Ves al contingut principal

Després del 20-N (II). CiU: acabat l'escalfament, comença el partit

Seu de CDC (Barcelona)
No seré gens original si remarco l'efecte curiós que va provocar a casa meva l'estampa dominical de les masses concentrades davant l'Hotel Majestic de Barcelona corejant un dels principals líders unionistes del país al crit d'independència, independència! No hi ha dubte que, novament, un bon grapat d'independentistes del morro fort i la immensa majoria dels fredolics (en terminologia feliç d'en Salvador Garcia-Ruiz) han optat per dipositar la seva confiança en Convergència i Unió. Encara que el seu vot hagi servit per falcar en el lideratge d'Unió un dels més notables representants de l'establishment autonomista. Francament incomprensible per a observadors maldestres com aquest que escriu. Efectes col·laterals, diran. I serà veritat si s'avança en el terreny decisiu. I sinó, serà un autèntic frau i la seva actitud, lamentable. Un error històric del sobiranisme. L'enèssim. Però, tranquils, que ara, finalment, va de veres. Comença el temps en el qual la federació nacionalista haurà de desvetllar, finalment, les seves intencions. Gairebé tres anys per davant sense convocatòries electorals. Dos anys fins a la renegociació del sistema de finançament acordat en 2009.

Per començar (en parlarem aquests dies amb més profunditat sobre l'exigència de sacrificis) hem viscut la fortor que es desprèn d'una segona onada de retallades prèvia a qualsevol moviment, ni tan sols merament teatral, en favor del concert econòmic. La temptació de seure durant els propers anys i lamentar des de la butaca de la gestió autonomista la majoria absoluta del Partit Popular és forta. Molt forta. Fins i tot gent preclara com en Vicent Partal li diu governar a aquesta gestió de la misèria. Ara, en l'immediat futur, veurem si el nostre Gran Timoner hi cau o no de quatre grapes. Abans de fer-ho, hauria de valorar la situació. Observar els darrers moviments a Catalunya, l'Estat espanyol i Europa: els lideratges duren poc, molt poc. S'esvaeixen arreu empesos per la força irresistible de l'huracà de la crisi. O obté fruits per lliurar a la part significativa del país que ara li fa confiança o el seu lideratge caurà cap avall amb el mateix impuls vertiginós de l'ascens. Del hat trick a una severa derrota a casa. I de moment, cal dir-ho, amb la negociació en mans de Josep Antoni Duran i Lleida, gestor dels darrers trenta anys d'autonomisme al Congrés dels Diputats espanyol, la cosa no pinta gens bé.

Comentaris

  1. Amic Granollacs, em disposo a complir-gaudir dels 'deures' que ens imposes hores d'ara, lectura del darrer post, votació (prèvia lectura!) d'algun dels articles dels Premis BN, piular unes engrunes d'#autonomisèria

    Del post d'avui em quedo amb el brillant aforisme final_ 'del hat.trik a la severa derrota a casa'

    Dels Premis BN tinc la temptació de votar a pripori a favor del nostre il·lustre Dr Botifler Carreras, però abans llegiré algun article que desconec...

    Pel que fa a TwitterLand avui te'n dedicaré un a tall personal: Catalanes, catalans: visiteu la secció Espai #Autonomisèria al Bloc del Bon Patrici @Granollacs http://perabonspatricis.blogspot.com/ rifen viatges a ITACA

    ResponElimina
  2. En Mas no vol ser res més que un baró en aquest territori sota la piràmide feudal escanyola. Perquè al pas que anem voldran retrocedir fins a aquella situació.

    ResponElimina
  3. Justa la fusta, la segona tanda de retallades ja es sobre la taula, i del concert (!?) no se n'ha sentit ni ou ni gallina. Mas s'esforsa mes a complir tot el que li diu l'amo de Madrit (mes i tot, pq ningu mes ha fet retallades i nosaltres ja anem per les segones) que a defensar els interessos dels seus governats. Ah el numeret del Tremosa defensant el Concert a la UE (on tant els fot)fa riure, defensen a Brusel.les el que no s'atreveixen a dir a Madrid. Que comencin a exigir el que es nostre aqui o m'emprenyare de debo amb els pallassos convergents.

    ResponElimina
  4. Benvolgut amic i company,

    el problema de cert independentisme, entre el que figures -espero que acceptis la crítica des del bon rotllo-, és la incapacitat per a entendre el país, el seu funcionament, impulsos, etc. més enllà del vostre desig, és a dir, més enllà del vostre propi nas. També, la incapacitat d'entendre com es configura l'independentisme català, com s'expressa i en quines coordenades es mou. Però, sobretot, la incapacitat per a entendre el que en podríem dir "el món convergent". Això no és nou. En el seu moment, a despit de la derrota que varen patir les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, els socialistes, la intelectualitat sociata, no va parar de menysprear el món convergent, de menystenir-lo, d'enfoter-se'n, de mirar-lo amb una permanent superioritat... que sortosament sempre acabava derrotada a les urnes.

    aquest comportament, a un altre nivell, també s'està reproduïnt, amb idèntics components i característiques, des d'un cert independentisme. Aquest menyspreu i ignorància cap a tot el que és el món convergent. Aquesta brometa fàcil, quan no directament insult cap al món convergent. Aquesta dialèctica bastida des d'una pretesa superioritat, puresa, coherència, congruència... en oposició a la putrefacció convergent, a la covardia convergent, etc.

    no hi ha pòcimes ni receptes màgiques. I no hi ha, tampoc, un país idiota que fa el que des d'un cert independentisme es considera insòlit, traïdor, nauseabund, imbècil. En tot cas, hi ha un cert independentisme que opta per opcions que són les que li sembla plantegen les qüestions de manera menys idiota, imbècil o farsària.

    ResponElimina
  5. Apreciat "Dies de Fúria"; no et fagis la víctima defensant l'engany Convergent. El concert econòmic reduït a pacte fiscal i acabat amb més impostos als catalans, o el dret a decidir, o el nosequè nacional han estat les banderes de CiU en aquestes 3 últimes campanyes. En un any, només un any hem constatat la covardia i l'engany convergent que s'agenolla davant Madrid i colpeja als seus pobres administrats. Cal ser valent per defensar aquests 3 eixos i a CiU ni ho son, ni ho seran.
    Molta "austeritat" cap als catalans i ni una sola mesura de reactivació econòmica... ni una.

    Pots demanar esforços al poble, però els has de donar una via de sortida, CiU només escanya. I cada dia que passa molts empresaris o molts treballadors ho perden tot i CiU ens parla del 2013... Covard!!! molt covard!!!

    Saps què passa? que CiU no deixa de ser una agència de col-locació del tipus PSC o Esquerra, i mentre ells mengin calent no s'en senten dels mals dels demés.

    Molts catalans ja no tenim ni més diners, ni més temps per perdre i estem en tot el dret a valorar l'acció de govern tal i com l'entenem. Es ben legítim considerar a CiU un corral de gallines lloques i a qui li piqui que és grati o comenci a emprendre accions per demostrar que els que pensem així anem errats. Només faltaria que no podessim criticar els incompliments dels Governs...

    ResponElimina
  6. Company dies de fúria:
    la victòria de CiU, incontestable, reblarà el clau en l'estratègia peixalcovista de sempre. CiU, i Duran de forma singular, veuran reforçada la seva estratègia de sempre que no és que no hagi donat fruits però sí que els ha donat migrats -ara marcits.
    La coreografia independentista a l'entorn de CiU és això: coreografia.
    Comença a ser hora que tots els independentistes, començant per mi mateix, distingim entre el que dieun els estudis d'opinió -30, 40, 45% de votants afirmatius- del compromís que els catalans, individualement, estiguin disposats a assumir. No serveix de res un independnetisme demoscòpic del 45% i que, després, la militància a partis -sí, a partits- sigui la que és. I dic partits per que els moviments socials, com ara els de les consultes, són evanescents, intermitents...

    ResponElimina
  7. És d'il·lusos pretendre que allargant l'agonia de l'autonomisme i defugint el conflicte amb Espanya farem res de bo.

    Aquest és un temps de valents. Només els més decidits i els més forts se'n sortiran i seran decisius en el mon post-crisi.

    Ara mateix estem embadalits escoltant l'orquestra mentre el Titànic s'enfonsa. No siguem burros i saltem a temps.

    La hòstia que es fotrà Espanya serà descomunal. Te molts més habitants que Portugal i no te, ni de conya, la capacitat industrial i econòmica d'Itàlia. Ara tothom fa veure que Espanya se'n sortirà sense haver de fer cap cosa dràstica.

    Però en un parell d'anys (o menys) la cosa petarà fort. El BCE no podrà comprar més deute espanyol i si el BCE no no ha no ho farà ningú. Això vol dir que Espanya farà default.

    Això implicarà o sortir de l'euro o fer les retallades més bèsties de la història, cosa que deixarà l'economia espanyola estancada durant 10-20 anys.

    El plà de Convergència és continuar dins Espanya i enfonsar-se amb ells. És un pla ridícul.

    ResponElimina
  8. Al? jo no em faig cap víctima, tot el contrari. Intento evitar que l'independentisme militant es continuï equivocant de perspectiva estratègica. Crec que ja ens hem pegat prou trets al peu, com a gran assoliment. Crec que, a diferència del que diu l'amic Roig, l'única possibilitat passa per la serenitat que permeti articular cap a on volem la transversalitat i complexíssima pluralitat que en aquests moments conforma aquesta encara poc sòlida majoria del Sí a la independència.

    Només hi ha dos camins. I tots dos són legítims.

    1) el camí del model clàssic, que lliga la majoria social a l'hegemonia política i democràtica d'una determinada proposta política (partit o coalició).

    2) el camí, complexe, d'una estratègia que sigui capaç d'articular la pluralitat de plantejaments i opcions en les que "es refugia" aquesta majoria del Sí que ens donen les enquestes.

    Aquest entre el 40 i 45% de persones que votarien Sí sorgeixen, hi arriben, des de tot el ventall polític català. Des del PP fins a ERC, passant pel PSC i, evidentment, per CiU.

    Només en el cas d'ERC o SI els seus votants són homogenis pel que fa al Sí a la independència.

    En la resta, els percentatges varien des del 10% de peperos al 55% de votants convergents.

    És legítim aspirar a que tots els que votarien Sí conflueixin en un únic projecte. Jo, ara mateix, això no ho veig. En canvi sí que veig la possibilitat d'anar empenyent la centralitat política cap al sobiranisme, fins que el pas definitiu sigui inevitable. Per a això cal paciència i respecte per l'estratègia de la força hegemònica. Entendre l'altre. Això no és victimisme. Victimisme és el que a molts els porta a bombardejar la pròpia flota abans de sortir de port. Per a mi, un greu error. TEnim a l'abast actuar des d'un lideratge social a l'ombra, facilitador d'aquesta transició i vehiculador d'aquesta pluralitat. Enfrontar-s'hi implica, a efectes pràctics, començar de zero.

    ResponElimina
  9. No tenim temps, Dies de Fúria, per fer tot això. El país no aguantarà un procés tan llarg.

    Hem d'accelerar les coses o ens enfonsarem en una poli-recessió que durarà molts anys. Dic poli-recessió perquè és múltiple: hem d'aguantar la crisi global, la crisi espanyola (que te causa global, però és diferent) i, derivada de l'espanyola, la catalana amb l'espoli fiscal.

    Si creus que tenim temps per suportar aquestes tres càrregues durant uns 5/7 anys (que és el temps que caldria per fer les coses ortodoxament) sense defallir és que ets un optimista insubornable.

    Aquesta crisi és brutal. És més que una crisi, és el final d'una era. És com la caiguda de l'Antic Règim. Si no actuem ràpid i ens posem a una bona posició de sortida, no pintarem res en el mon global.

