Ves al contingut principal

Meditacions de Corredor (II). Amb la geoestratègia bufant de cua

S'Agaró








Tots ho heu escoltat mil vegades com a axioma des de l'autonomisme: una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europa. Ara, després de la decisió de fa uns dies, sabem definitivament que no. Fixeu-vos si el fet és gros, analitzat en la seva perspectiva històrica. Crec que en els darrers cinc-cents anys, des de la nostra integració a la Monarquia hispànica dels Àustria, als inicis del segle XVI, fins ara mateix, només hi ha hagut altres dos moments històrics en els quals el nostre país i les seves classes dirigents han concebut l'opció real de la secessió. La necessitat d'emprendre una navegació pròpia i lliure. En tots dos, la geoestratègia, el nostre context internacional més proper, va ser força determinant a l'hora de convertir en inviable l'esforç català. La generació de Pau Claris va proclamar la República Catalana dels tres dies però, pressionada per la campanya a sang i foc de l'exèrcit castellà i la impossibilitat de disposar dels mitjans suficients per fer-hi front, va haver de córrer a refugiar-se en braços de l'amic/enemic francès. Situada entre les dues potències militars més importants del seu temps, passà a correcuita de república lliure a protectorat, per finalment esdevenir de facto província francesa. La divisió del país el 1659 no fou sinó la crua demostració en carn catalana del pes de Castella i França en el context europeu del seu temps.

Generacions i segles van separar aquesta fita de la generació de l'avi, del gran Francesc Macià. La seva República Catalana va ser també efímera, reconvertida aviat en simple govern autònom. El sostingut esforç de decantació independentista a l'Europa d'entreguerres, on les tensions ideològiques entre les democràcies i el feixisme portarien a la pitjor conflagració de la història i al conflicte civil espanyol, tampoc foren un escenari adequat per fer realitat l'estat català. Ara, potser per primera vegada en la història d'aquest racó de la mediterrània, anem en camí de fer convergir l'anhel de la majoria del país i el nostre context geoestratègic. L'impuls europeu al Corredor Mediterrani és un símbol d'aquesta saludable concentració en el temps i en l'espai d'interessos propis i aliens. Europa necessita racionalitzar els seus circuits d'intercanvis a fi de competir amb els gegants emergents. I Catalunya, per la seva posició, hi jugarà en el futur un paper essencial. En aquest context, la Unió Europea no podrà bescantar la nostra decisió democràtica, deixant de banda un espai que tothom sap central, situat al mateix cor dels seus interessos materials durant les pròperes dècades. Si sabem aprofitar-ho, esdevindrà un impuls en la nostra albada de llibertat.

Comentaris

  1. Econòmicament parlant, el més important és parar aquesta bombolla del deute perquè acabarà molt malament. Que en penses d'aquests bons patriòtics si no hi ha ni un duro a la caixa?
    http://vaderiure.blogspot.com/2011/10/deliris-piramidals-i-el-default-de-la.html

    ResponElimina
  2. La primera gran autopista que solcà la Península Ibèrica fou l'actual AP7, que ressegueix els PPCC de Salses a Guardamar. No veig que, fins al dia d'avui, aquesta obra hagi estat un gran contribució a l'independentisme, com a mínim de forma directa. Sí que ha servit d'espinada al desenvolupament econòmic dels territoris que travessa i un magnífic negoci per a la concessionària Abertis, de la caixa.
    El futur corredor ferroviari serà un gran estímul econòmic però segueixo sense veure en què ajudarà a vanaçar cap a indepndència.

    ResponElimina
  3. Si la llibertat ens ha de venir d'enlloc haurà de ser del nostre espai natural, el Mediterrani, l'única via de riquesa que tenim a l'abast. L'interior és fermat i forrellat, i el nostre camí és a la mar...

    ResponElimina
  4. Doncs, si aquesta ha de ser la tercera temptativa, caldrà que sigui la definitiva, oi?
    Sí, segueix pujant el nostre indep. i en Rajoy no veu tant clar això del corredor mediterrani. Els integristes de l'Espanya única segueixen dient que aquest corredor, com amb l'autopista a França ens dóna ales per independitzar-nos. Deu ser per allò de la possible fugida del presoner.

    No ens queda més remei que fer apujar els indep. dins del nostre Parlament i proclamar la indep. Que vinguin els tancs a fer el ridícul, amb tota la premsa mundial seguint-los.

    ResponElimina
  5. Jo tinc una pregunta. És estrictament necessari que una Catalunya independent formés part de la Unió Europea?

    ResponElimina
  6. Anònim:
    la UE és el nostre espai pròxim. No seria fàcil la viabilitat com a enclavament dins la UE. és el nostre espai natural d'intercanvis comercials i un dels tres grans actors políticoeconòmics del món (per ara).
    Els dos estats que actuen com enclavaments a la UE són Suïssa i Noruega. Les partucularitats "productives" d'aquests dos territoris no crec que siguin extrapolables al nostre cas. Suïssa és el major dipòsit de diner negre del món; fa un papermolt útil impossible dins de la UE. Noruega té una posició perifèrica, genera pocs intercanvis comercials degut a la seva molt feble demografia i posseeix uns recursos naturals impressionants que li permeten aquest espècie d'autarquia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…