futur, per anar de cara a barraca, que Esquerra guaiti els convergents és la cosa més lògica del món perquè la independència s'assolirà amb els partits no subsidiaris de la dreta i l'esquerra de l'hemicicle. Però, tornem-hi, que tot té suc a l'article d'en Coll. Per començar d'una de les formulacions més brillants dels darrers temps, proposada per l'Oriol Junqueras ("entre dreta i esquerra, esquerra; entre esquerra i país, país"), en diu, dilema trampós. I a continuació enumera la seva llista de fets que demostra que l'esquerra catalana (de la qual n'exclou ERC i s'oblida d'afegir l'adjectiu dependentista), a diferència de la dreta burgesa, mai ha traït el país.

Naturalment, a la seva llista no consta l'actuació de l'esquerra catalana subsidiària durant la pràctica liquidació de la Generalitat pel Govern de la Segona República, després dels Fets de Maig de 1937, ni el suport del PSC a la LOAPA (que no mola, que no quadra amb el seu esquema de bons i dolents). I és que, no hi ha dubte, tots els historiadors veuen el passat en funció del seu present. I naturalment, en Coll té les seves servituds. Com ara publicar al·legats d'amor a Espanya, a quatre mans amb el diputat Daniel Fernández, secretari general adjunt del grup parlamentari socialista al Congrés espanyol i membre de la comissió executiva del PSC. Al·legats on es posa al mateix nivell de perversió la recentralització (a favor de la qual, sorprenentment, voten quan cal els diputats del PSC) i un susposat independentisme neoliberal. Cal reconeixer que l'home és un veritable expert en resoldre dilemes. Durant els darrers quatre anys deu haver estat un dels assessors de la Banda dels 25, que n'ha hagut de gestionar uns quants i mai no ha trobat ni una sola oportunitat de desmarcar-se de les directrius rebudes dels socialistes espanyols (Francesc Vallès, dixit). Perquè ells sí que no tenen dilemes ni punyetes: "entre l'esquerra i el país, l'esquerra de l'altre país".

Comentaris

  1. Uau! Desconeixia l'existència d'aquest llibre! Mare meva, quina portada. I les guest stars son per tirar coets, aquests dos grans estadistes, grandíssims gestors i plens de carisma. Espanya i Catalunya mai els podran agrair prou la seva tasca. Aquest llibre és mereix el Nobel BN de literatura papanates. Exigeixo que li doneu ja.

    ResponElimina
  2. Tot i no considerar-me d'esquerres crec que el que va dir en Junqueras indica un clar canvi en el tarannà d'Esquerra, sempre amb el permís de les velles glòries defensores del tripartit, Alguns editorialistes i comentaristes albiren una futura escissió d'Esquerra, cap el PSC i ICV? El temps ho dirà.

    ResponElimina
  3. Molt bona reflexió que, no per nova, val la pena tornar a rellegir.
    L'indep. és transversal i no cal tornar-li a donar voltes. De vegades s'encerta; de vegades, no. Amb en Maragall crec que es va encertar. Amb en Montilla, no. Per què? No serà per la qualitat personal, més que les dretes o les esquerres? L'aposta amb en Montilla va ser suïcida i ho varem pagar molt car.

    L'Anònim m'ha trepitjat proposant el Nobel BN per a aquest llibre!

    ResponElimina
  4. "UNA DRETA I UNA ESUERRA NOSTRES"(CAMBO) I PER ARRIBAR AIXO, CAL FER UN CINTURO SANITARI AL VOLTAN DE "SOCIATES" I "PEPEROS""MISMOS PERROS DISTINTOS COLLARES"SI UNS QUANTS FOTEN EL CAMP DIRECCIO NICARAGUA,DONCS PERFECTA,BON VENT I BARCA NOVA...NO PASSA RES
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…