Ves al contingut principal

Meditacions de Corredor (II). Amb la geoestratègia bufant de cua

S'Agaró








Tots ho heu escoltat mil vegades com a axioma des de l'autonomisme: una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europa. Ara, després de la decisió de fa uns dies, sabem definitivament que no. Fixeu-vos si el fet és gros, analitzat en la seva perspectiva històrica. Crec que en els darrers cinc-cents anys, des de la nostra integració a la Monarquia hispànica dels Àustria, als inicis del segle XVI, fins ara mateix, només hi ha hagut altres dos moments històrics en els quals el nostre país i les seves classes dirigents han concebut l'opció real de la secessió. La necessitat d'emprendre una navegació pròpia i lliure. En tots dos, la geoestratègia, el nostre context internacional més proper, va ser força determinant a l'hora de convertir en inviable l'esforç català. La generació de Pau Claris va proclamar la República Catalana dels tres dies però, pressionada per la campanya a sang i foc de l'exèrcit castellà i la impossibilitat de disposar dels mitjans suficients per fer-hi front, va haver de córrer a refugiar-se en braços de l'amic/enemic francès. Situada entre les dues potències militars més importants del seu temps, passà a correcuita de república lliure a protectorat, per finalment esdevenir de facto província francesa. La divisió del país el 1659 no fou sinó la crua demostració en carn catalana del pes de Castella i França en el context europeu del seu temps.

Generacions i segles van separar aquesta fita de la generació de l'avi, del gran Francesc Macià. La seva República Catalana va ser també efímera, reconvertida aviat en simple govern autònom. El sostingut esforç de decantació independentista a l'Europa d'entreguerres, on les tensions ideològiques entre les democràcies i el feixisme portarien a la pitjor conflagració de la història i al conflicte civil espanyol, tampoc foren un escenari adequat per fer realitat l'estat català. Ara, potser per primera vegada en la història d'aquest racó de la mediterrània, anem en camí de fer convergir l'anhel de la majoria del país i el nostre context geoestratègic. L'impuls europeu al Corredor Mediterrani és un símbol d'aquesta saludable concentració en el temps i en l'espai d'interessos propis i aliens. Europa necessita racionalitzar els seus circuits d'intercanvis a fi de competir amb els gegants emergents. I Catalunya, per la seva posició, hi jugarà en el futur un paper essencial. En aquest context, la Unió Europea no podrà bescantar la nostra decisió democràtica, deixant de banda un espai que tothom sap central, situat al mateix cor dels seus interessos materials durant les pròperes dècades. Si sabem aprofitar-ho, esdevindrà un impuls en la nostra albada de llibertat.

Comentaris

  1. Econòmicament parlant, el més important és parar aquesta bombolla del deute perquè acabarà molt malament. Que en penses d'aquests bons patriòtics si no hi ha ni un duro a la caixa?
    http://vaderiure.blogspot.com/2011/10/deliris-piramidals-i-el-default-de-la.html

    ResponElimina
  2. La primera gran autopista que solcà la Península Ibèrica fou l'actual AP7, que ressegueix els PPCC de Salses a Guardamar. No veig que, fins al dia d'avui, aquesta obra hagi estat un gran contribució a l'independentisme, com a mínim de forma directa. Sí que ha servit d'espinada al desenvolupament econòmic dels territoris que travessa i un magnífic negoci per a la concessionària Abertis, de la caixa.
    El futur corredor ferroviari serà un gran estímul econòmic però segueixo sense veure en què ajudarà a vanaçar cap a indepndència.

    ResponElimina
  3. Si la llibertat ens ha de venir d'enlloc haurà de ser del nostre espai natural, el Mediterrani, l'única via de riquesa que tenim a l'abast. L'interior és fermat i forrellat, i el nostre camí és a la mar...

    ResponElimina
  4. Doncs, si aquesta ha de ser la tercera temptativa, caldrà que sigui la definitiva, oi?
    Sí, segueix pujant el nostre indep. i en Rajoy no veu tant clar això del corredor mediterrani. Els integristes de l'Espanya única segueixen dient que aquest corredor, com amb l'autopista a França ens dóna ales per independitzar-nos. Deu ser per allò de la possible fugida del presoner.

    No ens queda més remei que fer apujar els indep. dins del nostre Parlament i proclamar la indep. Que vinguin els tancs a fer el ridícul, amb tota la premsa mundial seguint-los.

    ResponElimina
  5. Jo tinc una pregunta. És estrictament necessari que una Catalunya independent formés part de la Unió Europea?

    ResponElimina
  6. Anònim:
    la UE és el nostre espai pròxim. No seria fàcil la viabilitat com a enclavament dins la UE. és el nostre espai natural d'intercanvis comercials i un dels tres grans actors políticoeconòmics del món (per ara).
    Els dos estats que actuen com enclavaments a la UE són Suïssa i Noruega. Les partucularitats "productives" d'aquests dos territoris no crec que siguin extrapolables al nostre cas. Suïssa és el major dipòsit de diner negre del món; fa un papermolt útil impossible dins de la UE. Noruega té una posició perifèrica, genera pocs intercanvis comercials degut a la seva molt feble demografia i posseeix uns recursos naturals impressionants que li permeten aquest espècie d'autarquia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.