Ves al contingut principal

"Europa no ho tolerarà..."

Seu de Telèfonica (Barcelona)
Avui toca parlar del mal ús d'Europa com a excusa per al nostre establishment. I és que els savis guardians de l'statu quo, des de les seves tribunes daurades d'experts als mitjans més poderosos, tenen sempre un darrer recurs. És d'aquells que vesteix. Fa d'expert internacional. D'home universal. "Europa no ho tolerarà..." És la gran excusa. El vell continent que sempre, sempre, sempre (mal que ens pesi) ha anat i va a remolc de la realitat. Ho hem comprovat en tots i cadascun dels conflictes sorgits en els darrers cinquanta-quatre anys, exactament des de la seva primitiva acta de naixença d'unitat política. L'Europa que gairebé sempre es presenta dividida respecte a la pràctica totalitat de qüestions de l'àmbit econòmic i polític internacional. Es veu que, en canvi, reaccionarà amb total rapidesa i com un sol home per avortar la nostra llibertat si el Parlament català vota de forma còmodament majoritària, és a dir, democràticament impecable, la declaració d'independència. Com és habitual en les seves veritats eternes i immutables no acostumen a dedicar gaire més enllà d'una línia per justificar la seva afirmació. No cal, és òbvia.

Però fixeu-vos com deu estar el tema de clar (fins i tot per als europeus) que fa unes setmanes Romano Prodi, de visita al nostre país, afirmava no creure que Catalunya pogués ésser independent.... en deu anys! Només en fa dos, sense dubtar ni un moment, no hauria posat cap termini. Catalunya no podrà ser independent mai, mai, mai, hauríem sentit. I és que, superat el dífícil tràngol dels darrers mesos referent a la formació de govern a Bèlgica (amb pròrroga a la supervivència d'un estat que cau a troços), Europa haurà d'encarar en els propers anys l'espectacular augment demoscòpic de l'independentisme escocès, produït tot just després de l'esclatant victòria electoral dels d'Alex Salmond. Evidentment, abans de saquejar Roma l'any 410, més d'un i de dos ancians debien haver afirmat saberuts al cap visigot de torn, l'Alaric, que, això, l'Imperi no ho toleraria mai. I, probablement, no ho van fer un quart de segle abans de què efectivament es produís, sinó segurament, només uns mesos abans. No busquem excuses per continuar al sofà, ni ens agafem a les que ens proporcionen els altres. És cert, teixim complicitats per al dia D en les diverses cancelleries europees. Però amb el convenciment que la llibertat és, bàsicament, (només) a les nostres mans.

Comentaris

  1. Déu no ho permetrà, deia el Vaticà, el Papa, els cardenals, els bisbes, els rectors i els capellans en general. Déu no ho permetrà, deixant en pau la figura d'en Jesús, que no té res a veure amb el tinglado vaticà.
    Déu no permetrà que Escòcia s'allunyi de la Gran Bretanya, que els valons i els flamencs se separin; Déu no ho permetrà que Catalunya s'alliberi d'Espanya.
    Doncs Déu ho està permetent i sense ficar-hi el nas. Els qui no ho volen permetre són els qui parlen en nom de Déu en va. I si Déu és Europa, per què aquesta Europa s'hi ha de negar quan els fets són evidents? Els Estats cauen quan ja no hi ha guerres per separar-nos segons els interessos dels egoismes particulars de cada reietó. És el retorn natural a les nacions. L'Europa de les nacions, aquesta és la clau de volta. Més per Catalunya si, a sobre, sabem controlar la nostra economia. Economia, cultura, idioma, lleis, tradicions configuren tota una nació a pesar de voler negar-ho, com els inquisidors amb Galileu.

    ResponElimina
  2. Si, el tercer Reich havia de durar 1000 anys i la constitucio espanyola del 1812 comesa amb "Espanoles de ambos hemisferios"...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…