Ves al contingut principal

Retiren l'espot en el qual el PSC demanava perdó









Limitadet, limitadet com  sóc, al final crec que l'havia entès. En ple procés de descomposició accentuat al llarg de les darreres tres conteses electorals, la infiltració dels adversaris a les files del PSC sembla molt notable. Fins i tot a la política de comunicació en campanya electoral, durant tants anys modèlica per la seva efectivitat. Són tants els errors acumulats ja aquestes setmanes pels dos grans a Catalunya (amb les provocades pels nerviosisme desfermat d'un Duran mig embogit), que el proper 20-N el PPC no caldrà ni que baixi de l'autocar. M'ha costat, però al final crec que he entès el darrer espot que tanta polèmica ha provocat i sobretot, que tant ha irritat la coalició governant. L'he sabut interpretar, just en el mateix moment en el qual els socialistes catalans decidien retirar-lo de la circulació. Ara hi veig clar. D'entrada, cal remarcar que era molt més bo que el primer, un exercici en blanc i negre de culte a la personalitat de la líder certament incomprensible, atès que no és la candidata a la presidència del govern espanyol (ni viu a Catalunya).

I aquest segon era en realitat, finalment (ja tocava), un espot d'assumpció total de responsabilitats. El PSC (també conegut per PSzzz, gràcies a aquell mític cartell de l'apoteòsica Manifestació del 10 de juliol), semblava, havia decidit admetre finalment la seva passivitat en defensa dels interessos de Catalunya: és a dir, la causa fonamental de la seva ensorrada electoral actual. Amb aquell pacient agonitzant, ara ho tinc claríssim, els autors de l'espot volien representar el país a un pas de perdre les constants vitals, assetjat pels virus de la crisi i l'espoli. I el maniquí de la vora del llit de l'UCI no era sinó una magnífica transmutació de la Banda dels 25 dels Congrés, sempre inerts en la defensa de la vida (dels interessos) del difunt. Que voleu que us digui, per una vegada que ens expliquen la veritat, van i retiren l'espot al cap de dos dies. No hi ha dret. Perquè per molt que a l'establishment li molesti, sí, l'autonomia mata. L'espoli mata. Fins i tot pot fer passar a la història un país sencer.

Comentaris

  1. No malgastem el vot amb l´abstenció o el vot nul: per la llei d´Hond això afavorirà

    els partits franquistes-espanyolistes (PP-PSOE).

    Votem 100% català no sucursalista

    Votem CiU o ERC .

    ResponElimina
  2. Ai, carat! Doncs, mira, jo que només hi veia un pobre desgraciat que la pringava davant d'un metge-ninot!! La mort, pobre noia, que calma tots els dolors i ningú no la vol. Ves, què hi farem....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…