Ves al contingut principal

Una lectura per carregar bateries

Moments d'autèntic gaudi tot llegint el darrer llibre de l'Alfred Bosch (I ara què? Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2011, 200 p.), aquesta vegada, peça d'assaig. Quin gust algú que es fa entenedor! Primera conclusió: és un text molt recomanable per entendre l'evolució, més ben dit, la pitjada d'accelerador independentista del 2003 ençà. Salpebrat amb l'aproximació a algunes de les figures clau d'aquests anys, com ara la Mònica Sabata, en Josep Manuel Ximenis o la Muriel Casals, entre d'altres. Detalls magnífics de l'interès d'en Jordi Pujol en el seguiment del vot anticipant a la Consulta de Barcelona o del suport, amagat pel seu entorn, de Pasqual Maragall. Equànim en el judici: les misèries pròpies resten també prou reflectides. Autèntica debilitat pels paral·lelismes històrics amb la revolució americana, del qual us en faré un tast en un apunt de la sère "Fragments escollits". Alfred Bosch és capaç d'argumentar amb brillantor allò que tots els independentistes hem pensat alguna vegada: com si hagués compartit amb tots els seus lectors una llarga estona de sofà en conversa.

Si només voleu fer un tast per acabar de convéncer la vostra butxaca, en aquests moments de crisi, de la utilitat de la despesa, us en xivaré quines són les pàgines més brillants. Per la meva afició a les enquestes, la medalla de plata és sens dubte per a les que desenmascaren les trampes dels nostres enemics en la lectura de les enquestes (tan convenients en aquests dies en els quals l'establishment demana cuina amb violència), tot distingint aquells qui s'autodefineixen com a independentistes dels qui votarien independència. La màxima distinció, però, cal atorgar-la a les que expliquen l'experiència viscuda per l'autor en primera persona a la Consulta sobre la independència del 10-A de 2011 a Barcelona. Reconforta veure com creix una iniciativa genial tot i els dubtes dels propis organitzadors. Tenim un producte tan incontestablement bo, que fins i tot les nostres mesquineses no aconseguiran malmetre'l. Una lectura, en definitiva, que fa venir als pulmons una glopada d'oxigen en el nostre camí actual que puja i puja. Perquè, d'un viu cop d'ull, ens demostra fins a quin punt hem avançat en els darrers anys.

Comentaris

  1. M'hi apunto al carro!! Sí, sí!
    A sobre, en sortir del metro (Barcelona...) uns m'han donat una "postaleta" que no he tirat a la paperera perquè sempre vull veure què llenço. Doncs, és una molt bona campanya d'ERC. MOLT BONA!!! Econòmica i efectiva! És un desplegable fet amb molta gràcia i bona explicació.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Granollacs...una molt bona informació llegir el teu bloc. Però potser s'ha m'ha passat per alt però crec recordar que per les eleccions espanyoles recomanaves l'abtenció. Encara segueixes pensant en no votar o creus que hem de donar una oportunitat a ERC?
    Felicitats pel bloc i per molts anys.

    ResponElimina
  3. Montserrat, començo a no tenir les idees massa clares. Crec que l'ERC d'en Junqueres mereix confiança, crec que la manca d'unitat independentista mereix un càstig i crec que hem de deixar les eleccions espanyoles. Tot plegat, és cert, bastant contradictori. D'aquí al 20-N, a meditar el què...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…