Ves al contingut principal

Històries d’hotel que estimulen la imaginació

Benifallet (Baix Ebre)
Ara mateix, tal i com està el pati, en plena autonomisèria, és una gran sort poder passar uns dies de vacances (llàstima que comencen a quedar una mica lluny en el record), a pensió completa, en un hotel. El que més ens agrada des de fa anys. A una hora de casa. Sense sortir del país. Però en un altre món. És, d’entrada, més enllà d’altres consideracions menys frugals, la veritable manera de descansar, sense anar de compres, fer dinars, ni dedicar temps a la neteja. Aquells dies, compartir espai i àpats amb els altres estadants facilita un exercici divertit. Encara més si, després d’anys de repetir i de coincidir-hi amb alguns en les mateixes dates, existeix una certa familiaritat. No em refereixo a les converses de mínima sociabilitat, tipus intercanvi de tòpics d'ascensor, sinó a la diversió que, practicat en solitari o en família, es deriva de l’observació de la gama amplíssima de variabilitat dels diferents tipus humans.

L’elegant dama eslava solitària d’un any o les joves i hieràtiques russes acompanyades de la mare, d’un altre, sense parella ni pares, permeten fabricar una fàcil explicació imaginativa: sense dubte, alguna activitat poc recomanable els manté absents. Per això, només a la nit, apareix aparcat al pati un luxós quatre per quatre de matrícula ucraïnesa. La família flamenca (de Flandes), sempre amunt i avall; tres generacions, amb tota mena de relacions de parella, que només es troben cada dia per sopar. Els espanyols que resolen la crisi mundial a l’ombra d’un pi i, sorprenentment, atesos els resultats, mentre llegeixen “El País”. El nen basc que intercanvia amb l’helicòpter dels nostres (comprat al comerç xinès) la seva joguina preferida: una serra mecànica (perquè fixeu-vos que les noves generacions ja aprenen a tallar troncs). Cada dia, a l’esmorzar, nous personatges o feliços retrobaments (l'alegria que provoquen els quals els mateixos interessats desconeixen absolutament). Digueu-me tafaner, però aquesta observació, acompanyada de les dosis justes de fabulació, és una activitat que espero tot l’any. I si un dia escric una novel·la, ho tinc decidit, crec que serà una novel·la d’hotel.

Comentaris

  1. Si pogués dir que et conec, que no és així, perquè només amb les incursions d'aquest bloc és impossible considerar que arribi a reconèixer cap persona, diria jo que t'assembles a un amic meu, MPL, que em deia que gaudia de la seva feina d'historiador com si fos un xafarder de la història. Diguem que exerceix un ofici amb "morbo" inclòs a plena satisfacció.
    En canvi, hi ha molta gent que no sap o no pot gaudir de la seva feina. Alguns, fins i tot, no saben trobar quina és la seva vocació. Deu ser molt estresant no saber què pintes al món laboral!

    Llavores, segur que si li pregunto al meu amic MPL quina és la seva vocació, em respondrà tot somrient: XAFARDEJAR... dins de la història! I, és que si tots sabéssim gaudir amb senzillesa, sense pretensions, no tindríem tants malalts ni guerres, ni tampoc crisis econòmiques ni tampoc hi hauria especuladors dels bens aliens.

    SALUT!

    ResponElimina
  2. Els hotels són un microcosmos d'humanitat concentrada i font d'inspiració constant, només cal observar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…