Ves al contingut principal

Meditacions de Corredor (I). Sense estat propi, atletisme d'aficionat

Manifestació del 9 de juliol de 2011








És una gran notícia. Per a la viabilitat econòmica en el futur del nostre país (sectors del totxo i tovallola, finalment, a banda). I, com els lectors d'aquest bloc apuntaven també ahir en calent, en saber-se la notícia, per a crear les condicions més adequades per a la secessió. En certa manera, es trenca una llarga etapa històrica de prioritats kafkianes del nacionalisme espanyol. Si t'hi esforces i aboques tots els recursos del món, pots aconseguir fins i tot que plogui cap amunt. Quan el tinglado se'n va en orris, però, cal acabar admetent fins i tot la desagradable llei de la gravetat. La bogeria radial espanyola s'ha acabat (de moment). Europa ha hagut de posar els punts sobre les is. Una mica de racionalitat econòmica després de tres-cents anys d'aplicació sistemàtica del model imperial castellà de comunicacions a les díscoles perifèries peninsulars. Però, no ens enganyem. Encara que Blanco ho intenti, tots sabem que ha estat a contracor i que si poguessin continuarien fent ploure cap amunt. Els hem agafat en ple col·lapse i hem d'aprofitar-ho.

Com ens ha recordat la presidenta aragonesa, això és només el principi de la guerra. La decisió europea marca algunes prioritats, però no totes. Les pressions per començar la despesa per unir Madrid (o fins i tot altres parts peninsulars més meridionals) amb el corredor mediterrani seran intenses, fins i tot encara abans de bastir el propi eix. El Corredor Madridterrani, que en diuen (o Madrid, capital mediterrània). No seria altra cosa que la reedició del que varem viure als inicis de la implantació de la velocitat ferroviària alta, fa trenta anys, decisió que ha suposat que encara avui no arribem a la frontera francesa. Amb Europa aplicant directament una part petita dels recursos que calen per construir el corredor (és a dir, fent-ho els governs espanyols) i sense una veu catalana potent, les possibilitats que els espanyols ens tornin a marejar la perdiu altres tres dècades són considerables. També aquí, només hi ha una manera de controlar amb eficiència l'execució d'aquest pla ferroviari en aquesta part del continent: que Catalunya disposi d'un Estat propi. Sabíem que el necessitavem i ara tenim encara un argument més.

Comentaris

  1. Estic d’acord amb les teves observacions i comparteixo el neguit de saber què, fins i tot aprovat i recolzat per l’UE, l’execució final del corredor depèn, encara, dels mateixos que han fet mans i mànigues per que aquest no passés per Catalunya…

    Haurem d’esperar uns dies per conèixer les veritables intencions dels espanyols, i molt em temo que aniran en el mateix sentit de sempre, el començaran per Algesires i creuarà el seu ‘melic nacional’ camí de Saragossa, deixant-nos al marge, com era la seva intenció des de bon començament!

    Desitjo que no sigui així, però no me’n refio gens ni mica.

    Siau.

    ResponElimina
  2. Es evident que els espanyols han quedat retratats. Fa temps que això passa i Europa els ha posat al seu lloc. Però Espanya te Estat i els Estats tenen molt de poder. Tant que estic convençut que al colar el Corredor Central (sense el túnel de Pirineu) el que han fet es colar un gol al eix mediterrani. Així que no espereu l'eix mediterrani. Al menys en els propers trenta anys. Es farà el corredor central amb diners de la UE i amb els nostres diners. Mentre ells conservin el seu dret de conquesta sobre nosaltres, sempre, d'una manera o altra guanyaran. Encara que els guanys els portin a l'abisme.

    ResponElimina
  3. Estic amb les mateixes afirmacions de tots plegats. Alguna se n'empesqueran per tergiversar-ho tot. De tota manera, en Recoder no és tant innocent com algun Conseller anterior, inclosos els dels Governs Pujol. Ja parla, crec, d'aportacions privades per enllestir enllaços de despesa mínima i rendibilitat alta.
    Jo hi poso un pèsol a favor, apa!

    ResponElimina
  4. El problema que te el corredor central és que, al minut següent de construir el que va paral·lel a a la costa, deixarà de ser rendible.

    Amés, Europa s'hi juga el futur. S'hi juga ser competitiva a nivell global els pròxims 40 anys. Els països seriosos de la UE no volen perdre diners només perquè uns criadors de burros de l'altiplà vinguts a més vulguin seguir engreixant la seva nostàlgia imperial i centralista.

    La competència entre els 3 pols de riquesa mundial (EUA, Europa i el Sud Est Asiàtic) serà ferotge. I aviat s'hi afegiran el Brasil (que substituïra Espanya com a potència econòmica a Amèrica del Sud) i la Índia. Qualsevol cosa, per petita que sigui, que serveixi per obtenir avantatge serà espremuda fins al final.

    Per tant, les mercaderies passaran pel lloc òptim sí o sí. I serà Barcelona i no Madrid el hub logístic del sud d'Europa. S'hi posin com s'hi posin els espanyols. Si fan el Corredor Central allà ells. Es gastaran una morterada i quedarà desfasat pel Mediterrani.

    Pot ser que Espanya tingui molt poder. Però en tenen mes el Deutsche Bank, la Siemens i la Volkswagen, com hem pogut comprovar amb l'incident de la Sagrada Constitución Española.

    Continuo dient que aquesta setmana hem assistit al principi del final d'Eapanya.

    ResponElimina
  5. Aquí només es pot fer si tenim estat propi. Si no tenim la gestió sobre el nostre territori i els nostres diners no hi ha res a fer. Per mi que comencin pel sud unint tot a Madrit, així serà més fàcil que la UE es posi del nostre costat. Això si, ens surtirà car perquè ho pagarem nosaltres.

    ResponElimina
  6. El mapa aprovat (és un dir) per la UE dibuixa diferents itineraris per la Península, no només el CM. No cal dubtar quines línies absorbiran les inversions.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…