Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XX). Mètodes estranys de motivar el personal









Després d'un dia ben llarg i ben farcit de feina, estirat al sofà amb la manteta i les pantufles, encara tenia ganes de veure a la televisió alguna cosa amb cara i ulls. Cosa difícil a aquelles hores d'insomni. Per això, abans de provar altres alternatives, va pitjar directament les xifres del seu canal favorit d'història. Allà on sempre aprenia alguna lliçó del passat aplicable al present i al futur. La successió de reportatges d'aquella nit el portà des de l'Índia als Estats Units, passant per Sudàfrica. Gairebé la volta al món dels moviments d'alliberament més èpics. 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi apareixia envoltat de fidels en la seva "Marxa de la Sal", l'aposta definitiva per la independència davant d'una metròpoli sorda a l'autonomia. 6 d'abril de 1952, Nelson Mandela encapçalava una enorme concentració humana en la "Campanya del desafiament" coincidint amb els tres-cents anys de la fundació boer de la Ciutat del Cap. 17 de març de 1957, Martin Luther King s'adreçava a una multitud que reclamava la fi de la discriminació racial davant del Memorial Lincoln a Washington.

Entre avellana i avellana, que a aquelles hores li havia sorprès de sobte la gana, va observar com aquells tres gegants havien aconseguit arribar a la majoria del seu poble amb una força descomunal, única. Clau en la memòria per assolir l'objectiu. Havien sabut galvanitzar voluntats. Per això no acabava d'entendre el contingut dels seus discursos: Continuarem lluitant, sacrificant-nos, oposant la no-violència, encara que falta molt i molt per al dia de la llibertat i molts us quedareu a mig camí [Gandhi]. La nostra lluita demana superar enormes dificultats, no defalliu, heu de saber que no aconseguirem el nostre objectiu fins d'aquí uns quaranta anys [Mandela]. Puny en alt de resistència, però sempre amb amor envers els nostres enemics; d'aquí seixanta anys tindrem el nostre primer president mig afroamericà [King]. Abans d'anar a dormir, va pensar que els nostres tenien la mateixa marca d'aquells lideratges mítics. Que, encara que ell no entenia un borrall de màrqueting polític, potser la millor manera de motivar el personal a canviar les coses era avisar-los per endavant que la seva lluita aniria per llarg, que les ambicions excessives sempre són pernicioses i que això justificava que entretant es fessin coses en direcció exactament contrària a l'objectiu final. Igualet, igualet. Exactament el mateix que Gandhi, Mandela i King havien fet el 1930, el 1952 i el 1957.

Comentaris

  1. Acabo d'acompanyar amb cotxe el meu sogre després d'anar a veure què trobava a la Fira del Llibre Vell, i m'ha col·locat que si fos jove aniria a cremar unes quantes cases. Perquè aprenguin els lladres legals dels bancs, etc.
    Serà astrològic o acomodatici, però és cert que els inicis del segle passat hi havia més nervi per mantenir una dignitat. Poso els tres exemples de l'escrit d'en Granollacs.

    Em temo que l'enorme robatori dels bancs amb el pretext de la legalitat vigent capitalista, ha deixat la població amb una depressió i preocupació permanents que no li permeten reaccionar, ni amb moviments "Indignats!". Només saber que el dolar paga patent a quatre nord-americans, això ja permet caure en un desencís ben brutal.

    A pesar de tot, ens cal mantenir-nos desperts, unir-nos en coalició tots els indep. i declarar-nos lliures tant bon punt aconseguim la majoria que ens cal al nostre Parlament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…