Ves al contingut principal

Diari d'un funcionari (VIII). Francesc, ben bé saps de què parles?

Carrer Major (Montblanc)










Avui explicaré batalletes pròpies. Que m'ho demana el cos, per poder anar als antecedents d'allò que està passant. Dit ràpid i malament, que es peten la funció pública mentre la majoria del país aplaudeix amb les orelles. Per a un suposat govern, posar als peus dels cavalls els seus propis funcionaris per a que l'opinió pública els esbudelli no sembla el més responsable. Però, en fi, ells saben més. Veureu, no porto tant temps per saber-ho del cert. I, a sobre tinc, una memòria molt etèria. Fa només uns anys que vaig guanyar les oposicions a l'administració. Abans, durant gairebé deu anys, com tants d'altres abans i sobretot ara, jornades maratonianes de treball precari esforçant-me per consolidar una posició professional. Feina i estudi, molts dies, en jornades d'entre onze i dotze hores. Les condicions laborals dels funcionaris, doncs, envejades aleshores, no m'han preocupat gaire fins fa poc. Però crec no faltar a la veritat (algun lector funcionari veterà em corregirà) si humilment reprenc severament el secretari general i portaveu de la Gestoria, Francesc Homs, per la seva intervenció de l'altre dia, en la qual glossava les noves mesures d'encalçament contra els empleats públics. És molt lleig parlar despectivament de "drets adquirits" de forma recent (en una expressió que els mitjans afins varen reconvertir ràpidament en privilegis), per referir-se a certs avantatges que els funcionaris han anat consolidant al llarg de dècades de dura negociació amb l'administració.

Sobretot si es diu que aquells serien impensables en l'empresa privada. Ho dic, bàsicament, perquè aquest relat, sense dubte triomfador entre amplíssimes capes de l'opinió pública a les quals posa molt el tir al funcionari, oblida un element, em penso bastant important. Si comparem els "drets adquirits" dels funcionaris amb els de l'empresa privada, també hauríem de comparar-ne els salaris. Perquè, mentre els de la majoria de sectors han anat pujant, molt sovint per sobre de l'IPC, durant bona part de les dues darreres dècades, en el cas dels funcionaris això no ha estat així pràcticament mai. Evidentment, no tinc les dades a mà ni temps per buscar-les, però em sembla molt i molt que, abans de la primera rebaixa directa del salari, la pèrdua de poder adquisitiu ja havia estat sagnant durant decennis. En la negociació col·lectiva, els funcionaris havien aconseguit com a contrapartida a l'acceptació d'aquesta degradació sistemàtica de les seves condicions salarials algunes compensacions en forma de tiquets restaurant, hores de lliure disposició, fons d'acció social, premis per antiguitat o aportacions a plans de pensions als bancs amics. Tot això que justament ara hàbilment es presenta com a "privilegis". Si és que en Francesc Homs (tant de bo, no), l'altre dia, sabia exactament de què estava parlant, m'estalvio els qualificatius.

Comentaris

  1. Hi deu haver de tot. Et puc comentar l'experiència de la meva dona, contractada per una empresa externa pel departament de finances, a la plaça Catalunya, abans de traspassar-los al registre a Valldoreix, a Sant Cugat. Els funcionaris no feien ni brot, anaven a fer la compra dins de la jornada laboral, i quan hi eren vinga a xerrar per telèfon i com en els pitjors tòpics, a jugar al solitari. Dit així sembla molt cutre, com una caricatura, però com ho sé de primera mà... és el que hi ha. La feina subcontractada era per treure un gran col·lapse en el registre d'escriptures de successions, transmissions, etc. No m'estranya que hi hagués col·lapse. No sé si determinats funcionaris són així d'entrada o s'hi tornen veient el que hi ha. Molt funcionariat no és vocacional (potser en cultura, etc.), sinó que és el millor de cada casa que vol col·locar-se fent el que sigui i l'importa un rave complir. El que calen són indicadors de controls i de mesura de la productivitat, com en qualsevol empresa privada. I que els sindicats no evitin fer neteja quan algú no arriba a uns mínims. A aquestes alçades això deu ser difícil d'implementar, pel que el més fàcil pel govern dels "millors" serà retallar costos i suar de la productivitat, qualitat, etc.

    ResponElimina
  2. L'Homs fa servir (empra) el llenguatge comú que fa forat, fins convertir-se en suposada veritat.
    I, acompanyant l'editorial d'avui, escenifico una pàgina viscuda, com en Folch i Torres:
    -Ring, ring.....
    - Hola, Bernardo, voldria pressupost per això.......
    - Però per què t'escarraces tant? Per què no vens a treballar aquí? En guanyaries 4.000 € més com a mínim, fent la mateixa feina d'ara!!
    - Quant en guanyes net? Quant en negre?
    - 600 en net. La resta en negre.
    -Algun dia t'ho trobaràs, Berna... Jo segueixo amb els 1.200 nets i clars.
    Queda clar quins són els nostres "privilegis", no? Misèria i cia., mentre la privada falsejava tot.
    On hi he estat els últims 15 anys, s'hi treballa de valent. No hi ha carros ni xerrameques eternes. Cal treure la feina i es fa. Anteriorment, els altres 6 anys, en vaig treballar 5 d'una intensitat tal que em queien hores sense cobrar-les que espantava. Hi vaig patir dos col·lapses cardíacs. El sisè any es va acabar la feina i en vaig buscar una alternativa. No podia estar-me jugant als barcos.. tal com diu en Pepep. En una altra DirGral anterior, on com a autònom hi vaig treballar, vaig crear en un any i mig, juntament amb una celebritat del país, 43.000 fitxes de referències tècniques. Això en 1 any i mig. Des de llavores ençà, 26 anys, n'han creat fins a 53.000!! Treu-ne 43 i veus el fruit d'anar amb el carro a la compra i trucar sense parar. Quan aquesta celebritat els va parar l'atenció, es va fer dolent....
    La culpa d'això qui és? En primer lloc, d'en Pujol per haver creat una Funció Pública obstructora de tot; els segons immediats, els grans sindicats, obstaculitzadors de qualsevol intel·ligència.

    Repeteixo: En Tarradellas tenia molta raó en voler fer una Administració sense funcionaris. En Pujol va copiar literalment l'exemple de Madrid i així ens ha anat.

    ResponElimina
  3. Per un cop discreparé d'en Granollacs. He estat autònom durant quinze anys i ara estic assalariat a la privada, com a comercial a peu de carrer -la infanteria, vaja. Tinc amics coneguts i saludats que són funcionaris. I us puc ben assegurar que ja m'agradaria plorar amb le seves llàgrimes! A la privada: més hores, més mal pagades, evidentment feina no vitalícia, més competitivitat i tot el que vulgueu. Sobretot, estar exposats a lers atzagaiades del mercat.
    ho sento, Granollacs, peò he de dir que comparativament, els funcioanris gaudiu de privilegis permanents prohibits a la resta de treballadors i autònoms.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…