    Serem la Florida d'Europa, el puticlub del Mediterrani. No serem competitius en cap sector rellevant per la nova economia.

    I no canviarem l'estat d'opinió de la societat catalana si no els expliquem com estan les coses. Si a cap media de comunicació massiu s'explica que l'espoli fiscal és bestial, que la independència és la única sortida i que Espanya s'enfonsa. Aquestes idees han d'apareixer a La Vanguardia, a TV3, al Periódico, a tot arreu.

    És que veuràs, #tenimpressa

    ResponElimina
  10. Dies de fúria: només dos apunts. He vist com gent de CiU eliminava tres empreses (dues de alumnes i una de professors) en diferents anys perquè ells volien el monopoly i consideraven Catalunya el seu territori.

    Se'n van anar a Madrit a pactar un Estatut retallat que no era el votat al Parlament. Si, el mateix fa el PPSOE amb els tribunals espannyols.

    Tu tens els teu punt de vista que respecto, però també pots respectar a aquells que volem la independència de Catalunya, no anar allargant la cosa dient que algun dia...perquè ara no toca!

    El problema és que hi ha el perill de desaparèixer com a nació mentre esperem i esperem. perquè, ells també van fent la seva feina.

    ResponElimina
  11. Excel·lent debat: anant a l'arrel de les estratègies i de les actituds.
    Benvolgut Pere Pau: ets un autèntic fenomen! Moltes gràcies pel teu activisme patrici!
    Amic Dies de fúria: potser no ho aconsegueixo, però, tot i no compartir-la com és prou evident, intento ser respectuós amb l'aposta convergent de la majoria de l'independentisme. Ara, això sí, com em sembla lògic, com s'ha fet amb les anteriors apostes d'altres forces, penso demanar-hi resultats d'avenç nacional (i crec que ja portem gairebé un any sense avançar ni un pam de terreny).
    L'obligació dels partits conformats per una majoria d'independentistes és fer pedagogia independentista i caminar cap a la independència. No podem retenir la pilota al mig del camp, fent joc horitzontal, mentre es van lesionant jugadors del nostre equip. Cada minut que passa sense atansar-nos a la porteria rival, les possibilitats de guanyar el partit disminueixen.
    Ah, i hi ha dues coses de l'actual govern de CiU que no penso respectar en absolut: la col·laboració amb el PP i l'amiguisme i el nepotisme al si de l'administració pública. Totes dues coses, ho sento per la majoria de l'independentisme, les denunciaré amb totes les meves forces.

    ResponElimina
  12. Incomprensible. L'actitut de CIU...ja és claríssim que no es pot continuar sent catalans dins de l'estat espanyol...a què espera per plantar-se? Ja no els queda ni dignitat?

    ResponElimina
  13. Granollacs, dius que no perdonaràs a CiU que col·labori amb el PP, però que no veieu tots plegats que son el mateix?.
    En els congressos europeus dels populars si asseu Unió com a un germà mes i si Convergència no hi es present deu ser per no fer ombra al Croissant de Lleida.
    Son la dreta catalana, la que retalla sanitat perquè la gent encara contracti mes mútues privades, que son de la burgesia catalana i escanyola.
    Privatitzaran en favor dels seus amics, amos i subvencionadors tot el que puguin fins que la sanitat i l'escola pública siguin nomes una casa de caritat.
    Si la única sortida es la independència, nomes l'aconseguirem quant caigui la darrera gota que no cap al got, a Tunísia va ser un pobre nano que es va auto-immolar, aquí no se serà... això si no som tan rucs com... els catalans.
    La independència no s'aconsegueix amb un referèndum, ni amb cap negociació, ni anant a Madriz, s'aconsegueix de la mateixa manera que es va perdre, sortint al carrer a prendre-la, que es nostra, i si cal... el que calgui.
    Després tots els partits pujaran al carro per no perdre la cadira al govern, però no seran pas ells qui encenguin la metja.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…