Ves al contingut principal

Indicis de desconnexió

11 de setembre de 2011 (Barcelona)
No sé si compliré finalment amb el segon propòsit (només en l'ordre temporal). És a dir, amb el de no votar mai més en unes eleccions espanyoles. El cert és que les opinions pro-participació que llegeixo a la xarxa de veus en qui tinc confiança, l'actitud barroera d'alguns (massa) ferms partidaris del nul o de l'abstenció i la bona campanya d'Alfred Bosch m'estan començant a esquerdar la decisió presa. En fi, ja veurem que fem el dia D, que encara falta (massa) temps. El que sí he complert ja és l'autocompromís de no veure el debat entre els dos candidats espanyols, tot seguint l'etiqueta de twitter #MelaBufenTotsDos. Passant olímpicament. Com ells passen d'aquest petit racó de la península. Les valoracions posteriors m'han fet comprovar l'encert de la meva decisió. Com diria la Rocío Martínez-Sampere, fins i tot els nens saben que si la cosa no va amb tu és millor no fer-hi gaire cas. I ateses les circumstàncies, he cregut advertir un procés de desconnexió en la doble direcció. No només ells van passar de Catalunya. Catalunya també va començar a fer-ho una mica d'ells.

És veritat que El convidat de TV3 és un dels programés de més audiència de la setmana, aquesta vegada amb el bo d'en Carles Reixach i la seva dona monolíngüe (ep, però que a casa facin el que vulguin, eh, només faltaria). També és cert que el bipartidisme espanyol és bastant imperfecte a Catalunya (33 de 47 escons en 2008). I que el resultat final està dat i beneït. Però m'ha cridat poderosament l'atenció el fet que, aquesta vegada, sumant totes les cadenes que oferien el famós debat, la quota de pantalla hagi caigut fins a tretze punts respecte al debat de candidats espanyol anterior i encara disset punts respecte al conjunt d'Espanya en aquest (essent el lloc on s'ha vist menys), sobretot tenint en compte que en el primer dels debats de presidenciables que es va celebrar fa anys el diferèncial va ser de només tres punts. Són (després de les enquestes del CEO), nous indicis de desconnexió. I és que, fixeu-vos si els candidats (que deuen sumar entre els dos uns setanta anys a la vida pública) toquen de peus a terra, que Espanya és en vies de petar i ells dediquen zero minuts i zero segons a parlar de l'organització territorial del seu estat. Els agafarem despistats?

Comentaris

  1. Evidentment a mi no hem preocupa la desafecció dels catalans envers els politics autonomistes. Lo que realment em preocupa es la desafecció dels independentistes cap els partits que diuen defensar aquesta opció. Perqué realment els partits dits independentistes sembla que fan el máxim possible per crear, alimentar i fixar aquesta desafecció. Això es el que a mi em preocupa. El desengany dels independentistes, que com si fossim soldats en una guerra, els nostres generals no tenen ni punyetera idea i a sobre ens donen armes que fan figa.

    ResponElimina
  2. Tinc ganes de veure a quin nivell de pèrdua d'audiència s'ha arribat a Catalunya. A casa meva no ens interessa gens, ni per mal ni per bé. Altra cosa és que probablement votarem tots. Els que es decantaven per CiU ja s'estan tornant a adornar-se que en Duran i Lleida és descaradament PPero, fins el fàstic desvergonyit. (-"Ja us ho deia jo!", -"Calla i no m'ho recordis!", tema familiar...)
    Jo, per la meva banda, segueixo amb el meu criteri que abandonar els indep. a Madriz a la seva sort i que treballin per a mi sense dir-los res, em resultaria massa còmode. Votaré pels coalicionats, almenys pel seu esforç d'unir-se pel repte indep.

    ResponElimina
  3. Tampoc vaig el vaig veure. Ni m'interessava ni em veia representat. Com tots, suposo. La desconnexió és doble: aquí els mirem menys i allà no ens volen (ERC no va a l'altre debat). Poc a poc anem fent camí.

    ResponElimina
  4. és bo que no en parlin, la seva desorganització per una vegada ens beneficia. Però hem de saber aprofitar-ho sent molt més intel·ligents que ells i fent les gestions internacionals per a posar les bases per a la independència. El que em preocupa és que el govern català no està fent els seus deures i quan Espanya faci fallida (després d'Itàlia) s'haurà de fer tot a corre cuita.

    ResponElimina
  5. No, tampoc el vaig veure, el metge i la meva consciencia m'ho varen impedir.
    Tampoc veure el de TVE, de fet no se ni a quin canal del meu televisor la tinc sintonitzada.
    Tampoc miro cap espai de publicitat electoral, paro l'àudio, tanco els ulls i no reso cap rosari ni cosa semblant... escolto el silenci... es apassionant... ;)
    I si, aniré (anirem) a votar, com no?... en Bosch s'ho mereix.
    I quant Escanya faci fallida tindríem de saber dir a Europa que nosaltres no volem ser rescatats, que ja ens ho farem solets, potser ens faran cas... que els deus ens escoltin.

    ResponElimina
  6. Ni el vaig veure ni m'interessa el que puguin dir dos miserables com RuGALcava i Rajoy, em vaig quedar a mirar en Charlio.
    Jo votaré Bosch, fa anys que conec personalment en Junqueras i li tinc tota la confiança.
    Si castiguem l'aposta de'n Junqueras per Bosch, l'únic que farem és estimular l'antic aparell puigcercosista, diran, ho veieu com nosaltres anàvem bé.
    Els partits polítics esmouen per resultats electorals, l'aposta de Junqueras (que té molt mala relació amb la púrria sociata), necessita un premi per tal de començar la regeneració.

    ResponElimina
  7. presentant-se na opció independentista no és lògic quedar-se a casa quan s'és independentista. poc si va a decidir a Espanya, és cert, però és un bon termòmetre demoscòpic i un altave que ens brinda Espanya.
    A més, cal reforçar la nova ERC; un candidat com Bosch i un president com Junqueras es mereixen la confiança no només dels seus militants sinó de tots els independentistes.

    ResponElimina
  8. Jo també primer m'havia proposat fer vot nul, i després no votar perquè són espanyoles...
    Però la nova ERC m'engresca... ho tinc gairebé decidit. Si no m'aixeco amb mal peu el dia 20, em penso que ho faré...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…