Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXII). Millor no llegiu aquesta història

Montblanc
Eren set, cinc de família i dos passavolants acollits. Vivien allà on la boira feia pensar que no devia ser gaire lluny la fi del món. Almenys, els límits de la terra aleshores coneguda. Sumits en la foscor. I perquè s'hi aferraven? Simplement, era la terra dels avantpassats. En algun temps gloriós esponerosa. Per això, en honor al passat i a l'esperança, eren dels pocs que no s'havien plantejat marxar-hi. Abandonar. A la recerca de mars oberts, de països lliures, de gent honesta, desvetllada i feliç. Les cases del terme eren esparses. Autònomes però fràgils als embats dels poderosos. Eren en terra aspra de baró. A mesura que, davant de la duresa de la submissió, en successives generacions, les altres famílies havien anat marxant, la pressió del comte, de l'avi, del fill i del nét, havia anat sempre en augment. Enmig d'unes condicions de vida més i més dures, d'una petita part de la collita i el tradicional parell de pollastres havien anat passant a composicions econòmiques cada cop més oneroses. L'home de la casa, considerat valent i admirat per tots (la mare els havia deixat feia massa temps), en qui els fills renovaven cada dia la seva confiança, a mesura que la violència del comte augmentava havia anat prenent les seves precaucions.

Mesures desesperades. D'entrada, amb el fill gran, carregades al carro les provisions necessàries, cada primer dissabte de mes sortia al camí a trobar la partida de soldats de l'oficial recaptador de la seva quadra comtal. Aviat va comprovar, però, que no era només diners el que anhelaven aquells homes investits del poder de la força bruta. Arribats a un punt, les hosts del comte van començar a entrar a la casa familiar per prendre allò que els venia en gana. I els va començar a venir en gana prendre la primera filla. La tortura es repetia sovint, mentre els homes de la casa eren reclosos al galliner, tots a terra, enforcats alguns, amb l'acer de l'espasa fregant el coll, d'altres. El patiment del pare era insuportable. També la seva incapacitat de plantar cara, encara que fos morint en l'intent. Completament cec va concebre una esperança enfollida, que la resta de la família va assumir entre plors. I així, quan s'aproximava la data de retre el pagament al comte, pegava a la seva filla de forma violenta, amb l'esperança d'enlletgir-la tot el possible. Per fer-la desagradable. Inservible. I, boig de dolor, després de cada visita dels soldats, anava un punt més enllà en el procés de desfigurar-la. I així fins que un dia negre d'hivern passaren a ser sis, quatre de família i dos passavolants i el pare descobrí la filla inert, penjant del cel del galliner.

Comentaris

  1. La jugada del morbo? "-Millor, no ho llegeixis, que és molt lleig!"

    M'ha semblat una al·legoria al gran "valor" nostre per no anar-nos-en de qui ens fot, no? Estem essent capaços de tenir aquest mateix comportament en aquests moments? Que, per por de no fer res, ens estiguem flagel·lant miserablement?
    O, és ja obsessió malaltissa meva...?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…