Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2011

Amb en Wert pinta negre

Disculpeu-me l'acudit fàcil. Però resulta prou gràfic. A twitter, la xarxa social a la qual és tan aficionat José Ignacio Wert (Madrid, 1950), el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports, alguns opinen que més aviat ho tenim blanc, referint-se al seu públic i confés esperit madridista. Si aquest fos el seu únic hooliganisme a mi em semblaria fins i tot bé. Però clar, se suposa que el nou president espanyol ha encarregat a aquest senyor importantíssims àmbits competencials que afecten qüestions com ara la immersió lingüística o els mal anomenats papers de Salamanca. I això sí que fa por. Si voleu fer una aproximació sintètica al seu pensament en relació a nosaltres només cal que féu una lectura breu del seu mític article de fa cinc anys ¿La historia interminable? on comprovareu la seva capacitat per donar-nos una bona cleca amb l'argument que passavem pel costat. A l'escalf dels debats sobre la Llei espanyola de la Memòria històrica, Wert posava aleshores un text de …

Uuuui quan passin les eleccions...

Mentre a Catalunya assistíem a l'escenificació de la misèria extrema que ha representat el vodevil dels pagaments del mes de desembre als empleats públics, la darrera brama a l'Espanya del nou govern del Partit Popular és que encara toca esperar una miqueta més. En concret, ara és que s'esperen a les eleccions andaluses per aplicar amb tota violència les retallades catalanes. Ens hem passat mesos (em sembla que ja podem dir fins i tot anys), sentint aquella frase mítica que diu, uuuui quan passin les eleccions. I les altres eleccions. I les altres eleccions. Darrerament, clar, abans de les generals espanyoles. I quan s'han conegut les primeres filtracions del gran decret de mesures contra la crisi, aquell dels 16.500 milions d'estalvi anunciat pel president Rajoy durant el debat d'investidura, he quedat absolutament astorat. Diu, atenció, que els treballadors públics veuran congelats els seus salaris i que hi haurà una taxa de reposició zero, és a dir, que no …

D'evolucions, memorística, premis i càstigs (Jorge Fernández Díaz)

Després de l'innocent ensurt d'ahir, tornem a la vida normal. En una altra ocasió us he parlat dels mèrits col·locadors (altrament dits, nepotisme) del nou ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz. Avui no insistiré en aquesta capacitat política que el distingeix. Perquè és només una de les moltes que el separen de la resta dels mortals i que van fer que fos el governador civil més jove dels temps de la Unión de Centro Democrático (UCD), fins a la victòria socialista de 1982. Els mitjans han recordat la seva actuació d'aleshores amb esments generalitzats a una notícia que a mi m'ha fet connexió neuronal amb un fet d'infantesa. De sobte, tancant els ulls, he tornat a veure una ràdio de cascos prehistòrica en la qual l'aparell receptor era incrustat en un dels auriculars. Fou un dels regals que en Jorge Fernández Díaz em devia lliurar (per més que bussejo en el subconscient, francament, no recordo l'escena) a principis dels vuitanta (amb deu…

M'han proposat un càrrec i em penso que l'acceptaré

Ara que ho tinc tot al sac i ben lligat puc finalment explicar-vos-ho, amics lectors. Fa uns dies, per sorpresa, em varen proposar un ascens. I tal i com està el pati, a veure qui és el guapo que diu que no. He fet números amunt i avall i crec que la pessigada em pot portar, ben segur, més amunt dels 60.000 euros nets a l'any. Voooaaa! El salari està prou bé i encara es pot complementar amb alguns sobresous i amb la meravelloses, fantàstiques, estimulants dietes. Aquelles que precisament no et deixen el ventre pla. S'ha acabat això de buscar el mitjà de transport més barat i l'hotel cutre. A tot drap, que finalment, amics, seré algú important. Encara que hagi d'admetre que ha estat perquè el meu oncle, que ell sí que és un home de bé i amb informació valuosa, va tocar les tecles adequades al Partit i al Departament. Sí, sí, ja sé que a hores d'ara debeu estar malpensant de mi. Després de tants mesos, aquí, donant la tabarra, però he de confessar que els escrúpols …

Embolica que et fas rica

Discurs reial anual. Sembla que els Borbons tenen problemes. Ara va de debò. Naturalment, no ve d'ara. La seva propensió als negocis ha estat proverbial des de sempre. Són veritables emprenedors. I a mesura que se'n sortien una i altra vegada dels seus afers tèrbols sense conseqüències, llur audàcia anava creixent. És el que acostuma a passar amb els fraus i els delictes monetaris: els seus autors van fent-se més i més valents fins a perdre completament la connexió amb la realitat. I un dia l'encanteri es trenca. I aleshores surt tot (i m'estalvio comparacions poc agradables). Les conseqüències del descrèdit en aquest temps de crisi seran profundes, encara que d'efectes polítics nuls: tothom sap que la constitució espanyola blinda la monarquia absolutament i que és completament inviable qualsevol iniciativa de canvi de règim. Això sí, abans regnaven en mig de l'estima del seu poble i ara ho faran envoltats de l'incòmode rebuig d'amplis estrats d'op…

Un congrés més fals que l'assemblea de Movistar

Hi ha anuncis televisius (masses) que, a base de multiplicar els impactes, de veure'ls una vegada i una altra, fins i tot en successives versions, acaben per disparar com mai el rabiòmetre de l'espectador. El darrer de Movistar en seria un exemple. Va en la línia que diu: cal aparentar nous mètodes per assolir els mateixos objectius de sempre. Perquè tothom sap qui, al final, fixa les condicions dels serveis de telefonia. Però, si podem fer veure que són els mateixos usuaris els qui han decidit en assemblea els nous avantatges comparatius amb la competència que oferirà la nostra companyia, doncs, molt millor. A mi, la semiòtica d'aquest aquest anunci m'ha traslladat directament al Congrés de renovació del PSC. El 12è del partit dels socialistes catalans. Un autèntic fracàs a l'hora d'aconseguir un canvi real en les dinàmiques de grup internes i en l'oferta nacional i d'esquerra de l'organització. L'única excepció (un avenç important que cal rec…

Relats de diumenge (XXIV). De com enfonsar un vaixell

Feia dos dies que havien abandondat el port. Aquella jornada d'hivern cru, quan s'apropava la nit i les llums s'amortien com una juguesca entre els núvols de l'horitzó, el capità va convocar tota la tripulació a la coberta major i va iniciar la seva dissertació, envoltat dels primers comandaments de la nau i del propietari de la companyia naviliera. Els va recordar cofoi l'alegria de servir el millor vaixell del món, amb els professionals més qualificats. L'afecte personal que els professava, a cadascú. I la necessitat de mantenir un compromís de lleialtat mútua. Fossin quins fossin els obstacles i les dificultats de la navegació. Per això, amb un diari enrotllat a la mà que va sacsar ostensiblement, va queixar-se tot seguit amargament del fet que la premsa hagués publicat el mateix dia de la partida els detalls d'un suposat escàndol que afectava el procés de construcció de la nau.

Algú que, potser des de les entranyes del vaixell havia pogut advertir-ho, …

Fragments escollits (XIII). "La malaltia del president"

"Ja us poden donar les 'bones festes' a cada pas; l'esperit no pot animar-se-us. L'agreujament de la malaltia del President de la Generalitat porta la melangia al cor dels patriotes. De pocs homes públics podrà dir-se que hagin penetrat com ell en la intimitat del seu poble. Els catalans ens interroguem greument l'un a l'altre com els familiars que temen una dissort de les que deixen un rastre profund de dolor.

Francesc Macià és l'home que proclamà la República catalana. No n'hi ha prou amb això per a dir-ho tot? Perquè aquest fet ja implica l'existència prèvia d'una de les justificacions més brillants de la vida, que hagi pogut mai fer un català. Catalunya, que té una tendència massa marcada a perdre's en la frivolitat, ara, pendent dels butlletins d'uns quants metges, adquireix amb la temença una solta que li costa de mostrar en temps millors. Sembla que senti la basarda del buit que pot produir-se, anticipant el que comença a ad…

Tenim un Conseller de transports prou relaxat?

Diu en Ricard Riol, responsable de l'Associació de Promoció del Transport Públic que és la primera vegada en la història que es dóna una conjunció semblant entre reducció de serveis i augment de preus. Són les coses de l'autonomisèria, en un país com el nostre, que ha de dedicar una part ingent dels seus pressupostos de l'any vinent (l'equivalent al de dos o tres departaments) a pagar els interessos del propi deute i els compromisos a llarg termini, mentre el seu dèficit fiscal (també anomenat saqueig espanyol) se situa entre el 8 i el 10% del PIB. En altres paraules, ens endeutem per a no haver-nos d'enfrontar als nostres saquejadors. Demencial i covard. A més, les vies per acabar amb aquesta sagnia que està portant el país directament al desastre, tal i com no era gaire difícil preveure, semblen completament tancades. En el debat d'investidura d'aquesta setmana el nou president espanyol s'ha fet el gallec i, naturalment, tot sembla indicar que la rec…

Del triliringüisme a la clausura del Congrés












No voldria fer-me pesat, però ja sabeu que des d'aquest modest però combatiu bloc, contra tots els pronunciaments de l'establishment, no m'he cansat d'anar-vos avisant de les diferents passes que anavem fent en el procés, en marxa de fa anys, de liquidació del sistema d'immersió lingüística. Un objectiu basat en l'acció combinada dels tribunals de justícia i d'una nova llei de bases d'educació que caldria aprovar al Congrés espanyol. Per si algú encara en dubtava, en el seu recent discurs d'investidura, Mariano Rajoy ens ho ha tornat a deixar ben clar. La crisi serà una excel·lent excusa per a la recentralització, particularment, en l'àmbit educatiu. Trilingüisme, en diuen ara els populars espanyols. Triliringüisme, diria un servidor. No pas en referència a la denominació que l'Acebes de Polònia reservava als homosexuals (no sigueu mal pensats), sinó al fet que la música i la poesia del nou president espanyol, la seva lírica, no pot so…

L'esforç de tothom i l'axioma doble de la mitjana

Un pasquí sindical que em va arribar fa uns dies ofereix algunes dades sobre els ingressos dels càrrecs polítics de la Gestoria que m'han trasbalsat i porto dies compartint a twitter. Si us voleu escalfar, ara que comença a fer fred, només cal que féu una ullada a la taula retributiva per als alts càrrecs de la Generalitat durant el 2011, publicada al web del Departament de Governació. A mi mai m'ha agradat fer demagògia amb la qüestió dels salaris dels alts càrrecs de l'administració. Fins i tot, una vegada establerta una limitació temporal de dedicació al servei públic, que en tot cas no hauria de superar la dotzena d'anys (per a no fabricar professionals de la política, el pitjor càncer de la nostra democràcia), a mi em sembla correcte que la retribució dels primers responsables de l'administració estigui a l'alçada o fins i tot per damunt dels seus equivalents a l'empresa privada. Perquè només els més bons han d'arribar-hi. Ara bé. Si estem vivint …

Independentismes d'avui: entre la patologia i el parany

Em fa l'efecte que la clau de les diferències al si de l'independentisme rau sobretot a l'anàlisi de la realitat que cadascun fa. Encara que una de les parts consideri que l'altra, incapacitada patològicament, no en fa cap, d'estudi, d'aproximació al pols social expressat a través dels resultats electorals. Encara que l'altra tot sovint menyspreï les raons de la primera, que veu com un parany. I per desgràcia, d'aquesta percepció d'allò que esta passant exactament, del punt on ens trobem, se'n desprenen estratègies no pas complementàries, sinó força incompatibles. Que porten de manera gairebé inevitable al xoc intestí. Un drama. N'hi ha una d'àmpliament majoritària del punt de vista electoral que considera que encara no gaudim de la majoria social necessària per endegar el procés d'independència nacional. El situen com un projecte a mig o llarg termini. Per assolir-lo cal ara gestionar correctament l'autonomia (aquesta és avui l…

Deu mesures d'estalvi per a la senyora Pifarré

Encara que les idees dels de baix, ja se sap, no compten gaire (i menys encara quan un ha decidit tirar pel dret fins i tot abans de començar a negociar), no em resisteixo a aportar el meu granet de sorra al diàleg fracassat entre sindicats i administració sobre l'actual retallada als empleats públics. El que ha conduït amb habilitat teatral, fins al moment, la Secretària d'Administració i Funció Pública, Pilar Pifarré. Intentaré fer-ho de manera prou sintètica (no us espanteu) i tenint en compte que ens trobem en situació de guerra. És a dir, que coses que podrien ser legítimes en temps de bonança ara són directament immorals. Us avanço que, sense tenir temps material ni prou capacitat per a informar-me com caldria, aquest decàleg suposaria, segur, una rebaixa de la despesa molt superior a la que proposa i vol aplicar ara mateix el govern:
1. Fixació d'un topall salarial per als alts càrrecs i empleats públics situat exactament en el doble de la mitjana del conjunt dels …

