Relats de diumenge (XXI). Tranquils, amics, prefereixo lluitar així

Embassament d'Ulldecona








Quan es va despertar dels perllongats efectes de l'anestèsia va comprovar que els seus pitjors temors s'havien fet realitat. Les ferides eren massa greus. El temps d'exposició després de l'explosió, sense neteja, excessiu. La gangrena, triomfant, li havia perdut el braç dret. Li va costar molt temps acceptar-se novament desfigurat. Quan la resta de les ferides anaven guarint-se, la més profunda, la psicològica, continuava supurant de debò. Amb el pas dels mesos, però, va recuperar el to. I començà a fer la vida normal. Naturalment, l'havien llicenciat. Però ell no se'n sabia avenir. Volia lluitar. I cada dia tornava a l'oficina de reclutament i demanava el reingrés al cos d'infanteria. I cada dia li repetien que això, en el seu estat d'invalidesa, era completament impossible. Però les lleves se succeïen, la derrota s'apropava. I un dia el funcionari de la guixeta li va dir que sí. Què calia comptar també amb els vells, els nens i els impedits. Que tothom era necessari en la batalla definitiva.

El gran dia de la mobilització fins al front va aconseguir cordar-se per primera vegada des del dia de l'explosió el corretjam complet, encara que fos amb un cert retard. Allò el deixà absolutament convençut de les seves possibilitats de contribuir a la victòria per la qual havia lluitat durant tants anys. Des de la trinxera, ajudant-se amb el monyó a l'alçada del seu colze dret, aconseguia apuntar i disparar amb certa efectivitat. Però l'enemic era cada dia més a prop. I la nit de l'assalt decisiu, quan els soldats van aparèixer sobtadament, enmig de la boira, abans que es llancessin les bengales necessàries per delatar la seva presència, el nostre veterà soldat és trobà davant per davant amb la baioneta de l'enemic. I la seva primera reacció fou desenfundar el seu ganivet amb la mà dreta que no tenia. I la seva darrera reacció consistí a enfonsar el seu rostre inexpressiu en el fang del fons de la trinxera mentre el seu adversari avançava impulsant la bota en la seva esquena inert. Perquè per lluitar, en el moment de la veritat, sí calien els dos braços.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas