Ves al contingut principal

20-N: una lectura ràpida i optimista









Ja està. Hem sobreviscut a les darreres eleccions espanyoles de la nostra història. Els resultats a Catalunya no han estat exactament els esperats i les tendències amunt i avall dels uns i dels altres, finalment, s'han accentuat més del previst. La primera consideració fa referència al notable descens de la participació a Catalunya, d'un 4% aproximadament fins a deixar a casa una tercera part del cens. La pèrdua d'efectius de la Banda dels 25 ha estat molt i molt remarcable: s'esfumen la meitat dels vots socialistes i fins a 11 escons. Potser prou catastròfic com per forçar una catarsi total (a més de deixar Chacón personalment ensorrada). Els resultats de CiU, atesa la desastrosa campanya realitzada i els previsibles primers efectes del desgast del primer any de gestió sota la crisi es poden considerar molt notables, amb l'alegria d'obtenir la victòria per primera vegada a la història en unes espanyoles i sumar més d'un milió de paperetes. Els resultats del Partit Popular a Catalunya, en canvi, hauran estat prou decebedors per als dirigents del partit: amb el millor context possible, resten netament per sota dels millors resultats de l'era Aznar al nostre país (2000), sota el lideratge de Josep Piqué.

A Catalunya, la millor notícia, les forces subordinades orgànicament a les ordres dictades des de Madrid han caigut significativament, dels 33 escons del 2008 als 25 d'ara. Són els pitjors resultats històrics del dependentisme juntament amb les convocatòries del 1989 i el 1993. Pel que fa l'independentisme, cal considerar un veritable èxit el resultat de la candidatura encapçalada per l'Alfred Bosch (fins i tot amb un augment en percentatge de vot respecte a les autonòmiques del 2010), sobretot si tenim en compte que fa només sis mesos era en risc seriós la simple representació republicana al Congrés espanyol. Es tracta, cal no oblidar-ho, de repetir el segon millor resultat d'ERC en unes eleccions espanyoles des del 1979. Amb, però, el sabor agredolç d'allò que hauria pogut ser sense la revolta de l'aparell gironí d'Esquerra que va desplaçar en Quim Torra de la llista provincial (un gravíssim error, que potser costarà l'escó). I, sobretot, en el cas que l'independentisme català hagués concorregut amb unitat estratègica a aquestes eleccions (grup parlamentari a Madrid?). Sobretot si tenim en compte que l'augment de l'abstenció i del vot nul ha estat força significatiu.

P.S. Ah, i moltíssimes felicitats al nou diputat nacionalista valencià!

Comentaris

  1. Amb els resultats encara calents, coincideixo amb en Granollacs amb la severa davallada dels partits espanyols al Principat. Personalment, preveia que un gran nombre de votants metropolitans del PSC votarien PP; no ha estat així.
    Satisfà especialment que la marea blava que ocupa tota la península hagi estat aturada aquí amb forces autòctones i no pas amb el PSC, com era de témer, enacara que el cap de llista de Ciu sigui l'impresentable Duran.
    No crec que el canvi de cap de llista d'ERca Girona sigui tan significatiu, encara que quan s'obté un escó per diferències tan petites com les que a aquestes hores s'apunten ve d'un centenar més o menys de vots.
    Una crítica -amable- a en Granollacs: no cal oblidar que per primer cop des de 1936 valència enviarà un diputat nacionalista d'obediència catalana -no pas blaver- a Madrid. és una passa molt important i reafirma el punt d'inflexió al nostre sud que ja va manifestar-se en les autonòmiques.

    ResponElimina
  2. La majoria absoluta ja és un fet. Ara cal lluitar per defensar els nostres drets. No tenim que rendir-nos mai, a cada putada que ens fagin tenim que sortir al carrer a fer-nos sentir! M'agrada que la C.A on menys ha pujat el PP sigui Catalunya. Salut!

    ResponElimina
  3. Després de la tempesta cal asserenar-nos i treure'n lliçó de les nostres mancances. Una vegada més segueixo demanant que l'esforç que ha fet en Carretero de permetre una coalició, l'estengueu tots en tots sentits dins dels nostres partits independentistes. Sumeu i no resteu. Sinó, això fa mal, i seguirà així si no feu la cura d'humilitat que crec que ens ha donat en Carretero, donant facilitats sense perdre la seva identitat. Felicitats, Carretero!

    ResponElimina
  4. Els resultats s'assemblen molt als del 1989: 47 % espanyolista i 36 % catalanista. Venint d'on veníem és positiu però no perdem de vista que som en un bucle. Ben vist que el PP ha fracassat. No coincideixo gens en la valoració d'ERC. El resultat de 2003 es va considerar un fracàs absolut (cal recordar que RCat encara era llavors dins ERC). Ara s'han tret 50.000 vots menys. Per tant més fracàs i més tenint en compte que no hi havia llista de CUP ni SI. Molta gent d'aquests partits ha votat ERC com un "mal menor". Agafar com a comparativa unes suposades enquestes de fa 6 mesos és enganyar-se. La comparativa és vers 2008 (i ja no parlem de 2003). En la meva opinió, ERC hauria de:
    1) Renunciar al tripartit (Tardà dient que se'n sent orgullós ha fet mal) i dir que no es repetirà cap pacte amb la màfia del PSOE.
    2) Retornar a l'equidistància.
    3) Establir ponts amb SI i CUP.
    4) Ser dirigida per una nova generació no vinculada al tripartit.

    ResponElimina
  5. Jordi:
    Resultats d'ERC: després de les amargues vicissituds que ha patit el partit, els resultats obtinguts són dignes -tampoc per a llençar coets. La comparativa amb el 2004 (no pas 2003) és enganyosa: el moment era tot un altre, amb una ERC en plena ascensió i un sentit enfrontament amb l'Espanya azanarista.

    1-ERC ha renunciat explícitament al tripartit. Ja ho va manifestar Puigcercós durant la darrera campanya i ara s'ha reblat el clau. Recordo que no s'ha formalitzat la candidatura al senat amb PSC i ICV.
    2-ERC mai va fer bandera de l'equidistància; fou una llufa penjada pels adversaris. Mirant endavant, l'actual direcció va en la línia de reiterar en l'independentisme per davant d'estratègies preconcebudes.
    3-Aquests ponts serien rebutjats per CUP i SI. Els cupaires tenen una aposta ideològica allunyada d'ERC (simplificant: alguns d'ells tendeixen més a l'extrema esquerra que l'independentisme). SI no tenen una ideologia definida però sí que tenen una estratègia de primar l'estridència que els fa allunyar-se de tothom per "purisme". El que és C's al PP es pot traslladar a SI respecte d'ERC: estratègia d'"enfant terrible".
    4-Junqueras és militant recent al partit, Bosch ni n'és... si això no és renovació!? No podem llençar per la borda tot un gruix de militants que han aixecat el partit i que, en un moment determinat, varen emprendre una estratègia equivocada. La nostra empresa és prou important com per rebutjar ningú, i menys gent amb experiència.

    ResponElimina
  6. He pensat el mateix que tu: Ja està i així havia titulat la meva entrada (que ara editaré). Ja està el que ens temíem. Una majoria absoluta pèssima pels interessos de Catalunya i, aquí no estem d'acord, amb una minoria independentista.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.