Històries d’hotel que estimulen la imaginació

Benifallet (Baix Ebre)
Ara mateix, tal i com està el pati, en plena autonomisèria, és una gran sort poder passar uns dies de vacances (llàstima que comencen a quedar una mica lluny en el record), a pensió completa, en un hotel. El que més ens agrada des de fa anys. A una hora de casa. Sense sortir del país. Però en un altre món. És, d’entrada, més enllà d’altres consideracions menys frugals, la veritable manera de descansar, sense anar de compres, fer dinars, ni dedicar temps a la neteja. Aquells dies, compartir espai i àpats amb els altres estadants facilita un exercici divertit. Encara més si, després d’anys de repetir i de coincidir-hi amb alguns en les mateixes dates, existeix una certa familiaritat. No em refereixo a les converses de mínima sociabilitat, tipus intercanvi de tòpics d'ascensor, sinó a la diversió que, practicat en solitari o en família, es deriva de l’observació de la gama amplíssima de variabilitat dels diferents tipus humans.

L’elegant dama eslava solitària d’un any o les joves i hieràtiques russes acompanyades de la mare, d’un altre, sense parella ni pares, permeten fabricar una fàcil explicació imaginativa: sense dubte, alguna activitat poc recomanable els manté absents. Per això, només a la nit, apareix aparcat al pati un luxós quatre per quatre de matrícula ucraïnesa. La família flamenca (de Flandes), sempre amunt i avall; tres generacions, amb tota mena de relacions de parella, que només es troben cada dia per sopar. Els espanyols que resolen la crisi mundial a l’ombra d’un pi i, sorprenentment, atesos els resultats, mentre llegeixen “El País”. El nen basc que intercanvia amb l’helicòpter dels nostres (comprat al comerç xinès) la seva joguina preferida: una serra mecànica (perquè fixeu-vos que les noves generacions ja aprenen a tallar troncs). Cada dia, a l’esmorzar, nous personatges o feliços retrobaments (l'alegria que provoquen els quals els mateixos interessats desconeixen absolutament). Digueu-me tafaner, però aquesta observació, acompanyada de les dosis justes de fabulació, és una activitat que espero tot l’any. I si un dia escric una novel·la, ho tinc decidit, crec que serà una novel·la d’hotel.

Comentaris

  1. Si pogués dir que et conec, que no és així, perquè només amb les incursions d'aquest bloc és impossible considerar que arribi a reconèixer cap persona, diria jo que t'assembles a un amic meu, MPL, que em deia que gaudia de la seva feina d'historiador com si fos un xafarder de la història. Diguem que exerceix un ofici amb "morbo" inclòs a plena satisfacció.
    En canvi, hi ha molta gent que no sap o no pot gaudir de la seva feina. Alguns, fins i tot, no saben trobar quina és la seva vocació. Deu ser molt estresant no saber què pintes al món laboral!

    Llavores, segur que si li pregunto al meu amic MPL quina és la seva vocació, em respondrà tot somrient: XAFARDEJAR... dins de la història! I, és que si tots sabéssim gaudir amb senzillesa, sense pretensions, no tindríem tants malalts ni guerres, ni tampoc crisis econòmiques ni tampoc hi hauria especuladors dels bens aliens.

    SALUT!

    ResponElimina
  2. Els hotels són un microcosmos d'humanitat concentrada i font d'inspiració constant, només cal observar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)