Ves al contingut principal

De com CiU construeix la nació

Mònica Querol i don Alejo
Si tu ho fas, uuuui. Jo, en canvi sempre hi trobaria un argument/excusa. Allò que era completament inadmissible esdevé ara justificable. Els afins a la coalició governant (no només ells, però sobretot ells) van martellejar l'opinió pública durant set anys sobre el drama que representava posar el govern de la Gestoria a mans d'un partit fortament depenent. Una autèntica traïció. Als pocs mesos, però, callen davant la constatació que CiU ha lliurat en safata al Partit Popular la gestió d'una part fonamental del Patrimoni Cultural del país: en concret, el que controla la Diputació de Barcelona. Se sap de fa dies, però trobo que no s'ha fet la glossa pertinent des de la catosfera. I vull insistir-hi. Imagineu-vos (però no és ficció): una part essencial de la nostra cultura a mans d'aquells qui volen destruir-la. En llenguatge tuitaire, us felicito fills. El PP controlant, entre altres coses, l'Oficina de Difusió Artística (és a dir l'impuls a les programacions d'arts escèniques locals); les polítiques municipals en l'àmbit del Patrimoni Cultural; o la Xarxa de Biblioteques Municipals.

És a dir, us els podeu imaginar a partir d'ara promocionant Boadella, recuperant les curses de braus quan el Constitucional espanyol tombi (que no trigarà) la prohibició i adquirint en massa les darreres obres històriques d'en César Vidal. Significa deixar a mans del Partit Popular el control total o parcial, entre altres equipaments, de l'Institut del Teatre o del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Construir la nació abans d'iniciar la reivindicació d'un estat, diuen, com a argument per tenir-nos uns quants anys més esperant i escalfant cadira. I ho fan així, posant excel·lents mitjans per fer-ho a mans de l'enemic. És d'autèntica broma. Però, què és això?, que dirien a l'APM. I en quines mans concretes! Les dels més ultres dels ultres. La diputada responsable de l'Àrea de Cultura de la Diputació barcelonina és des d'ara la rubinenca Mònica Querol. La lectura del darrer apunt del seu bloc, carregant contra la immersió lingüística, no pot ser més eloqüent del que significa deixar en mans d'aquesta mena d'individus, d'un espanyolisme barroer i delirant, la gestió d'una part significativa de la cultura del país. Patètic. Terrible. En patirem les conseqüències. I vetllarem per controlar dia a dia les seves malifetes.

Comentaris

  1. De principi, anava a dir de deixar-los fer el seu camí cap el precipici. Però, no. No, perquè, encara que CiU tornarà a estavellar-se contra casa pròpia, Catalunya, no els podem permetre que vagin deixant llast cultural propi nostre en benefici de tornar anar arrossegant "governabilitat" catalana.
    Cal anar ventilant-ho a tort i a dret. Dominen, però, els mitjans de comunicació i davant d'això se'ns mengen sorneguerament.
    Una vegada més, ens cal que SI-RCat-ERC-CUP, etc. ho ventilin al Parlament i a la premsa sobretot. Sobretot, ens cal que tota la unió de tots els diversos criteris indep. per estar preparats a totes.

    ResponElimina
  2. Hi ha algú que em pogui explicar per què CIU continua tenint vots d'independentistes? On està la trampa?

    ResponElimina
  3. Aquesta pregunta també me la faig tot sovint. La resposta rau, crec, amb un caràcter tou de gent gran benestant. Diria que és un caràcter freqüent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…