Benvingut al món real (i III). Pensar en altres societats

Monestir de Benifassà
Quan despertes al món real i descobreixes el lloc que ocupes tu i els que t'envolten, pots arribar a decidir fàcilment que tot plegat no t'agrada massa. Fins i tot que et provoca fàstic. La misèria moral és el pa nostre de cada dia. Per això estem com estem. És un femer que és fa més o menys suportable per a la majoria quan va acompanyat d'una certa prosperitat material. No la que sempre acompanya als qui manen de veritat, però almenys prou per endolcir el camí. Però, quan la immoralitat generalitzada convergeix amb la decadència material pot arribar a constituir un còctel desmoralitzador d'efectes profunds i difícils de controlar. Hi ha qui, aleshores, pot arribar a esclatar, posant de relleu que el rei i els seus ministres van nus. I que encara que ells es facin els distrets, fa molt temps que tothom els assenyala amb el dit. Seria el cas del meu amic. N'ha sentit tota mena de justificacions. Que si això ho fa tothom. Que si tampoc es tan greu. Que tu també ho faries si poguessis. Tota la gama possible de les justificacions.

La pitjor de totes, la central, la que exigeix per davant de tot, posar-se una bena als ulls i mantenir fidelitat al projecte, al grup, al partit, a l'entitat, al que sigui. Encara que, amb un sentit ben particular, aquesta lleialtat exigida sigui, en el fons, un requeriment adreçat a protegir els de sempre perquè continuïn amb les conductes de sempre que els perpetuen al capdamunt de la societat. Les del món real. Se li fa impossible, aleshores, no començar a dubtar molt seriosament si aquest és el tipus de país que vol per als seus fills. Una societat on és gairebé del tot desconeguda la meritocràcia com a forma de recompensa a l'esforç i com a via d'ascens social. Unes estructures on tothom prospera mitjançant la vella cooptació pròpia de les societats estamentals. On la misèria moral, practicada o assentida, constitueix un requisit exigit per surar. Un territori de l'acció i la convivència on, si un no vol quedar atrapat per les sorres movedisses que li són consubstancials ha d'acabar plantejant-se (almenys per al futur dels seus) la necessitat d'allunyar-se nord enllà a la recerca d'altres codis de comportament.

Comentaris

  1. Just a la fusta. No he trobat millor descripció del què és "l'oasis".

    ResponElimina
  2. Això de les justificacions té per escriure un llibre. Estic fart de que alguns s'emprenyin amb mi quan dic que jo no ho faria i ells que si que tothom ho faria. L'últim va ser que em fes empresari i jo que no que no volia, ells que si, jo que no que no estava disposat a ser com ells i fer el que fan a la gent. I ells que era legal i que així els entendria, etc, etc.

    Tot per justificar-se.

    ResponElimina
  3. Òndia!, just a la fusta 2!!!
    Com exemple del que dieu, acabo de tornar del metge per la meva dona que pateix unes taquicàrdies molt fortes després de tres anys d'assetjament laboral. La Doctora que l'ha atès ha acabat la consulta amb una frase memorable!: "- Amiga meva, aquest problema només té una solució: Independència i a fer lleis justes!" Paf!!
    Això enllaça amb els qui segueixen volent fer l'ase comportant-se malament. Seríem capaços de crear-nos unes lleis que impedeixin els mals comportaments? Si a Suècia, Dinamarca, Canada, etc. han pogut, per què no aquí? Sóc somnia-truites i m'agrada ser-ho. Deixeu-me tancar una estoneta els ulls...... ah!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)