Ves al contingut principal

Premis Brigada de Narcòtics 2011: temps de presentar els vostres candidats!









Ha arribat el moment de distingir novament els mitjans i els personatges que creen opinió que més passió han posat a la preservació desesperada del cadàver de l'autonomisme, al llarg dels darrers dotze mesos. En altres paraules, els que més s'han esmerçat darrerament a emboirar el camí de la independència del nostre país. En aquest 2011, durant el qual la crisi i l'autonomisèria arrasen sense misericòrdia una Catalunya que s'apropa als 750.000 aturats, cal felicitar-los amb especial èmfasi. Cada vegada, enmig de les retallades dels serveis públics, la seva tasca és més difícil. Com més va necessiten refinar amb més i més tones d'imaginació renovada les seves tàctiques de confusió. Recargolar els seus arguments. Està claríssim que tant d'esforç mereix un premi. Continuem, doncs, la tasca endegada l'any passat, quan La Vanguardia i Josep Cuní van aconseguir una victòria sense pal·liatius.

Durant les darreres setmanes, sovint a petició dels lectors, he anat agregant a la part fixa de la dreta del bloc algunes precandidatures concretes als Premis BN 2011. A partir d'avui mateix i al llarg de tot el mes de novembre podeu completar-les amb noves aportacions i proposar els vostres candidats fins a un màxim de tres per lector, sigui en un comentari a aquest o qualsevol altre apunt diari, o bé adreçant un missatge a l'adreça de correu granollacs@gmail.com. Preferiblement, facilitant un enllaç a l'article o al tall d'àudio o de vídeo que penseu que cal premiar de totes totes. Recordeu que les dues categories que es premien (a falta de noves propostes vostres també en aquest sentit) són les de Millor Comissaria (per al mitjà preferit) i Millor Inspector (a l'opinador o periodista dotat d'una especial capacitat narcotitzant). D'entre totes les vostres propostes seleccionarem els cinc candidats finals. La votació definitiva i oberta dels lectors d'aquest bloc tindrà lloc al llarg del mes de desembre, per començar l'any anunciant els guanyadors. Endavant, doncs!

Comentaris

  1. És tot un repte escollir entre tantes joies, perles i diamants que tenim al nostre abast! Això és com el dia de Reis! Qui serà el guanyador??

    ResponElimina
  2. Doncs em sembla una tasca un tant difícil vista la quantitat de candidats desesperats per aconseguir tal distinció. Encara que no tinc clar a qui senyalar com a responsable: A la titella missatgera o al que realment mou els fils?. Esta clar que el missatger no es tan complicat perquè es públic. Però seria bo també assenyalar aquells que des de la foscor dicten el que s'ha de dir.

    ResponElimina
  3. Per mi se'l mereixen en José Antich i si no l'hagués guanyat ja l'any passat, altra vegada la Vanguardia, perquè ara en català, encara s'ha convertit més en un submarí i un torpede de l'espanyolisme.

    ResponElimina
  4. Tinc moltes ganes de que el PSOEC s'enfonsi en la misèria més absoluta. A veure si en aquest país passa alguna cosa d'una maleïda vegada. El CEO dona majories independentistes, uns parlen del dret a decidir, la crisi és galopant, Espanya és apunt de ser intervinguda, però aquí no passa res. La gent votant CiU com sempre, la Brigada a tot drap i qui dia passa any empeny... cap a l'abisme.

    Per tant, crec que hem d'arribar al moment de la confrontació entre catalans i espanyols dins de Catalunya. Se de bona font que molts polítics catalans es van cagar a les calces amb la celebració de la victòria d'Espanya a Barcelona. Tenen por de que si declarem la independència totes les hordes vikingoespanyoles es dediquin a la destrucció urbana i això sigui un caos. Jo els hi dic que no tinguin por, passaria si fa o no fa com cada any quan el Barça guanya un títol.

    El PSOEC era l'oli que evitava la fricció entre aquestes comunitats. Jo vull fricció. Fricció vol dir moviment. I ara necessitem moviment. Si no ens movem, si no nedem i fort ens enfonsarem encara més. Per tant, que s'enfonsi el PSOEC. Em nego a anomenar-lo PSC.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.