Ves al contingut principal

Després del 20-N (I). Una lliçó a la subordinació del PSC

Costa Brava
Pensava que només Esquerra gaudia (és un dir) d'aquesta capacitat d'autodestrucció. Els resultats obtinguts diumenge pel PSC cal qualificar-los de veritablement catastròfics. L'obra pòstuma de la Banda dels 25. En només quatre anys han aconseguit transitar des dels millors resultats de la història en unes eleccions generals (amb els de 1982), als pitjors des del 1979. Una castanya còsmica. Semblant moviment oscil·lant en l'abans anomenat oasi català té mèrit. Se suposa que, dels resultats d'ahir, el partit dels socialistes catalans hauria d'extreure alguns ensenyaments per encarar el seu complicat futur. El lideratge que cal construir i consolidar a partir del congrés del proper mes de desembre haurà de triar, en definitiva, entre més PSOE, amb els coneguts posicionaments espanyolistes fins ara majoritaris a la cúpula del partit, o més vida pròpia i acostament al sobiranisme creixent que impregna tots els àmbits socials del país. A mi em sembla evident que l'ensulsiada socialista de les tres darreres convocatòries electorals té una connexió claríssima amb la submissió total del PSC als dictats de Madrid, fet que ha acabat per inhabilitar-lo completament (més enllà de campanyes increïbles) tant des del punt de vista nacional com del social.

Diumenge passat l'inqüestionable perfil PSOE dels candidats, de la Carme Chacón a la Teresa Cunillera, passant per Francesc Vallès i Daniel Fernández, ha acabat com ha acabat. Que cal encetar el camí de l'emancipació del PSOE sembla, doncs, prou clar. Fem, sinó, uns quants números: és ben fàcil percebre una diferència territorial notable en els resultats (arreu dolents) del PSC. A partir d'una desmobilització segurament a tot arreu molt important, les caigudes més pronunciades no es produeixen a les poblacions on la vella immigració espanyola té més pes (a favor del PP), sinó a les de la Catalunya interior (a favor de CiU). Si ens fixem només a la província de Barcelona, la capital fa de frontera, amb un descens del 39,9%: per sota, poblacions com ara Cornellà de Llobregat (30,8),  l'Hospitalet (32,7), El Prat (33,5), Viladecans (34,4), Sant Adrià de Besòs (37,3), Sabadell (37,7) o Rubí (38,8). Netament, per sobre, poblacions mitjanes de composició més catalanista: Mataró (43,8), Vilafranca del Penedès (44,1), Sitges (46,9), Manresa (47,7), Cardona (47,9), Berga (48,1), Igualada (49,6), Sant Cugat del Vallès (49,8), Moià (52,5), la Garriga (54,6), Alella (54,8), Vic (56,5) o Gurb (66). Conclusió senzilla: ara, més PSOE o més Catalunya?

Comentaris

  1. Almenys a ca PSC els companys de la Xacona l'han acompanyat responsabilitzant-se tots del desgavell. Però a Madrid, el PSOE ha deixat tot sol en Rubalcaba davant de la premsa. Dedueixo que aquí almenys tenim més compassió pels qui es lliuren al patíbul.
    Jo no sé d'estadístiques, Granollacs, però tinc una estranya sensació que ha tornat a repetir-se allò de que puja molt PP per l'abstenció brutal dels PSOE. Que no tanta gent ha votat PP, com gent que s'ha abstingut de votar PSOE. Sé que no m'explico bé, però m'enteneu, no? Espanya no ha votat tant PP com ho volen fer creure.

    Almenys, això sí, els països empresonats hem mantingut els mínims de dignitat, de decència.

    ResponElimina
  2. R.LL, Uns més decència que d'altres, dissortadament.

    (Ara, ben mirat, si tenim en compte que Catalunya te molts més colons que Euskadi, la cosa tampoc esta tan malament)

    ResponElimina
  3. Molt recomanable escoltar el debat de Vilaweb:

    http://www.vilaweb.cat/noticia/3952770/20111121/debat-mercats-canviaran-rajoy-sigui-president.html

    És un debat sobre economia al principi però va derivant cap a temes polítics fins que acaben parlant de la mare dels ous: la relació entre Catalunya i Espanya.

    Hi participen La Muriel Casals, en Milián Mestre i en Ernest Sena.

    Us resumeixo els ítems més interessants des del punt de vista independentista:

    - Hi ha un moment en que Milián Mestre, ben connectat amb el PP, diu que Rajoy serà intel·ligent i oferirà a Catalunya un pacte fiscal satisfactori. Que l'alternativa és la no-sortida d'Espanya de la crisi i que els catalans estem (com sempre) disposats a ajudar Espanya. Traduït vol dir que CiU està disposada (altre cop) a ajudar Espanya a canvi de res o d'engrunetes.

