Relats de diumenge (XX). Mètodes estranys de motivar el personal









Després d'un dia ben llarg i ben farcit de feina, estirat al sofà amb la manteta i les pantufles, encara tenia ganes de veure a la televisió alguna cosa amb cara i ulls. Cosa difícil a aquelles hores d'insomni. Per això, abans de provar altres alternatives, va pitjar directament les xifres del seu canal favorit d'història. Allà on sempre aprenia alguna lliçó del passat aplicable al present i al futur. La successió de reportatges d'aquella nit el portà des de l'Índia als Estats Units, passant per Sudàfrica. Gairebé la volta al món dels moviments d'alliberament més èpics. 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi apareixia envoltat de fidels en la seva "Marxa de la Sal", l'aposta definitiva per la independència davant d'una metròpoli sorda a l'autonomia. 6 d'abril de 1952, Nelson Mandela encapçalava una enorme concentració humana en la "Campanya del desafiament" coincidint amb els tres-cents anys de la fundació boer de la Ciutat del Cap. 17 de març de 1957, Martin Luther King s'adreçava a una multitud que reclamava la fi de la discriminació racial davant del Memorial Lincoln a Washington.

Entre avellana i avellana, que a aquelles hores li havia sorprès de sobte la gana, va observar com aquells tres gegants havien aconseguit arribar a la majoria del seu poble amb una força descomunal, única. Clau en la memòria per assolir l'objectiu. Havien sabut galvanitzar voluntats. Per això no acabava d'entendre el contingut dels seus discursos: Continuarem lluitant, sacrificant-nos, oposant la no-violència, encara que falta molt i molt per al dia de la llibertat i molts us quedareu a mig camí [Gandhi]. La nostra lluita demana superar enormes dificultats, no defalliu, heu de saber que no aconseguirem el nostre objectiu fins d'aquí uns quaranta anys [Mandela]. Puny en alt de resistència, però sempre amb amor envers els nostres enemics; d'aquí seixanta anys tindrem el nostre primer president mig afroamericà [King]. Abans d'anar a dormir, va pensar que els nostres tenien la mateixa marca d'aquells lideratges mítics. Que, encara que ell no entenia un borrall de màrqueting polític, potser la millor manera de motivar el personal a canviar les coses era avisar-los per endavant que la seva lluita aniria per llarg, que les ambicions excessives sempre són pernicioses i que això justificava que entretant es fessin coses en direcció exactament contrària a l'objectiu final. Igualet, igualet. Exactament el mateix que Gandhi, Mandela i King havien fet el 1930, el 1952 i el 1957.

Comentaris

  1. Acabo d'acompanyar amb cotxe el meu sogre després d'anar a veure què trobava a la Fira del Llibre Vell, i m'ha col·locat que si fos jove aniria a cremar unes quantes cases. Perquè aprenguin els lladres legals dels bancs, etc.
    Serà astrològic o acomodatici, però és cert que els inicis del segle passat hi havia més nervi per mantenir una dignitat. Poso els tres exemples de l'escrit d'en Granollacs.

    Em temo que l'enorme robatori dels bancs amb el pretext de la legalitat vigent capitalista, ha deixat la població amb una depressió i preocupació permanents que no li permeten reaccionar, ni amb moviments "Indignats!". Només saber que el dolar paga patent a quatre nord-americans, això ja permet caure en un desencís ben brutal.

    A pesar de tot, ens cal mantenir-nos desperts, unir-nos en coalició tots els indep. i declarar-nos lliures tant bon punt aconseguim la majoria que ens cal al nostre Parlament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas