Tastant la manca de reconeixement: Carlos Feriche a pa i aigua

Montserrat








He sentit per la ràdio que, després de la quarta victòria consecutiva en el Mundial de la selecció espanyola d'hoquei patins (com sabeu, aquella que suplanta la identitat de la nostra amb tots els agreujants), el seleccionador dels de l'estanquera, Carlos Feriche, ha dit que troba a faltar el reconeixement de les institucions espanyoles i catalanes. De les primeres no en parlo, no m'hi fico en els afers exteriors. Pel que fa a les segones, em sembla una afirmació d'autèntic jutjat de guàrdia. De desvergonyiment total. Té molta gràcia que ell, precisament ell, lamenti la manca de reconeixement. Vaig tenir l'oportunitat de ser present a la rebuda al Palau de la Generalitat de la nostra selecció després de la seva victòria al Mundial B que se celebrà a Macau en 2004. Eren els primers temps del govern Maragall a la gestoria. Aquell clima d'il·lusió malmès per l'autonomisèria, les brases d'aquell caliu continuen avui en la participació catalana als campionats americans que organitza la Confederación Suderamicana del Patín, amb la qual la nostra federació col·labora intensament.

Aquest exili es deu a la imposició vigent pel no nacionalisme espanyol que els esportistes catalans hagin de competir obligatòriament en nom de l'ocupant, fins i tot sota l'amenaça de greus sancions. Arribant en la seva histèria identitària (aquesta frase és un homenatge a l'Albert Rivera), fins i tot, a coartar la lliure manifestació dels sentiments més íntims (cas, no fa gaire d'en Cesc). Recercant en la memòria, em sembla veure amb tot detall la patètica intervenció del representant espanyol a l'esperpèntica assemblea de la Federació Internacional a Fresno, el mai prou ponderat Carmelo Paniagua, blandint rítmicament el passaport espanyol davant del micròfon per negar l'admissió de Catalunya. I ara Carlos Feriche, pel que fa al reconeixement de les institucions catalanes es queda (disculpeu el joc fàcil de paraules) a pa i aigua. Només faltaria. El contrari seria per començar a llançar al vol escatològicament el crit preferit del gran Mohammed Jordi: que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. I a més volen que els aplaudim mentre ens espolsem els seus detritus.

Comentaris

  1. DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA

    PARÀSIT -a


    [1839; del ll. parasītus, i aquest, del gr. parasĩtos 'comensal; paràsit, der. del gr. sitéō 'alimentar', i aquest, der. de sĩtos 'blat; aliment']

    1 adj i m BIOL Dit de l'organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu, que rep el nom d'hoste.

    2 adj i m Dit de la persona que viu a costa d'una altra.

    3 m ELECTRÒN/TELECOM Senyal pertorbador que pot afectar el funcionament d'un sistema de transmissió, d'enregistrament, de reproducció, etc., d'informació.

    ResponElimina
  2. M'agradaria una trobada Guardiola-Cesc-Gassol's-Xavi-Hoquei's Club-Puyol-Oleguer-etc., tots junts fent una proclama de patir inflamació de certes parts polítiques. Recordeu aquell manifest de periodistes ocupant tots els diaris? Doncs, això en versió esportiva. Arribaria a tot el món. I si s'hi apunta en Messi, millor! No costaria gaire, crec.

    ResponElimina
  3. Hagués estat increïble que haguessin sortit a jugar la final amb la samarreta de Catalunya. A Madrid rabiarien com feres però la resta del mon ho entendria. Al mon del hòquei els tetracampions mundials son respectats. Els jugadors serien estimats, respectats i admirats (i famosos) com mai ho podrien haver estat jugant a hoquei.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas