D'herois anònims i cafres indentificables

Pasquí del FNC (1944)
Em sembla veure l'escena seixanta-set anys més tard, mentre agafo el tren un dia qualsevol camí de la feina. Una petita enganxina/pasquí signada pel Front Nacional de Catalunya, consigna de la resistència nacional, fixada a una butaca o a un vidre o a les parets d'un passadís d'estació: "Catalans: en la intimitat de les vostres llars conmemoreu l'11 de setembre d'enguany. Expliqueu als vostres fills o germans joves el seu significat." Ramon Hernández Francés, coronel d'artilleria. Ben segur, aquest nom no et dirà res. L'home gaudeix dels privilegis d'una trajectòria de fidelitat al feixisme: ha estat un dels membres de la guàrdia de corps del general Franco durant la seva estada com a comandant general a les Canàries. Acabada la guerra, decideix continuar en primera línia de foc, és a dir, a Catalunya, per aixafar separatistes. Atenent a la seva experiència professional anterior, Franco el nomena director de los Ferrocarriles de Cataluña, S.A.

Cinc anys després. 11 de setembre de 1944, des del seu despatx de la Plaça de Catalunya número 1 de la regió del nord-est Hernández Francés escriu del seu puny i lletra, visiblement indignat, al governador civil de Barcelona, el col·lega d'armes Antonio Correa Véglison: "Hoy al llegar a mi oficina, el ordenanza mío, español a regitabla, me dio el pasquín que adjunto, que se lo quitó al que lo estaba poniendo y además les abofeteó; el público, ni que decir tiene, se puso de parte del 'pasquín', pero mi ordenanzá valientemente ganó. Creo sería muy fácil saber la imprenta donde se tiró y algo más [...], amigo Correa, que 'ya hay que actuar' 'yo lo masco'. Ni que decir tiene que estoy a su disposición en todo y para todo y con todo cariño les abraza su afectísimo amigo y compañero. Ramón Hernández Francés." Crec veure un jove patriota fent propaganda d'amagat, nerviós, amarat de suor. I un cafre feixista al servei de l'ocupant donant-li de bufetades. I la gent comuna que s'amuntega a l'estació posant-se de part de l'agredit, "ni que decir tiene".

Comentaris

  1. Aquest tema m'ha fet recordar una situació delicada que es va produir ara farà uns seixnta anys. També es va produir als trens de la Generalitat, llavores "FFCC de Cataluña". Anàvem a fer de bon matí una excursioneta matinal i ens havíem de trobar tots a l'entrada del carrer Vergara, a la Plaça Catalunya, Barcelona. Un dels grans que ens portaven no va arribar a l'hora. Al cap de molta estona, els altres grans van decidir no esperar-lo més. Amb aquestes, i degut al retard que portàvem a sobre, els grans comentaven dins del tren -d'aquells de color marró, que en dèiem de "cow-boys"- que s'havia perdut l'enllaç amb un autocar que ens havia de dur al peu de Sant Llorenç de Munt. En "Pipa", amb una veu de tro que tenia, va exclamar com per acabar la discussió: "La culpa és d'en Franco i no se'n parli més!
    Sense saber com, va aparèixer un grup de policies -els grisos- i se'n van endur en "Pipa" i un altre company cap a la comissaria a declarar per ultratges al "Jefe del Estado". Tots plorant, drama.
    L'explicació era que el qui s'havia adormit es deia Franco. Així de senzill i estúpid.
    El terror que hi havia quan el 1714, crec que es va tornar a produir en acabar aquesta última la guerra. Per això, els més grans encara no gosen dir ni piu,...ni amb twitter. Ni piulen...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas