Ves al contingut principal

Enquestes, independència i biaixos

Manifestació de l'11 de Setembre de 2011 (Barcelona)








La setmana passada els mitjans van passar discretament per sobre de la publicació d'una nova enquesta interessant. En concret, del Sondeig d'Opinió anual corresponent a 2011 de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials adscrit a la UAB que, si no vaig errat, preguntava també per primera vegada (com el del CEO de la segona onada de 2011) sobre un possible referèndum d'independència a Catalunya. A partir d'ara el trobareu enllaçat també a l'apartat d'enquestes d'aquest bloc. El resultat és novament categòric, amb un 41,4% de vots afirmatius i un 22,9 de contraris en resposta espontània i un 25,5% d'electors afirmant que no votarien. Sobre el total de vot efectiu decidit (prou alt, del 65,3%), els partidaris de la independència assoliríem la cota del 63,4%. Els resultats d'aquesta enquesta consoliden els que es vénen publicant des de fa aproximadament dos anys, amb una tendència al creixement permanent de l'opció secessionista. En la franja dels més joves (18-24 anys), a més, amb un vot efectiu decidit encara superior, el sí s'enfila fins el 69% del total. Com en el cas del CEO, a la recerca de tècniques culinàries d'elaboració, els més experts podran alegar, però, novament un problema d'esbiaixament de la mostra a favor dels sectors de l'electorat més sobiranistes.

Tot i que tinc una certa prevenció a l'ús acrític de les dades de record de vot com a factor de correcció a la cuina (la gent sovint no recorda o sobretot recorda interessadament), he fet els números pertinents pel que fa a aquesta enquesta i, efectivament, existeix un biaix en el sentit esmentat. Pel que fa al record de vot a les Autonòmiques de 2010 el sobiranisme està sobrerepresentat en un 6,6% i pel que fa a les Generals de 2008, les forces dependentistes estan infrarepresentades en un 10,9%. Ara bé, el fet que aquest biaix de la mostra es vagi repetint enquesta rera enquesta, potser respon també al caràcter més o menys creixent del prestigi social de les opcions sobiranistes i dependentistes, més que no pas a la realitat del vot dels interessats. I això ja és prou significatiu. Com ho és, si parlem d'enquestes, el fet que, després d'una etapa d'una forta afició informativa, els dos grans mitjans de l'establishment autonomista no hagin tornat a publicar (si no m'ha passat per alt) enquestes sobre el resultat d'un hipotètic referèndum d'independència, respectivament, des del juny (El Periódico) i el juliol (La Vanguardia) de 2010. Serà, sospito, perquè els resultats que deuen tenir damunt la taula no es deuen poder maquillar ni amb la millor de les tècniques d'esferificació de la cuina autonomista.

Comentaris

  1. Hi ha coses que no les modifica ni el Ferran Adrià. A més, es nota en la conversa de carrer amb veïns; amb la família, amics, etc. Ara veurem la venjança de Don Rajoy, versus Aznar d'Amagatotis = Falange.

    ResponElimina
  2. M'imagino als dels PSOEriodico i la Vanguaria Española trucant per telèfon als seus amics a la foscor i als del PPsoe i satèl·lits per veure quines mesures adopten per a invertir les tendències.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…