Ves al contingut principal

Fragments escollits (XI). "Els hidalgos"

Platja del Trabucador (Delta de l'Ebre)
"Un dels contes millors de Henry, l'escriptor americà, és el que duu per títol 'El procediment del caballero'. Un bandoler professional, que té fama de 'muy caballero', hi resol una qüestió de les que encara hom anomena d'honor, de la manera més vil imaginable. Aquest conte recull i exposa d'una manera admirable la idea que de la hidalguia han deixat les fetes dels 'conquistadores' i llurs descendents per les terres veïnes de Mèxic.

No és gaire diferent la idea que ens n'hem pogut formar els catalans que, de seguida que sentim algú afirmar que és un 'caballero', ja ens enretirem com davant d'un cuc verinós. Tota la història ens ensenya que hidalguia és orgull i vanitat i manca d'escrúpols en la satisfacció de les exigències de la vanitat i l'orgull. És també afirmació d'una superioritat de casta. El 'caballero' mira amb menyspreu, de dalt del cavall, la gent que va a peu. L'hidalgo no és fill de les pròpies obres, sinó d'allò que ha estat obtingut abans d'ell de la manera que sigui. Per això la hidalguia menysprea el treball i un 'caballero' és professionalment i orgullosament esquenadret.

Això permet de comprendre la profusió amb què els catalans han estat tractats de 'industriosos'. Mentre hom ens regatejava amb entusiasme qualsevol altra virtut, la nostra 'laboriosidad' era reconeguda amb una facilitat sospitosa. Amb l'avenç del temps, el treball havia guanyat en consideració, i els hidalgos no tenien prou tremp per desconèixer l'evolució de les idees més que dintre ells mateixos. Deien que Catalunya era 'industriosa' amb una aparença d'elogi, però sota l'aparença hi havia la burla de l'avantatgista que s'aprofita del treball dels altres i per això mateix els menysprea.

Aquests dies tenim múltiples comprovacions d'aquestes veritats tants de cops comprovades. ¿No són els hidalgos més purs els enemics més grans de l'Estatut? ¿No li és l'esperit d'hidalguia, espars o concentrat, el més gran dels obstacles? El particularisme espanyol mobilitzat contra les reivindicacions catalanes no és res més que hidalguia, és a dir, vanitat, orgull i por de perdre una part del lleure paràsit de l'activitat catalana."

Cèsar Agust Jordana, "Els hidalgos", a L'Opinió, 6 de juliol de 1932.

Comentaris

  1. Un germà meu diu que el castellà no ha sabut superar mai la pèrdua de les colònies, per allò d'haver de tornar a posar-se a treballar. Jo crec, però, que abans d'Amèrica ja havien esclavitzat "moros" i jueus. Quan ja no els van poder subordinar més, els van expulsar. Havien de tornar, a començar, a treballar després de perdre les amèriques? No! Arrabassar la Corona Catalana, què caram! Quan Catalunya recuperi la seva llibertat, a qui aniran a robar?? Suposo que per això en Sarvant (Sirvent?) se'n fotia tant del Quixot... fins i tot ens el van robar també...!

    No hi entenc gens d'història. Però és la meva pel·lícula. N'estic gaire lluny?

    ResponElimina
  2. El més trist és que encara pensen el mateix, i l'article és del 32...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…