Ves al contingut principal

Indicis de desconnexió

11 de setembre de 2011 (Barcelona)
No sé si compliré finalment amb el segon propòsit (només en l'ordre temporal). És a dir, amb el de no votar mai més en unes eleccions espanyoles. El cert és que les opinions pro-participació que llegeixo a la xarxa de veus en qui tinc confiança, l'actitud barroera d'alguns (massa) ferms partidaris del nul o de l'abstenció i la bona campanya d'Alfred Bosch m'estan començant a esquerdar la decisió presa. En fi, ja veurem que fem el dia D, que encara falta (massa) temps. El que sí he complert ja és l'autocompromís de no veure el debat entre els dos candidats espanyols, tot seguint l'etiqueta de twitter #MelaBufenTotsDos. Passant olímpicament. Com ells passen d'aquest petit racó de la península. Les valoracions posteriors m'han fet comprovar l'encert de la meva decisió. Com diria la Rocío Martínez-Sampere, fins i tot els nens saben que si la cosa no va amb tu és millor no fer-hi gaire cas. I ateses les circumstàncies, he cregut advertir un procés de desconnexió en la doble direcció. No només ells van passar de Catalunya. Catalunya també va començar a fer-ho una mica d'ells.

És veritat que El convidat de TV3 és un dels programés de més audiència de la setmana, aquesta vegada amb el bo d'en Carles Reixach i la seva dona monolíngüe (ep, però que a casa facin el que vulguin, eh, només faltaria). També és cert que el bipartidisme espanyol és bastant imperfecte a Catalunya (33 de 47 escons en 2008). I que el resultat final està dat i beneït. Però m'ha cridat poderosament l'atenció el fet que, aquesta vegada, sumant totes les cadenes que oferien el famós debat, la quota de pantalla hagi caigut fins a tretze punts respecte al debat de candidats espanyol anterior i encara disset punts respecte al conjunt d'Espanya en aquest (essent el lloc on s'ha vist menys), sobretot tenint en compte que en el primer dels debats de presidenciables que es va celebrar fa anys el diferèncial va ser de només tres punts. Són (després de les enquestes del CEO), nous indicis de desconnexió. I és que, fixeu-vos si els candidats (que deuen sumar entre els dos uns setanta anys a la vida pública) toquen de peus a terra, que Espanya és en vies de petar i ells dediquen zero minuts i zero segons a parlar de l'organització territorial del seu estat. Els agafarem despistats?

Comentaris

  1. Evidentment a mi no hem preocupa la desafecció dels catalans envers els politics autonomistes. Lo que realment em preocupa es la desafecció dels independentistes cap els partits que diuen defensar aquesta opció. Perqué realment els partits dits independentistes sembla que fan el máxim possible per crear, alimentar i fixar aquesta desafecció. Això es el que a mi em preocupa. El desengany dels independentistes, que com si fossim soldats en una guerra, els nostres generals no tenen ni punyetera idea i a sobre ens donen armes que fan figa.

    ResponElimina
  2. Tinc ganes de veure a quin nivell de pèrdua d'audiència s'ha arribat a Catalunya. A casa meva no ens interessa gens, ni per mal ni per bé. Altra cosa és que probablement votarem tots. Els que es decantaven per CiU ja s'estan tornant a adornar-se que en Duran i Lleida és descaradament PPero, fins el fàstic desvergonyit. (-"Ja us ho deia jo!", -"Calla i no m'ho recordis!", tema familiar...)
    Jo, per la meva banda, segueixo amb el meu criteri que abandonar els indep. a Madriz a la seva sort i que treballin per a mi sense dir-los res, em resultaria massa còmode. Votaré pels coalicionats, almenys pel seu esforç d'unir-se pel repte indep.

    ResponElimina
  3. Tampoc vaig el vaig veure. Ni m'interessava ni em veia representat. Com tots, suposo. La desconnexió és doble: aquí els mirem menys i allà no ens volen (ERC no va a l'altre debat). Poc a poc anem fent camí.

    ResponElimina
  4. és bo que no en parlin, la seva desorganització per una vegada ens beneficia. Però hem de saber aprofitar-ho sent molt més intel·ligents que ells i fent les gestions internacionals per a posar les bases per a la independència. El que em preocupa és que el govern català no està fent els seus deures i quan Espanya faci fallida (després d'Itàlia) s'haurà de fer tot a corre cuita.

    ResponElimina
  5. No, tampoc el vaig veure, el metge i la meva consciencia m'ho varen impedir.
    Tampoc veure el de TVE, de fet no se ni a quin canal del meu televisor la tinc sintonitzada.
    Tampoc miro cap espai de publicitat electoral, paro l'àudio, tanco els ulls i no reso cap rosari ni cosa semblant... escolto el silenci... es apassionant... ;)
    I si, aniré (anirem) a votar, com no?... en Bosch s'ho mereix.
    I quant Escanya faci fallida tindríem de saber dir a Europa que nosaltres no volem ser rescatats, que ja ens ho farem solets, potser ens faran cas... que els deus ens escoltin.

    ResponElimina
  6. Ni el vaig veure ni m'interessa el que puguin dir dos miserables com RuGALcava i Rajoy, em vaig quedar a mirar en Charlio.
    Jo votaré Bosch, fa anys que conec personalment en Junqueras i li tinc tota la confiança.
    Si castiguem l'aposta de'n Junqueras per Bosch, l'únic que farem és estimular l'antic aparell puigcercosista, diran, ho veieu com nosaltres anàvem bé.
    Els partits polítics esmouen per resultats electorals, l'aposta de Junqueras (que té molt mala relació amb la púrria sociata), necessita un premi per tal de començar la regeneració.

    ResponElimina
  7. presentant-se na opció independentista no és lògic quedar-se a casa quan s'és independentista. poc si va a decidir a Espanya, és cert, però és un bon termòmetre demoscòpic i un altave que ens brinda Espanya.
    A més, cal reforçar la nova ERC; un candidat com Bosch i un president com Junqueras es mereixen la confiança no només dels seus militants sinó de tots els independentistes.

    ResponElimina
  8. Jo també primer m'havia proposat fer vot nul, i després no votar perquè són espanyoles...
    Però la nova ERC m'engresca... ho tinc gairebé decidit. Si no m'aixeco amb mal peu el dia 20, em penso que ho faré...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.