Ves al contingut principal

Amb en Wert pinta negre

Wert a Intereconomía
Disculpeu-me l'acudit fàcil. Però resulta prou gràfic. A twitter, la xarxa social a la qual és tan aficionat José Ignacio Wert (Madrid, 1950), el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports, alguns opinen que més aviat ho tenim blanc, referint-se al seu públic i confés esperit madridista. Si aquest fos el seu únic hooliganisme a mi em semblaria fins i tot bé. Però clar, se suposa que el nou president espanyol ha encarregat a aquest senyor importantíssims àmbits competencials que afecten qüestions com ara la immersió lingüística o els mal anomenats papers de Salamanca. I això sí que fa por. Si voleu fer una aproximació sintètica al seu pensament en relació a nosaltres només cal que féu una lectura breu del seu mític article de fa cinc anys ¿La historia interminable? on comprovareu la seva capacitat per donar-nos una bona cleca amb l'argument que passavem pel costat. A l'escalf dels debats sobre la Llei espanyola de la Memòria històrica, Wert posava aleshores un text de Javier Cercas com a exemple per denunciar una suposada relectura històrica de la República i el franquisme. Bàsicament, per carregar contra la primera, qualificant-la de fracàs de la democràcia.

Però l'article, a més, en el que a mi més m'interessa (perquè el debat de la memòria història és un veritable camp de mines) constata dues de les línies força del pensament del nou ministre sobre el passat i el present hispànic: una visió beatífica de la transició espanyola i la percepció dels nacionalismes peninsulars alternatius a l'espanyol com una veritable xacra per a la resta d'esperits angèlics que habiten la pell de brau. En síntesi, l'immediat passat espanyol és un veritable miracle modèlic en el qual només existeix una taca: el separatisme perifèric. Endavant i endarrera, nosaltres som els culpables de gairebé tot. Pel que fa als anys trenta del segle passat, els nacionalismes català i basc foren "fuentes de riesgo, amenaza y deslealtad para la República". En el present, el judici no és millor: volem malbaratar la meravella de la transició amb la reclamació de noves quotes de poder federal, invocant (segons ell) els falsos condicionants en els quals fou elaborada la vigent i intocable (segons per a què) Constitució espanyola. En definitiva, Espanya és gairebé perfecta i si no ho és del tot és només perquè nosaltres existim. Aquesta és la mentalitat del senyor Wert. Posem, doncs, les nostres barbes en remull.

Comentaris

  1. Res de nou sota el nacionalisme espanyol que es creu superior i amb el deure moral d'imposar tot el que és seu als altres pobles que “tenen la desgràcia” de no ser com ells.

    ResponElimina
  2. Que vols que et digui, jo els prefereixo aixi , el catalanisme es sempre reactiu i necessita malparits com aquest que el facin reaccionar. Ens han estafat continuadament durant la ultima legislatura pq el president era amic de la "espanya plural" i va dir un cop "apollaré". I aixo ens ha comportat traspassos de merda (renfe), no traspassos (aeroport), estafes variades amb el finansament... Que vols que et digui, per catalunya millor un malparit que un estafador

    ResponElimina
  3. Granollacs, em sembla que t'agrada l'estadística, mira't aquest estudi del susodicho Wert per la FAES (noto olor a sofre i un calfred quan ha baixat la temperatura al meu voltant) del 2006 (em sembla més fàcil intuir que pensen mirant estudis de quan estaven desinhibits, sense responsabilitats de govern) http://www.fundacionfaes.org/record_file/filename/446/00065-01_-_espa_a_la_nacion_deconstruida.pdf

    El seu punt de vista és que els partits nacionals no són nacionalistes (o sigui que les banderes quilomètriques de l'Aznar, intervencions armades, tuf ranci, etc. és del més modern quisoflauta). I quan les dades evolucionen demostrant que els catalans ens sentim catalans i volem un estat propi, és cosa d'un escalfament momentani provocat per una elit política nacionalista, per dels nacionalistes dolents, dolents (excloents, violents, antiquats, etc.).

    Què som una comunitat amb privilegis perquè la renda disponible no ens ha baixat gaire en el transcurs del anys, que hem obtingut rendes addicionals degut del nostre plus de poder polític, i que han de ficar mà a la caixa per empobrir-nos i repartir més a altres comunitats. La necessitat d'un patriotisme espanyol renovat (que per ell no és nacionalisme espanyol). Què cal blindar l'Estat per evitar que és continuï aprimant en favor de les CCAA, que continuï controlant la redistribució dels recursos, evitar negociacions bilaterals... I la seva recomanació, ralentitzar i bloquejar les reformes a que aspiren les CCAA i pacte PP-PSOE per homogeneitzar les autonomies equiparant-les per sota.

    Mama por quan aquest home comenci a prendre decisions. I encaixa força amb els actes del PP actual.

    ResponElimina
  4. Això del nacionalisme español ja és una qüestió paranormal...no existeix...i tanmateix...cada dia en rebem les conseqüencies.
    Bé...cal tenir esperançai...dún gran mal ens vindrà un gran bé...n'estic segura.
    Benvolgut Granollacs: molt bé el teu bloc...seguir així..Gràcies...i Bon Any

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…