Ves al contingut principal

Tastant la manca de reconeixement: Carlos Feriche a pa i aigua

Montserrat








He sentit per la ràdio que, després de la quarta victòria consecutiva en el Mundial de la selecció espanyola d'hoquei patins (com sabeu, aquella que suplanta la identitat de la nostra amb tots els agreujants), el seleccionador dels de l'estanquera, Carlos Feriche, ha dit que troba a faltar el reconeixement de les institucions espanyoles i catalanes. De les primeres no en parlo, no m'hi fico en els afers exteriors. Pel que fa a les segones, em sembla una afirmació d'autèntic jutjat de guàrdia. De desvergonyiment total. Té molta gràcia que ell, precisament ell, lamenti la manca de reconeixement. Vaig tenir l'oportunitat de ser present a la rebuda al Palau de la Generalitat de la nostra selecció després de la seva victòria al Mundial B que se celebrà a Macau en 2004. Eren els primers temps del govern Maragall a la gestoria. Aquell clima d'il·lusió malmès per l'autonomisèria, les brases d'aquell caliu continuen avui en la participació catalana als campionats americans que organitza la Confederación Suderamicana del Patín, amb la qual la nostra federació col·labora intensament.

Aquest exili es deu a la imposició vigent pel no nacionalisme espanyol que els esportistes catalans hagin de competir obligatòriament en nom de l'ocupant, fins i tot sota l'amenaça de greus sancions. Arribant en la seva histèria identitària (aquesta frase és un homenatge a l'Albert Rivera), fins i tot, a coartar la lliure manifestació dels sentiments més íntims (cas, no fa gaire d'en Cesc). Recercant en la memòria, em sembla veure amb tot detall la patètica intervenció del representant espanyol a l'esperpèntica assemblea de la Federació Internacional a Fresno, el mai prou ponderat Carmelo Paniagua, blandint rítmicament el passaport espanyol davant del micròfon per negar l'admissió de Catalunya. I ara Carlos Feriche, pel que fa al reconeixement de les institucions catalanes es queda (disculpeu el joc fàcil de paraules) a pa i aigua. Només faltaria. El contrari seria per començar a llançar al vol escatològicament el crit preferit del gran Mohammed Jordi: que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. I a més volen que els aplaudim mentre ens espolsem els seus detritus.

Comentaris

  1. DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA

    PARÀSIT -a


    [1839; del ll. parasītus, i aquest, del gr. parasĩtos 'comensal; paràsit, der. del gr. sitéō 'alimentar', i aquest, der. de sĩtos 'blat; aliment']

    1 adj i m BIOL Dit de l'organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu, que rep el nom d'hoste.

    2 adj i m Dit de la persona que viu a costa d'una altra.

    3 m ELECTRÒN/TELECOM Senyal pertorbador que pot afectar el funcionament d'un sistema de transmissió, d'enregistrament, de reproducció, etc., d'informació.

    ResponElimina
  2. M'agradaria una trobada Guardiola-Cesc-Gassol's-Xavi-Hoquei's Club-Puyol-Oleguer-etc., tots junts fent una proclama de patir inflamació de certes parts polítiques. Recordeu aquell manifest de periodistes ocupant tots els diaris? Doncs, això en versió esportiva. Arribaria a tot el món. I si s'hi apunta en Messi, millor! No costaria gaire, crec.

    ResponElimina
  3. Hagués estat increïble que haguessin sortit a jugar la final amb la samarreta de Catalunya. A Madrid rabiarien com feres però la resta del mon ho entendria. Al mon del hòquei els tetracampions mundials son respectats. Els jugadors serien estimats, respectats i admirats (i famosos) com mai ho podrien haver estat jugant a hoquei.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…