Ves al contingut principal

Fragments escollits (XI). "Els hidalgos"

Platja del Trabucador (Delta de l'Ebre)
"Un dels contes millors de Henry, l'escriptor americà, és el que duu per títol 'El procediment del caballero'. Un bandoler professional, que té fama de 'muy caballero', hi resol una qüestió de les que encara hom anomena d'honor, de la manera més vil imaginable. Aquest conte recull i exposa d'una manera admirable la idea que de la hidalguia han deixat les fetes dels 'conquistadores' i llurs descendents per les terres veïnes de Mèxic.

No és gaire diferent la idea que ens n'hem pogut formar els catalans que, de seguida que sentim algú afirmar que és un 'caballero', ja ens enretirem com davant d'un cuc verinós. Tota la història ens ensenya que hidalguia és orgull i vanitat i manca d'escrúpols en la satisfacció de les exigències de la vanitat i l'orgull. És també afirmació d'una superioritat de casta. El 'caballero' mira amb menyspreu, de dalt del cavall, la gent que va a peu. L'hidalgo no és fill de les pròpies obres, sinó d'allò que ha estat obtingut abans d'ell de la manera que sigui. Per això la hidalguia menysprea el treball i un 'caballero' és professionalment i orgullosament esquenadret.

Això permet de comprendre la profusió amb què els catalans han estat tractats de 'industriosos'. Mentre hom ens regatejava amb entusiasme qualsevol altra virtut, la nostra 'laboriosidad' era reconeguda amb una facilitat sospitosa. Amb l'avenç del temps, el treball havia guanyat en consideració, i els hidalgos no tenien prou tremp per desconèixer l'evolució de les idees més que dintre ells mateixos. Deien que Catalunya era 'industriosa' amb una aparença d'elogi, però sota l'aparença hi havia la burla de l'avantatgista que s'aprofita del treball dels altres i per això mateix els menysprea.

Aquests dies tenim múltiples comprovacions d'aquestes veritats tants de cops comprovades. ¿No són els hidalgos més purs els enemics més grans de l'Estatut? ¿No li és l'esperit d'hidalguia, espars o concentrat, el més gran dels obstacles? El particularisme espanyol mobilitzat contra les reivindicacions catalanes no és res més que hidalguia, és a dir, vanitat, orgull i por de perdre una part del lleure paràsit de l'activitat catalana."

Cèsar Agust Jordana, "Els hidalgos", a L'Opinió, 6 de juliol de 1932.

Comentaris

  1. Un germà meu diu que el castellà no ha sabut superar mai la pèrdua de les colònies, per allò d'haver de tornar a posar-se a treballar. Jo crec, però, que abans d'Amèrica ja havien esclavitzat "moros" i jueus. Quan ja no els van poder subordinar més, els van expulsar. Havien de tornar, a començar, a treballar després de perdre les amèriques? No! Arrabassar la Corona Catalana, què caram! Quan Catalunya recuperi la seva llibertat, a qui aniran a robar?? Suposo que per això en Sarvant (Sirvent?) se'n fotia tant del Quixot... fins i tot ens el van robar també...!

    No hi entenc gens d'història. Però és la meva pel·lícula. N'estic gaire lluny?

    ResponElimina
  2. El més trist és que encara pensen el mateix, i l'article és del 32...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…