    - Parlen molta estona sobre com el govern espanyol ha de reformar el mercat laboral. Que cal abaratir l'acomiadament (en Mestre diu "despidu") i que cal injectar diners a les PIMES fent que el crèdit torni a fluir. Com si confiar en una bona gestió del govern espanyol fos la única sortida que tenim els catalans per sortir del forat.

    - No tinc clissat n'Ernest Sena, però crec que va ocupar càrrecs rellevants amb Convergència. Tot i discrepar en alguns punts avala majoritàriament les tesis d'en Mestre.

    - La Muriel Casals està poc activa i no veig que tingui el nivell per parlar amb aquests dos. I opta per no compensar amb rauxa els bons arguments (però amb peus de fang) dels altres tertulians. Només hi ha un moment en que diu que "seria molt bo per Europa que a la Mediterrània hi hagués un país econòmicament seriós". No se si es refereix a una Catalunya independent o una Espanya pròspera ajudada per Catalunya. Ara que quan diu que "Catalunya ha d'administrar els seus impostos" diu que una quota ha d'anar a ajudar altres comunitats espanyoles durant un temps "per que s'hi vagin acostumant".

    - En Mestre, parlant sobre el pacte del Majestic, diu que hi va haver converses de sota ma entre CiU i el PP durant anys i que el pacte en si mateix només va ser reunir-se formalment i firmar un paperet, que la feina negociadora ja venia feta prèviament. La nota positiva és que diu que ell no te constància que Rajoy, veient la derrota brutal del PSOE fa temps, hagi tingut cap conversa amb els de CiU.

    La conclusió que n'extrec és que l'independentisme no ha arribat a certs llocs encara. Que necessita créixer encara molt i situar independentistes a llocs estratègics de la política, l'empresa i l'acadèmia. Que cal que s'uneixi per ser una alternativa sòlida a tota aquesta mediocritat.

    I em fa molta por el pacte fiscal. Un pacte fiscal mínimament decent destrossaria l'independentisme català durant força temps. Tots els mitjans de comunicació catalans i espanyols el glossarien fins al paroxisme i els independentistes no tenim prou força per contrarestar el missatge.

    Si això passa només ens queda encomanar-nos a que la caverna no s'ho vulgui empassar i que la crisi colli tan fort que Espanya no es pugui permetre ni donar unes engrunetes a Catalunya. Perquè em fa l'efecte que esta todo atado y bien atado i que l'operació Cataluña Sálvame esta anant a tota màquina.

    Tan de bo m'equivoqui. Salut i independència.

    ResponElimina
  4. Benvolgut,

    el que dius és el que hauria de fer hom amb una mica de seny, però parlem d'una organització que des de fa més de 10 anys s'ha anat auto-construint a partir de la promoció d'acòlits i submissions al PSOE, i no pas de gent amb idees i sentit crític. No els veig pas amb capacitat per refer-se'n, l'única sortida que els veig és que es separin en dos partits, un PSC de veritat i un PSOE delegació a Catalunya.

    A veure amb que ens meravellen...

    ResponElimina
  5. Comentari que he trobat a un artícle del blog (que per cert us recomano? anomenat El Pati Descobert. És un pel llarg però fa una bona anàlisi del país i sobretot, dels problemes del PSC. Aquí va el copypaste vil en dues parts:

    Part 1:

    El PSC ha fet de cortina de fum: ha permès que molts catalans i molts espanyols amaguessin el cap sota l’ala i fessin com si el problema no existís.

    La desfeta del PSC (en tres eleccions seguides) és el símptoma de que el que ha passat no és una desviació, és un canvi crític. La situació d’amagar el cap sota l’ala beneficiava clarament a la comunitat d’espanyols a Catalunya: es podien aprofitar de la prosperitat de l’economia catalana sense haver de fer cap esforç real per integrar-se.

    Per tant podien viure com els espanyols d’Albacete però amb la renda per capita de Catalunya. Els seus fills havien de passar per l’escola i aprendre català, però un cop fora no el necessitaven usar mai més, ni ningú els hi exigia que es catalanitzessin.

    (En contrapartida, el preu que hem de pagar els catalans per no haver d’enfrontar-nos al problema és molt gran. Aquest preu és continuar sent una comunitat autònoma espanyola de regim comú dins d’un estat hostil cap a Catalunya.)

    La cosa anava així: si érem bons espanyols, si pagàvem el que toca cada mes a Madrid i no ens queixàvem gaire, les coses podien continuar més o menys igual.

