Ves al contingut principal

Estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé...

Sabeu que no volia. Que com més gran et fas, més costa tornar-te a il·lusionar amb les coses. És com si el material que som, deformat per l'ús, tingués cada vegada més dificultats per recuperar la seva càndida forma inicial. Els cops rebuts han estat massa forts com per oblidar-los de la nit al dia. Han deixat senyal. Sabeu que m'havia fet a la idea que ja no em caldria tornar a votar en unes eleccions espanyoles. Crec sincerament que tenim molt poc a fer a Madrid, més enllà del numeret. Els espanyols hi fan la seva i nosaltres ens hem de fer forts aquí, fins a derrotar l'autonomisme en un nou 14 d'abril. Però han passat molts mesos i s'han sentit moltes veus plurals que respecto i aprecio, des del sorgiment del debat sobre la conveniència o no d'una abstenció independentista a les eleccions d'avui. Mesos que han coincidit amb un canvi de cares important en la direcció del principal partit independentista del país. També, temps que ha posat una vegada més de manifest l'endèmica incapacitat dels millors dels nostres per posar-se d'acord en l'ordre de batalla. Ves què hi farem. És el que tenim.

I poc a poc la meva posició inicial s'ha anat esquerdant. Apassionat com sóc de la política, no he fallat ni una vegada a les urnes des de que vaig fer els divuit. I passa que moltes veus de la blogosfera independentista han anat prenent partit i ho han fet majoritàriament per l'opció de la candidatura que encapçala el bo de l'Alfred Bosch. I passa que no m'identifico massa amb els excessos de virulència contrària d'algunes de les veus que han quedat a l'altra banda del camí defensant el vot nul o l'abstenció. I passa que la meva dona veig que ho té claríssim. I passet a passet m'he anat acostant a l'urna. Però, evidentment, sense cap mena de passió. Amb un vot, en el pitjor sentit de la paraula, merament funcionarial. Crec que el títol de l'apunt és prou gràfic: estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé. Potser, també ho faré una mica perquè, després d'anys de votar de derrota en derrota, alguna cosa em diu que aquesta vegada m'enduré una petita alegria avui entre les vuit i quarts de deu del vespre. I demà, crisi brutal i PP desfermat. Comunitat autònoma del no, autonomisèria, factoria d'independentistes. El país cremant en un infern, sí, però potser més a prop del cel.

Comentaris

  1. Teresa Tusell i Casamitjana20 de novembre de 2011 a les 2:01

    Gràcies per la teva passió i esperança.

    Teresa

    ResponElimina
  2. Rebequeries!! Rebequeries de l'apassionat! Perquè amic Granollacs, ets apassionat i il·lusionat fins, i des de dins de la medul·la! Felicitats pel nen que per fi hi posa seny i escolta la família dona-amiga-companya, mitja poma.
    Si a mitja nit ens trobem amb un bloc format entre Amayur, ERC-Rcat, Gallecs, SI, etc.; Si veiem caure en picat els qui ens venen constantment la nostra integritat catalana; Si es confirma el que (Oh, sorpresa!) va dir en Cuní, que la incompareixença de la Chacona era pel temor de quedar arrasada per en Bosch i en Coscu; Llavores, amic meu, el teu vot ja no serà més purrialla perduda.

    ResponElimina
  3. De veritat que em costa i molt. Perquè considero que els catalans i mes el independentistes no hi tenim res a fer a Madrid. Què hem fet els catalans històricament a Madrid?: un pas endavant i tres enrere (amb cent cinquanta genuflexions incloses). No s'ens ha perdut res a Madrid. El que tindríem de fer es no anar a Madrid. Ningun català. Perquè si hi anem demostrem que la mega putada que ens estan fent els espanyols no es ni tan mega, ni tan putada.

    ResponElimina
  4. L'expressió "Ves què hi farem" s'escriu sense accent diacrític al verb "veure" en forma d'imperatiu i amb accent al pronom interrogatiu "què". La forma "vés" pertany al verb anar.

    ResponElimina
  5. Cal lluitar ame les armes/eines que tenim a ma. Amb limitacions però, votar l'únic partit independentista és el que tenim. A pitjor no pot anar (políticament parlan). Bé, a no ser que el nou govern escanyol prohibeixi els partits nacionalistes no espanyols de manera directa o indirecta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…