Ves al contingut principal

PSC: entre l'infantilisme i les trampes al solitari

La picassiana Rocío Martínez-Sempere emprava l'altre dia, en una sessió parlamentària de control al Govern, aquella referència infantiloide segons la quals als papes les coses se'ls han de demanar bé. Sense adonar-se va resultar absolutament reveladora de quina continua essent l'actitud de submissió a l'ordre patern (espanyol) que ha portat el PSC als pitjors resultats de la seva història. La submissió que és consubstancial, fins ara, a la seva manera de veure la política del país. Amputats. Per desgràcia, il·lús amb esperances, veig pocs símptomes de canvi en el partit socialista, aliè a una dinàmica social a punt d'esclatar. I això que les castanyes rebudes darrerament són d'ordre estratosfèric. Com que m'estimo especialment el 25-35% dels seus soferts votants, partidaris del sí en un referèndum sobre la independència segons totes les enquestes, continuo observant les seves desesperades i desesperants evolucions. Fa unes setmanes vaig escoltar amb paciència gairebé tota l'entrevista de l'Oracle de Catalunya Ràdio a la vallenca Laia Bonet, figura emergent del partit.

I, francament, em va semblar que mantenia exactament els vells vicis que els han portat fins a la crisi actual on són instal·lats. Les trampes en l'argumentació eren tan evidents que feien envermellir. Bàsicament, perquè trencaven els marges mínims de la coherència. D'una banda, la Bonet defensava, a fi de no encarar per enèssima vegada el debat de fons sobre la relació Catalunya-Espanya, la necessitat de defugir l'ús d'etiquetes per definir els diferents corrents del partit. No volen sentir a parlar de catalanistes i espanyolistes. Acte seguit, però, defensava a capa i espasa la necessitat de mantenir amb tota la seva vigència la distinció ideològica entre esquerres i dretes, frontera que, després dels darrers mesos del pas de Zapatero per la Moncloa sota el Directori Europeu es resumeix, bàsicament, en el suport o no al matrimoni gai. Agradarà o no, però, deu n'hi do quina diferència en la claredat de conceptes amb la Montserrat Tura, convidada al mateix programa alguns dies després. Suposo que precisament per això no jugarà cap paper en el futur proper del malaguanyat partit dels socialistes catalans. Aneu fent.

Comentaris

  1. el meu comentari avui amb forma de trilogia Brossiana polisèmica:

    PSssssssssss..... >>> C <<<

    PSicopatologia del Cinisme

    PSCs Barba

    ResponElimina
  2. Es la feina del PSC. Per això treballa aquest partit. Per enganyar a la gent. I realment enganyen a tothom (als seus votants): als identificats amb Espanya i als no tan identificats amb Espanya. Aquest es el drama dels socialistes dits "catalans". Que defensant al pare socialista espanyol el que fan es enfonsar-se en la misèria.

    ResponElimina
  3. Si us plau que algú m'expliqui com pot ser que un votant que votaria sí a la independencia pugui votar PSC-PSOE.

    ResponElimina
  4. Al meu poble la púrria sociata en una carta a una revista local defensant-se dels nostres atacs en un article resposta, van arribar a dir que ells no fan política, ni nacional, ni estatal, o sia no que fan política.
    I que ells militen on els hi dóna la gana.
    És un partit sense política i sense projecte, per això a mesura que la societat catalana es polititzi més, menys credibilitat tindran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…