Ves al contingut principal

Sí, sí, més fort, més fort (i amb il·lusió)









La mirada del Gran Timoner presagiava els fets. Braços estesos davant del faristol, ulls clucs orientats a l'horitzó, just abans de començar la seva intervenció triomfant a l'Hotel Majestic. La nit de la gran victòria. Aquest és un país madur, va dir. I, en expressió popularitzada per Berto Romero, zaaasca! No sabia que el masoquisme era un senyal tan clar de la saviesa acumulada pels anys. Sembla que sí. Volíem més i més tindrem. Més fort. Més canya. Dos dies després de les eleccions espanyoles, quan un servidor esperava candorosament una compareixença pública a bombo i plateret del president Artur Mas per anunciar, calendari i terminis màxims en mà, solemnement, les passes que conduirien a posar damunt la taula del nou president espanyol, ja sense demora (perquè ens dessagnem), la fi de l'espoli, del robatori colonial al qual som sotmesos. Just en aquell moment, compareixia però per anunciar una segona ronda de retallades, novament brutal, que abasta des dels preus públics, passant per l'aigua, fins al salari dels treballadors al servei de l'Administració. Una pluja encara indeterminada però que cau sobre terra inundada. Que precaritza milers de famílies. Que posa contra les cordes la capacitat de consum de molts (i com coi aguantaran els productors? I qui comprarà alguna cosa?).

Tot plegat, sense una sola mesura adreçada a la reactivació econòmica. Tot mentre el govern de la Gestoria (massa ocupat, veig, en la pràctica generalitzada de l'amiguisme i el nepotisme més immoral com a forma d'accés a l'ocupació pública) no mou ni un sol dit per acabar amb el dèficit fiscal, la nostra xacra principal. La que està rossegant el país per dins fins a corsecar-lo completament. Tot, mentre el PP d'allà anuncia des del primer dia que l'espoli es mantindrà en els mateixos termes, d'entrada, fins el 2013. Mentre el PP d'aquí dissimula, amb un immens somriure de silicona, des de les butaques pactades amb la coalició governant. Tot, mentre els companys de feina et parlen dels fills propis o dels coneguts emigrats a l'estranger, tot just acabats de formar. Ell és així. És un gran home. Un veritable estadista. El país ho acaba de demostrar i el Gran Timoner, auscultat l'oracle popular, interpreta ben bé el seu missatge. La gent en vol més. Més i més. I encara sort que, per responsabilitat, sense populisme, ha esperat a després del 20-N per anunciar-ho perquè, del contrari, la maduresa del poble català l'hauria impulsat fins a superar els 25 diputats de la Chacón en 2008. Ens va la canya. Volem més i més. Fins arribar al moment en el qual s'acabi l'últim bri d'oxígen a la bossa que ens tapa el cap. Fins a la destrucció total del nostre país per aquells qui més diuen estimar-lo. Us felicito fills. A tots, líder, militants i votants.

Comentaris

  1. Era d'esperar. Si ho feien abans perdien vots perquè, tot i que ells pensin que no, a ningú li agrades les retallades; i fent-ho després d'haver guanyat se senten legitimats. Raonament simple, fàcil, cert per a tothom, no ? doncs a veure si la gent se n'adona que sembla que no.

    I després venen els altres...

    ResponElimina
  2. Completament d'acord, la gent és tonta. Jo també em pregunto moltes vegades com és possible que la gent voti aquesta escoria de cYu i encara no he trobat resposta. Només ho puc entendre de dues maneres; o la gent està mal informada, lo qual em costa de creure perquè ja fa anys que sabem que els espanyols ens roben, o simplement que la majoria de la gent són gilipolles, així de simple. I clar, els convenients al veure que la penya els vota, doncs, per a què canviar de politiques si treuen bons resultats electorals? jo trobo racional pensar així. En fi, Catalunya té el que es mereix.

    ResponElimina
  3. No entenc que retallin sense repetir cinquanta vegades si cal que tot això és culpa de l'estat que ens espolia.

    ResponElimina
  4. No em preocupa la segona part de les retallades, ja anunciades de fa mesos, sinó l'obsessió de seguir amb qui et fot per davant i pel darrere. També, em preocupa la ceguera de voler seguir dins d'un sistema capitalista especulatiu, sense saber que cal fer menys despesa respecte del què ingresses. Se segueix amb la ceguera de fer el contrari: empenyorar-se sense saber com ho pagaràs. Això és vàlid per a tothom, des de persones fins els Estats.
    Tarradellas era contrari a aquesta mena de pressupostos d'endeutament. En Pujol va fer demostració de "modernitat" i ens va dur a l'hàbit del malbaratament. No diguem ja dels espanyols que gasten més del què no tenen ni tindran mai. Per això ens tenen com a esclaus.....

    He sentit dir alguna vegada que en Mas i la seva família són estalviadors de mena. Amb una família això és vàlid i convenient, però amb un Estat on cal RETORNAR tot allò que no t'has gastat, què fer??? Aquí és on crec que cal insistir als nostres parlamentaris que facin per modificar una llei que és monstruosa.

    ResponElimina
  5. Es una vergonya, aqui estem retallant fins al moll de l'os i alhora estem regalant 16.000ME a altres autonomies pq ells no ho hagin de fer. Som masoquistes o estupids? El primer i principal esfors ha de ser destinat a fer desapareixer el nostre expoli fiscal, autentica ferida mortal a la nostra economia i despres, si cal, fer retallades. Molt malament, Mas, covard per enfrontarte a l'estat i valent amb els catalans.

    ResponElimina
  6. Això no s'arregla per vies democràtiques. La democràcia no serveix per a res si cada individuu del poble te per cervell una espardenya. El fonament de la civilització es cada un dels individus que la formen. Aixi com sigui l'individuu, serà la societat. Els espanyols tenen ressorts psicològics que els presenten com a lladres vividors. Això es històric perquè la suma de les característiques psicològiques els ha impulsat a aquest comportament. I els catalans som el que som i tenim el que ens mereixem. La solució: una revolució individual i col·lectiva. Quelcom molt i molt difícil. Perquè necessita l'unió de la majoria de voluntats dirigides en un mateix sentit. Difícil perquè aquells que es diuen "polítics demòcrates" mantenen al poble en el sopor i en el miratge d'una democràcia que no es tal. Això s'acaba amb un trauma. Com a la revolució francesa. Tallant caps. I es el poble que ara dorm el que ho ha de fer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.