Després del 20-N (III). ERC: una regeneració que demana temps i intel·ligència

Amposta









Ateses les expectatives existents fa no masses setmanes, els resultats d'Esquerra a les darreres eleccions espanyoles cal qualificar-los de satisfactoris. Principalment, perquè per a un partit que té més ex-votants que votants, recuperar la credibilitat, la fiabilitat, serà una tasca de llarg recorregut. Caldrà una o dues legislatures senceres perquè es completi del tot el cicle de la renovació. Quan un ha portat tan avall tantes il·lusions el camí de tornada no és cosa de quatre dies i tres canvis. El procés de renovació de la direcció sembla a hores d'ara reeixit, encara que no del tot. Continuen alguns dels vells vicis, de les antigues trinxeres. Perquè els trinxeraires tampoc no canvien d'hàbits de la nit al dia. Les faccions, els grupets, els cercles d'influència. En fi, que tampoc no podem demanar peres a l'om. Però sí, que la direcció no hagi d'enfrontar-se en els propers mesos, en la renovació de les estructures territorials, a batalles tan desagradables com les de Tarragona o Girona. Naturalment, la part més brillant del futur republicà és la que encarna l'Oriol Junqueras. Us recomano que escolteu la seva intervenció al programa d'en Basté de dijous passat: un festival d'intel·ligència i sentit comú en contrast amb l'actual xaladura reductora instal·lada a la Gestoria.

Més enllà dels entrebancs interns, la nova direcció no ha assolit satisfactòriament, en canvi, els seus objectius pel que fa a la materialització de la unitat dels sectors polítics que tenen en la independència nacional la seva prioritat estratègica. També aquí caldrà més temps i un encaix de personalismes que s'albira complicat. Però, per molt difícil que sembli, si d'altres ho han aconseguit, sense sortir del nostre país, ara tindran tres anys per treballar-ho amb més tranquil·litat (i tant de bo el seny s'imposi). Com també, per establir el marc de relacions que ha de portar Esquerra a intentar conformar el 2014 un front independentista amb el qual convergeixi una CiU que abandoni definitivament el peixalcovisme autonomista. Per aconseguir-ho, el partit haurà de bastir una estratègia que combini amb prou habilitat la capacitat de diàleg i de pacte en els temes en els quals sigui possible (preferentment, per obligar-los a bescantar en el dia a dia el Partit Popular), amb una exigència radical en l'abandonament de l'autonomisme com a horitzó immediat, és a dir, sense enfonsar-se en les sorres movedisses de la gestió de la misèria. Pacte i retret hàbilment conjugats en tres anys, mil dies, que seran probablement dels més determinants de la nostra història.

Comentaris

  1. Efectivament!, Vaig escoltar en Junqueras dijous passat a la RAC1 i, no solament em va tornar a agradar, sinó que, a sobre, es va mostrar com un gran replicador del que ningú no se'l rifa. Sense autoritarisme i amb autoritat! Un dels bons símptomes l'ha demostrat el gest d'en Carretero oferint una coalició amb ERC. Tant de bo els altres clubs indep. segueixin aquesta bona entesa i vulguin coalicionar-se mútuament.
    Crec que l'oferta d'ERC de col·laborar amb el Govern de la Generalitat està bé. Cal treballar pel país i no fer-nos la punyeta mútuament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas