Ves al contingut principal

Lo mal any primer

Lo mal any primer (1333), recordat en aquests termes a la mateixa memòria popular, fou el partent que marcà la fi de l'etapa d'or, esplendorosa i expansiva de la Corona d'Aragó, i l'esclat de les dificultats que portarien a dècades de crisi econòmica, de reculada demogràfica i de deflació en els preus agrícoles i industrials a la Catalunya baixmedieval. Aquella fita desgraciada m'ha vingut al pensament en llegir les previsions d'evolució demogràfica peninsular de l'Instituto Nacional d'Estadística espanyol per als propers deu anys. La imatge és claríssima: la Catalunya de l'autonomisme en fortíssima regressió posant en perill el futur dels nostres fills. L'organisme estatal preveu una reculada de la demografia catalana superior al mig milió d'habitants. Si es confirmessin aquestes expectatives, ens trobarien davant d'una evolució negativa de proporcions certaments històriques. Des dels horrors dels grans contagis de pesta i de l'impacte de la guerra generalitzada durant la llarga segona meitat del Sis-cents català (1640-1714) no es produïa un moviment regressiu d'aquestes característiques.

Però aquesta evolució dantesca, a més, presenta un altre element de caràcter, diguem-ne, històric. Algun historiador-lector d'aquest bloc m'ajudarà, però, em sembla, potser mai viscut fins ara des de l'aparició del nostre país. Perquè la caiguda, la regressió demogràfica (fonamentada en el descens dels naixements i una forta sortida poblacional) es produirà a Catalunya en un context peninsular d'un cert manteniment demogràfic (Espanya sense nosaltres només perd 53.233 habitants). És a dir, la reculada catalana (517.664 habitants menys) és sobretot nostra: multiplica per quatre la prevista per a qualsevol altra comunitat autònoma i contrasta amb la lleugeríssima expansió madrilenya (més 24.575 habitants) i, sobretot, amb el creixement de més de dos-cents mil habitants previst per a Andalusia. Aconseguim així concentrar els mals de la crisi amb una solidaritat extraordinària. Es configura, doncs, un altre indicador que situa Catalunya en caiguda lliure pel que fa als nivells de benestar i desenvolupament, fins i tot, en comparació amb la resta de comunitats autònomes del Regne d'Espanya. En altres paraules, l'espoli pertinaç capgira una constant històrica i converteix la Catalunya de l'autonomisèria en un país d'emigració.

Comentaris

  1. M'he estat uns dies allunyat de qualsevol contacte amb els neguits socials. Per això, m'ha sobtat una mica llegir tant pessimisme en obrir ara el bloc. Respirar l'aire de la Natura té la gràcia de permetre relaxar això que ens fa sentir malalts de debò, el pensament negatiu.

    Aquest estudi demogràfic em recorda aquell pel qual, abans de la arribada de tota la recent immigració, s'anava desmantellant les sales de nou-nats perquè l'estudi d'aquell moment indicava que els natalicis s'espaiarien cada vegada més, d'any en any. Va caldre corregir a corre-cuita!
    Ara, què? Tornarem a caure en el mateix parany? Nou tancament de sales de parts i més crisi de les pensions...? Més daltabaixos? Doncs, no! Si voleu viure sotmesos en la crisi anímica, sempre en trobareu de motius per plorar.
    Prefereixo ser positiu i pensar que si els qui van venir a treballar a casa nostra i s'han estrellat per la nostra ficció de milionaris (de pega i mastega), i se'n tornen a casa seva, doncs tindrem una altra ocasió de recompondre'ns. Ressituar-nos.

    Altra cosa és la crisi en la que ens ha embolicat el capitalisme especulatiu. Aquesta lliçó sí que ens ha de fer reflexionar per no tornar-hi a caure. Com Islàndia! Establir lleis que no permetin l'especulació fent pilotes bancàries. Fent lleis de responsabilitat social de les empreses i, alhora, més recolzades. Fent lleis que permetin recuperar els nostres fills que han hagut d'emigrar. Fent lleis que ens permetin ser lliures i manegar-nos amb independència.

    ResponElimina
  2. No tinc clar si una reducció de la població és beneficiòs o dolent i més assumint que molta gent va venir els darrers anys per treballar en la construcció o els llocs de treballs deixats per aquells que se'n van anar a aquell sector. Per altra banda faria falta saber quin és el tipus de gent que marxarà perquè conec gen que va venir a treballar temporalment pensant a tornar a la seva terra. És un assumpte complex.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.