Ves al contingut principal

No cal posar passió en la darrera marrada

S'Agaró
A la recerca de la màxima precisió agafo el Diccionari de l'IEC i comprovo que la primera inspiració era bona. Llegeixo: "marrada f. Volta que es fa desviant-se del camí que va més dretament d'un punt a un altre; camí que fa volta, que no va dret d'un punt a un altre." Tot i el drama punyent que significa l'autonomisèria per al nostre país, és possible que, a fi de trobar més gent pel camí (la necessària per fer majoria), calgui fer ara aquesta gran volta, aparentment sense sentit. Després del debat de política general de la setmana passada (amb actuació destacada de la nostra presidenta-fada que va demostrar que no sap pronunciar algunes esses ni conduir certs debats), veig que els partits que tenen com a prioritat la independència han acceptat acomboiar l'actual Bipartit governant en la nova marrada del pacte fiscal, a la qual ens condueix decidit el nostre Gran Timoner.

Com diria el president Pujol abans d'estossegar, està bé. Encara que costi d'entendre davant del desgast del país i el patiment personal de tanta i tanta gent, potser és el que convé ara: la darrera marrada per generar la darrera frustració. I que el català mig s'aixequi finament del sofà i digui prou. El que està clar és que el pes del desgast i de la responsabilitat no pot recaure en Esquerra i Solidaritat. Si CiU creu en l'estratègia del pacte fiscal, convé que l'encapçali en solitari. La implicació dels independentistes ha de ser la justa com per a què la proposta no decaigui a Catalunya, sinó sota el foc potentíssim del nacionalisme espanyol de dreta i esquerra. Si no volen quedar enfangats novament, com va succeir en la negociació estatutària de fa cinc anys, Esquerra i Solidaritat han de deixar ben clar que aquesta és l'estratègia de CiU i avisar tots els bons patricis que, tal i com tothom sospita, estem convençuts que acabarà com el rosari de l'aurora. I que aleshores (el més aviat possible, que el país se'ns desfà a les mans) haurem d'exigir del nostre govern el pas definitiu.

Comentaris

  1. Els del P.P. son espanyolisims. Ara diuen que de Pacte Fiscal si, parlarem, però abans s'ha de solucionar lo de la crisi. Que amb la crisi no es pot repartir res perquè no hi ha re a repartir. Mentida. S'han tornat Zapateristes? El 9% del PIB català segueix marxant cap a Madrid amb crisi o sense. Molta gent s'ho creurà. I passaran els anys, els segles i les edats. I què farà Convergència?. Tinc dubtes. Els convergents han aconseguit colar-me el cuc de la dubta, perquè la meva lògica es que ja no hi haurà cap mes sortida que la independència. Quan diuen "dret a decidir" què volen dir?. Si juguen amb la ambigüitat, no juguen net.

    ResponElimina
  2. Quan jo era jovenet i feia travesses pel Pirineu, alguna vegada ens havíem trobat amb algun company nou que, saberut com una sola de sabata, ens donava insistents consells de per on havíem de passar. D'entrada, al principi, els escoltàvem i fins i tot, sabent que fèiem MARRADA, hi accedíem per no discutir en plena muntanya. Amb el temps, vàrem aprendre a distingir els embolicadors de troques i els anàvem allunyant del nostre cercle. Selectius? Potser sí. Necessitat de viure en pau? També.
    Amb CiU em passa el mateix. Segur que farem marrada, segur. Potser, però, ens servirà per poder enriquir els vots dels que ja sabem el què hem de fer.

    ResponElimina
  3. Cada dia perdem 60 milions d'euros per culpa de l'espoli. Sumats, cada any son 20.000 milions. Mentrestant hem d'anar pagant els interessos dels préstecs que hem demanat per poder subsistir. Això son 6 milions d'euros al dia. El deute de la Generalitat és de, com a mínim 38.000 milions d'euros.

    Si les negociacions per obtenir el pacte fiscal duren 4 anys (sent optimistes) vol dir que haurem pagat:

    a) 80.000 milions d'euros en espoli fiscal

    b) 8800 milions en deute aproximadament

    En total son 88.000 milions d'euros. Per tenir una perspectiva, el segon rescat de Grècia serà de 8.000 milions d'euros. En aquest temps podríem rescatar Grècia 11 cops.

    Tot els vots que obtindríem amb la marrada no serviran de res quan Catalunya sigui un erm.

    ResponElimina
  4. Tinc la impressió que la marrada de CiU no podrà durar 4 anys de manera més o menys tranquil·la. Que la tempesta i algun allau a tocar del cim faran prendre decisions més sobtades i importants que les que el gran timoner voldria.
    No em pregunteu en quina direcció.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.