    Els partits catalans obtenien alguna sardineta al cove de Madrid i després la venien a l’opinió pública de Barcelona com si fos un llobarro. Això donava algun caleró extra a la Generalitat i mantenia la moral de la tropa catalana. I com que no es tractava de cap cosa estructural, no exigia res als espanyols residents a Catalunya i no posava en perill l’estructura d’Espanya. Podíem fer veure que a casa nostra la batalla política era entre la dreta i l’esquerra i tenir entretingut el personal.

    ResponElimina
  6. part 2:

    Aquest estat de les coses es podia mantenir fins a principis dels 90: l’economia catalana anava força bé, la globalització no havia arribat amb tot l’impacte i, tot i que havíem de pagar molts diners a Espanya, en teníem de sobres per anar tirant. La crisi de principis dels 90 va canviar el paradigma: ara el mercat de les empreses era el mon i la competència era a nivell global. Les empreses catalanes no podien continuar venent i comprant a majoritàriament a Espanya, i Catalunya no en podia dependre financerament i políticament.

    Necessitàvem fins a l’últim diner per modernitzar el país i portar-lo a una posició que fes possible competir amb els països emergents i amb la resta de països d’Europa. I, apart de diners, necessitàvem l’estructura governamental per dur a terme les polítiques d’infraestructures, laborals i educatives que posessin Catalunya a un nivell competitiu. Això, tot i que segur que generaria conflicte a Catalunya i a Espanya, era necessari per situar Catalunya en una bona posició de sortida per competir a l’economia del segle XXI.

    Però una anys més tard es va presentar una oportinitat magnífica per poder seguir defugint el conflicte un temps més: la bombolla immobiliària.

    Els diners van començar a rajar del cel. Tothom es va poder comprar (a crèdit) una casa, un cotxe i un iphone. Tothom era feliç. No es van fer les infraestructures clau per modernitzar el país però es va construir un pavelló d’esports (amb piscina climatitzada) a cada poble. I el Fòrum. I el tranvia.

    Ens vam dedicar en cos i ànima a la construcció i al turisme: som sectors econòmics que, per la seva naturalesa local, son poc afectats per la globalització. Vam haver de fer entrar un milió d’immigrants extra, vam haver de rebentar els sous i vam haver endeutar-nos fins a les celles per mantenir el nivell adquisitiu però el pla funcionava força bé.

    La cosa anava a tota màquina i el govern també es va haver d’endeutar moltíssim per mantenir la qualitat dels serveis públics en un país que tenia baixa productivitat i que havia augmentat molt la població de manera molt ràpida. Però com que el crèdit fluïa i el preu de l’habitatge pujava sense parar, era una situació que semblava assumible. Uns miraven Gran Hermano, els altres el Sense Títol i el govern mirava cap a l’altra banda. I tots marxavem de barbacoa a la segona residència els dissabtes. Alguns es tunejaven el cotxe. O marxaven de low cost cap de setmana sí, cap de setmana no.

    ResponElimina
  7. Al final han estat 3 parts:

    I *pataf!*, el 2008 va arribar la patacada.

    A partir d’aquí, les coses s’acceleren. La crisi és global. Molt més aguda a Espanya. I encara més bèstia a Catalunya: l’espoli fiscal es manté. I així arribem al dia d’avui, on els catalans i els espanyols que vivim a Catalunya hem de triar.

    Els espanyols: seguir tenint el DNI espanyol surt caríssim. O DNI espanyol o sanitat de qualitat. O DNI espanyol o un futur decent pels fills. O Catalunya decidint per si mateixa o atur del 20%. O FGC o Rodalies de Renfe. O lliga espanyola o lliga europea.

    Els catalans: O continuar defugint el risc i morint lentament o encarar-lo. O haver de lluitar contra Espanya (i potser, perdre) o continuar com ara i perdre segur (però tan lentament que potser la mort és indolora). O assimilats i pobres o lliures i pròspers.

    En aquest nou escenari, el PSC esdevé un partit inoperant. No defensa ni els interessos dels catalans que veuen que la situació és insostenible ni tampoc defensa els interessos dels españoles a ultranza que viuen a Catalunya. És un partit que servia per tenir pau social mentre Espanya i Catalunya entraven a la UE i es posaven més o menys al dia. Ara ja no serveix per res.

    Hem arribat a un punt d’inflexió. Tots els altres punts d’inflexió del passat no eren tals i, per tant, es van solucionar a favor d’Espanya: ens podien fer guerres i a sobre eren l’únic mercat pels nostres productes. Ens podien vèncer econòmicament i militarment. Ara som a la UE, Espanya és a la OTAN i podem vendre els nostres productes a tot el mon.

    I el PSC no es pot mantenir al marge com ha fet sempre. Defensar els interessos d’Espanya o defensar els de Catalunya. Haurà de triar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…