Ves al contingut principal

Impossible is nothing (estratègies de campanya per a incauts)

Sant Miquèu de Vielha
L'altre dia, en Jordi Graupera va aconseguir en una entrevista a la ràdio comtal la frase que encapçala aquest apunt, de llavis del candidat socialista espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba. Naturalment, en relació als anhels independentistes de catalans i bascos. Tots coneixeu aquella sentència mítica del "en absència de violència es pot parlar de tot" i com els polítics hispànics entenen per tot, en concret, enraonar sobre toros, futbol i el temps. És així com el periodista va preguntar al predifunt candidat si era normal en democràcia que tothom pugués defensar les seves idees, però només uns quants (els espanyols) dur-les a la pràctica. Perquè, com és evident, la constitució espanyola no contempla la lliure determinació dels pobles. Per tant, es pot defensar la independència, però per assolir-la cal que els espanyols la votin, cosa certament curiosa que no s'ha produït en cap procés d'independència de la història. Pérez Rubalcaba va contestar d'entrada aquell impossible is nothing i que, en tot cas, els ciutadans apliquen el dret a decidir a cada elecció, triant els seus representants i l'orientació nacional que desitgen.

Evidentment, és només una pirueta de candidat. He cregut apreciar en la resposta la desesperació de qui necessita arribar a sectors de l'electorat català creixentment sobiranistes, tocant-nos la fibra sensible (que tant ens agrada) de la puntual i tàctica comprensió hispànica. Perquè, en cas que el desenvolupament lògic de la tesi de l'exministre socialista fos coherent, n'hi hauria prou amb el triomf dels partits amb programes nítidament independentistes en unes eleccions catalanes (on, segons ell, ens autodeterminem), per passar després a una negociació de la secessió amb Espanya. Justament el 14 d'abril que necessitem per a l'any 2014. És el que espero per a d'aquí mil dies, atès que la majoria dels independentistes, els que voten Convergència, encara no creuen arribat el moment. En tot cas, tot i les aclucades d'ull del candidat Pérez Rubalcaba, a hores d'ara sembla prou clar que la nostra negociació de la secessió es produirà amb un govern del Partit Popular a la Moncloa. Esperem que els socialistes espanyols, cruelment derrotats ara, no posin aleshores tota la seva energia en la negació radical d'un dret que ara no jutgen impossible.

Comentaris

  1. Això em fa pensar en aquella cèlebre frase d'en Xarli Reixach: "si no fas un gol és gairebé impossible guanyar el partit"
    en aquest 'gairebé'hi trobem sintetitzada la filosofia de l'inefable Xarli. Què vol dir gairebé impossible? Vol dir que no és imposssible del tot. I aleshores hem d'entendre que existeix alguna possibilitat, per petita que sigui, que puguis guanyar sense marcar i, com ja deveu haver intuït, aquesta possibilitat existeix, i és que marqui el contrari... EN PRÒPIA PORTA!
    Suposo que aquesta deu ser la tesi oculta del candidat Psoecialista: No hi ha res impossible, és a dir, podria passar que els espanyols es marquessin el gol en pròpia porta i votessin a favor de la nostra independència.
    Ara, la probabilitat que això passi és infinitessimal

    ResponElimina
  2. Deia un gran home "No n'hi han coses impossibles sino homes incapaços". No depen dels espanyols. Depen de nosaltres. La nostra historia què diu? Som capaços o incapaços?. En qualsevol cas la voluntat es una força que pot trencar totes les tendencies. I de lo que no hi ha cap mena de dubte es que els catalans de voluntat en tenim. Nomès cal dirigir-la amb valentia. Els ctalans som valents?

    ResponElimina
  3. En Rubalcaba no es va voler mullar en res, però per molts "impossible is nothing", semblava que volgués deixar clar que res pot passar per sobre de la constitució...
    Curiosa democràcia l'espanyola...

    ResponElimina
  4. Què s'assembla més a un nacionalista espanyol de dretes?...doncs...un nacionalista espanyol d'esquerres.
    Per mi totalment incomprensible que un català que estimi a Catalunya voti PSC-PSOE totalment incomprensible.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…