Les causes d'una derrota

El 1652, enmig de la pesta i de la fam, Catalunya tornà a mans de Felip IV de Castella. El menestral Miquel Parets (el cito a través de la selecció de Xavier Torras i Sans) en féu una lectura extraordinariament actual de les causes d'aquella desfeta, en primeríssim lloc, el fet que alguns membres de les institucions catalanes "molt tocats de la enbisió y de la privança" (que són els qui "llànsan a perdre las repúblicas"), mancats de tota temença a Déu i bescantant completament el bé comú, havien anteposat "lo bé particular y sos propis interesos". Ben bé (sé que no sóc gens original), la història és cíclica. En altres paraules, la causa de la derrota hauria estat la falta d'un autèntic patriotisme, mancança gairebé innata en els rengles de la noblesa i la prohomenia local, que havia acabat per contaminar i corrompre tota la resta del cos social. El desengany de Parets al respecte és total: "Tot lo món és ple de enbalecos y de mentidas: que y…

La nostra ruptura sentimental

Fa ara un any i mig el sociòleg Manuel Castells apuntava en un article de reflexió poítica sobre el futur del nostre país, el caràcter irreversible de la independència de Catalunya emparant-se en el fet que la seva necessitat ja havia estat assumida per l'eix central de la societat, perquè havia entrat de ple en el gran torrent que provoca inevitablement els canvis socials de fons. Trigarà més o menys, però arribarà. D'aquest fet en són conscients també els nostres adversaris, més fins i tot que els nostres sobiranistes fredolics, per als quals aquesta és una tasca de generacions (i a veure si no li toca a la seva). Hi penso en el famós article de l'ex-ciudadano Antonio Robles que alertava els seus del fet que no ens podien menystenir perquè els nostres anaven guanyant. Aquests dos vells escrits m'han vingut al cap en llegir una entrevista recent a l'expolítica del Partit Popular de l'era Josep Piqué i habitual opinadora als mitjans de comunicació Montserrat N…

Noves formes de reivindicació

Fa dos dies, concentració a la Plaça de Sant Jaume. Afluència considerable, però no suficient. Formes de protesta que cal reformular. En avaluar la darrera jornada de vaga de metges, convocada en protesta per les previsions de retallades del govern de la Gestoria incloses en els pressupostos per al 2012, el portaveu Francesc Homs va assegurar que un 21% de seguiment calia qualificar-lo de fracàs total. Aquells mateixos dies, alguns mitjans van quantificar el cost per a cada metge de les dues jornades de vaga en una franja situada entre els 400 i els 500 euros (queda clar que es guanyen força bé la vida). Francament, tenint en compte aquestes dues xifres, se'm fa molt difícil considerar que el fet que un de cada cinc metges estigués disposat a posar damunt la taula aquesta quantitat per manifestar el seu rebuig a les mesures del govern fos un fracàs. És més, em va semblar (atesa la meva mateixa experiència personal en aquesta mena de convocatòries a l'administració pública) un…

Mantenir la tensió en aquests anys blaus

Fa uns dies els materials de les Consultes sobre la Independència de Catalunya conservats per la Plataforma pel Dret de Decidir i algunes entitats locals organitzadores van ingressar a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Naturalment, ja com a documents d'arxiu, amb l'objectiu de perpetuar la memòria de l'acció cívica més important que ha produït el nostre país al llarg dels darrers anys. D'alguna manera, es diria que les Consultes han fet i ja són història. Ocuparen un aspecte central de la lluita sobiranista entre finals de 2009 i la primera meitat d'aquest any que és a punt de morir. Entrem, ara, en tres anys sense cites electorals. Tres exercicis que, ateses les condicions del poder a Espanya (els anys blaus) i les prioritats de (gairebé tots) els partits catalans, poden constituir un temps de marasme per a les nostres aspiracions. És temps, doncs, d'idear noves formes de lluita i de mobilització des de la societat civil i des de les institucions. En tots el…

"Només tinc 56 anys"

En un context general de degradació de la consideració social de la funció dels polítics, a Catalunya hem estat capaços encara d'accentuar la ja marcada tendència mundial a base de posar persones del tot incompetents al capdavant de les dues principals institucions del nostre país. Si fa temps que érem conscients que José Montilla passaria a la història com el pitjor president de la Generalitat, hem necessitat menys d'un any per saber que Núria de Gispert ho farà com la més incompetent i patètica del Parlament. Ara, portant a l'extrem el ridícul, el PSC ha decidit triar com a representant de la nostra cambra al Senat l'expresident Montilla. Dantesc. Sobretot, pel fet que l'home ha decidit que mantindrà els privilegis, les despeses i la inactivitat de la seva Oficina presidencial. Ho vol tot. A mi m'ha cridat especialment l'excusa: és que "només tinc 56 anys". De fet, és el que podrien dir milers de polítics amb dilatada experiència de govern a le…

Benvingut al món real (i III). Pensar en altres societats

Quan despertes al món real i descobreixes el lloc que ocupes tu i els que t'envolten, pots arribar a decidir fàcilment que tot plegat no t'agrada massa. Fins i tot que et provoca fàstic. La misèria moral és el pa nostre de cada dia. Per això estem com estem. És un femer que és fa més o menys suportable per a la majoria quan va acompanyat d'una certa prosperitat material. No la que sempre acompanya als qui manen de veritat, però almenys prou per endolcir el camí. Però, quan la immoralitat generalitzada convergeix amb la decadència material pot arribar a constituir un còctel desmoralitzador d'efectes profunds i difícils de controlar. Hi ha qui, aleshores, pot arribar a esclatar, posant de relleu que el rei i els seus ministres van nus. I que encara que ells es facin els distrets, fa molt temps que tothom els assenyala amb el dit. Seria el cas del meu amic. N'ha sentit tota mena de justificacions. Que si això ho fa tothom. Que si tampoc es tan greu. Que tu també ho f…

Un bon jan en el país de l'autoengany

Talment sembla que els uns van de safari amb rifles de darrera generació i els altres a caçar bolets amb espardenyes. Uns maten elefants i els altres recullen micelis. Fins i tot en els moments greus que vivim, molts catalans no perden la seva ingenuïtat, la seva miraculosa capacitat d'autoengany. Exigim encara (després d'estampar-nos una i altra vegada contra el mur) coses tan peregrines com ara que es compleixi l'esperit dels textos legals constitucionals o estatutaris. Com si desconeixessim absolutament les regles del joc que juguem. Que això ho facin aquells que saben perfectament com volen que acabi la partida (amb l'aniquilació del país), s'entén força bé. Ara, que també s'hi prestin els que suposadament lluiten pel contrari, és una manifestació evident de la nostra candidesa. La darrera mostra d'aquest esperit la tenim en els laments públics del conseller d'Economia Andreu Mas-Colell. Sembla un bon jan. Un savi despistat. "Padece un osito&q…

Relats de diumenge (XXIII). Mateu-los, mateu-los!

Era un home corrent amb una família normal. Tot sovint, a través de la finestra, podia contemplar l'espectacle. No podia dir que el seu honorat sobirà no comptés amb l'amor del poble. El rei, extramurs de palau, s'havia acostumat a passejar per la seva capital, envoltat dels seus, rebent plaent les seves càlides manifestacions d'afecte al carrer. Era jove, guapo i es trobava en la cresta de l'onada, en els anys d'or, del seu (previsiblement) llarg regnat. Si hem de dir la veritat, però, tot era una mica de cartró pedra. Feia segles que els seus avantpassats havien caigut sota la bota imperial. Els amos, conscients de la dificultat i dels costos de qualsevol altra opció de força, li havien atorgat una façana de poder polític reconegut a canvi de quantiossíms tributs anuals que viatjaven per sempre més en direcció a la capital imperial. Els sacrificis exigits al seu poble, especialment quan les gelades, les secades o les inundacions provocaven esteril·litats gre…

Benvingut al món real (II). Societat encara estamental

Fets a la vida que fan de frontera. Que marquen sense veure'ls venir un abans i un després. La desaparició de gent que t'estimes. Els canvis d'etapa en la formació i en l'activitat professional. Quan crees vida. També hi ha partents, revelacions inesperades en les relacions humanes que t'ensenyen moltes coses. Que ajuden a (re)descobrir exactament (sovint contra allò que, infeliç, t'havies arribat a imaginar) el lloc que ocupes en la jerarquia de les coses i de les estructures. El teu i el d'aquells amb qui tractes cada dia. Després d'un llarg temps de formació, no és sinó quan arriba el moment de la màxima pressió que es descobreix si el jugador amb aspiracions de professional pot rendir al màxim o no. I això val tant per a jugadors com per a entrenadors. A dins de les organitzacions, aquesta constatació porta normalment a descobrir que, tot i que fa dos segles que es va implantar a l'occident europeu una societat de classes (i que ara mateix no s…

La tensió ètica entre l'ideal i el pragmatisme

El passat 12 d'octubre, la nostra va emetre una pel·lícula de producció pròpia, Clara Campoamor, la dona oblidada. Com fa alguns mesos amb l'epopeia borbònica del 23-F, aquesta vegada tampoc no vaig acabar d'entendre què feia exactament la Televisió de Catalunya produint un film sobre un personatge polític sense cap mena de vinculació amb el nostre país, mentre d'altres personalitats de gènere, com ara la primera dona ministra de l'Europa occidental, la militant anarquista Frederica Montseny, no han rebut encara gaire atenció per part de la nostra. Més enllà d'aquest fet em va captivar el repte moral al qual la diputada Campoamor es va veure enfrontada durant la legislatura constituent de 1931. Naturalment, des de les files del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, Campoamor defensava la necessitat d'incloure el sufragi femení a la nova carta magna republicana. Però, arribat el moment culminant de la discussió parlamentària, comprovà astorada com una par…

Drets històrics, pacte fiscal i implícits

Fa no gaires dies es va presentar al Palau de la Generalitat (la històrica Casa de la Diputació) el llibre Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l'actualitat, 650 anys (Barcelona: Generalitat de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans, 2011, 446 p.). Vaig tenir l'oportunitat de ser-hi. Naturalment, el repàs històric a la trajectòria de la Diputació del General no podia ser més pertinent en els temps que corren, atès que ens referim a la institució clau de la sobirania fiscal de Catalunya abans de la derrota i la liquidació de l'estat català el 1714. El portaveu del Govern va aprofitar l'avinentesa (en repassar els crònics problemes de deute de la institució, especialment durant la segona meitat del segle XVII) per intentar posar un toc d'humor a la situació actual de retallades (que a mi, personalment, no em van fer cap gràcia) i, alhora, aquí molt més encertat per a reivindicar els drets històrics com a un dels elements que justifi…

Benvingut al món real (I). Inadaptat social

Hi ha moments forts a la vida en els quals una experiència concreta, normalment desagradable, de sobte, et demana a crits una aturada en el camí. Sorgeixen, intentant anar-hi a l'arrel, uns quants pensaments encadenats. Li agrada posar-los per escrit i té la sort de poder-ho fer una tarda de desembre, sentint l'escalfor encisadora (enxisadora diuen allà baix) d'una vella llar de foc. La dona del meu amic, que a més de guapa és sobradament intel·ligent, dotada de grans dosis de sentit comú, ja li'n va transmetre quan calia fer-ho. El missatge clau, breu i concís: estimat, benvingut al món real. La cosa (tantes coses) funciona així. Si no t'agrada, noi, t'acompanyo en el sentiment. Dona, pensa, però potser es pot contribuir des de la posició de cadascú, per humil que sigui, a canviar una mica (només un xic) les coses. O, més ben dit, acceptant que no es poden canviar gaire les coses, perquè són així en aquesta banda de món des de la nit dels temps, hom pot també…

Un esclat social que arrossegui

Aquests dies llegeixo encuriosit la primera edició en català del volum inicial de la crònica, clàssica per a la historiografia catalana d'època moderna, titulada De molts successos que han succeït dins Barcelona i molts altres llocs de Catalunya dignes de memòria (Barcelona: Editorial Barcino, 2011), de l'assaonador barceloní Miquel Parets (1610-1660). Una glossa personal de la història del nostre país a les dècades centrals del segle XVII, en la qual, naturalment, l'anomenada Guerra dels Segadors ocupa un paper absolutament central. Com sabeu, aquell conflicte no fou sinó el primer intent de separació del nostre país. Els anys anteriors a l'esclat de la revolta anaren marcats per les exaccions i les exigències que els allotjaments militars imposaren a la societat catalana. L'esclat de la guerra de la Monarquia hispànica amb França, posà damunt del nostre territori milers i milers d'homes i cavalleries que calia alimentar i proveir. Un autèntic espoli fiscal q…

Catalunya, 2047 (Veneçuela, 1847)

Les enquestes que ens fem de tant en tant inclouen aquella pregunta tan del gust dels opinadors autonomistes relativa a la auto-identificació nacional. El refotut què et sents. La cosa dels sentiments nacionalistes. Que si més espanyol, que si més català, que si una mica de tot. De la resposta, complexa, se'n desprèn sempre, naturalment, un suposadament sòlid argument anti-independentista (per cert, bastant del gust del nostre Gran Timoner). Ras i curt: si hi ha tants que se senten espanyols a Catalunya és que aquest país no pot dotar-se d'un estat propi. Hi he pensat aquests dies, en topar sense buscar-ho amb un document del Consolat General d'Espanya a Caracas que, amb dos segles de distància, ens aporta la llum de la història comparada. Perquè, naturalment, als nous estats americans nascuts de l'explosió en mil bocins de l'imperi espanyol d'ultramar, van quedar milers i milers d'espanyols (i no va passar absolutament res):

"Don Juan Gregorio Muñoz…

"Europa no ho tolerarà..."

Avui toca parlar del mal ús d'Europa com a excusa per al nostre establishment. I és que els savis guardians de l'statu quo, des de les seves tribunes daurades d'experts als mitjans més poderosos, tenen sempre un darrer recurs. És d'aquells que vesteix. Fa d'expert internacional. D'home universal. "Europa no ho tolerarà..." És la gran excusa. El vell continent que sempre, sempre, sempre (mal que ens pesi) ha anat i va a remolc de la realitat. Ho hem comprovat en tots i cadascun dels conflictes sorgits en els darrers cinquanta-quatre anys, exactament des de la seva primitiva acta de naixença d'unitat política. L'Europa que gairebé sempre es presenta dividida respecte a la pràctica totalitat de qüestions de l'àmbit econòmic i polític internacional. Es veu que, en canvi, reaccionarà amb total rapidesa i com un sol home per avortar la nostra llibertat si el Parlament català vota de forma còmodament majoritària, és a dir, democràticament impeca…

Una consulta popular (i tant), però amb dues preguntes

El títol d'aquest apunt, que venia rumiant de feia uns dies havia de ser Agendes desades i banderes descolorides. Nascut de la inacció del sobiranisme majoritari i de la constatació física de la pèrdua de color de les senyeres que, penjant de molts balcons des de la tongada de Consultes sobre la Independència de l'any 2010 i primers mesos de 2011, han anat perdent les seves tonalitats lluents com a resultats de les maltempsades que, tard o d'hora, acaben afectant el nostre traïdor clima mediterrani. Però, vet aquí que, finalment, el portaveu de la Gestoria va anunciar l'altre dia que CiU estava disposada a moure peça (un any més tard d'ocupar el poder) per complir aquesta part del seu programa electoral (que el tema successions ja fa dies que el van posar en solfa). Més val tard que mai. Amb menys reflexes que els que demostren per practicar les retallades com a braç executor de l'autonomisèria, sembla que es comencen a moure. Els felicito. I com a dipositaris…

Obertes les votacions als Premis BN 2011!

Avui comença el mes de desembre, el darrer de l'any 2011. I això vol dir que toca als lectors d'aquest bloc votar la segona edició dels Premis Brigada de Narcòtics. Com bé sabeu, els que distingeixen a aquells que, tot esforçant-se a confondre el personal amb camins impracticables, assumeixen la defensa de l'autonomisme actual i s'atrinxeren intel·lectualment per evitar l'arribada, d'altra banda inevitable, del dia de la independència del nostre país. Aquest any la nominació de precandidatures, cal dir-ho, no ha estat gaire animada. Suposo que la campanya electoral de les eleccions espanyoles ha concentrat bona part de les energies i de l'interès dels lectors del PBP. Espero, però, que les votacions finals concitin més interès. Perquè el país, enmig de les xacres de l'autonomisèria, viu moments força determinants, temps que marcaran el futur de les properes generacions de catalans, i la batalla del discurs, del relat guanyador que dirien ara els comuni…