Ves al contingut principal

Benvingut al món real (i III). Pensar en altres societats

Monestir de Benifassà
Quan despertes al món real i descobreixes el lloc que ocupes tu i els que t'envolten, pots arribar a decidir fàcilment que tot plegat no t'agrada massa. Fins i tot que et provoca fàstic. La misèria moral és el pa nostre de cada dia. Per això estem com estem. És un femer que és fa més o menys suportable per a la majoria quan va acompanyat d'una certa prosperitat material. No la que sempre acompanya als qui manen de veritat, però almenys prou per endolcir el camí. Però, quan la immoralitat generalitzada convergeix amb la decadència material pot arribar a constituir un còctel desmoralitzador d'efectes profunds i difícils de controlar. Hi ha qui, aleshores, pot arribar a esclatar, posant de relleu que el rei i els seus ministres van nus. I que encara que ells es facin els distrets, fa molt temps que tothom els assenyala amb el dit. Seria el cas del meu amic. N'ha sentit tota mena de justificacions. Que si això ho fa tothom. Que si tampoc es tan greu. Que tu també ho faries si poguessis. Tota la gama possible de les justificacions.

La pitjor de totes, la central, la que exigeix per davant de tot, posar-se una bena als ulls i mantenir fidelitat al projecte, al grup, al partit, a l'entitat, al que sigui. Encara que, amb un sentit ben particular, aquesta lleialtat exigida sigui, en el fons, un requeriment adreçat a protegir els de sempre perquè continuïn amb les conductes de sempre que els perpetuen al capdamunt de la societat. Les del món real. Se li fa impossible, aleshores, no començar a dubtar molt seriosament si aquest és el tipus de país que vol per als seus fills. Una societat on és gairebé del tot desconeguda la meritocràcia com a forma de recompensa a l'esforç i com a via d'ascens social. Unes estructures on tothom prospera mitjançant la vella cooptació pròpia de les societats estamentals. On la misèria moral, practicada o assentida, constitueix un requisit exigit per surar. Un territori de l'acció i la convivència on, si un no vol quedar atrapat per les sorres movedisses que li són consubstancials ha d'acabar plantejant-se (almenys per al futur dels seus) la necessitat d'allunyar-se nord enllà a la recerca d'altres codis de comportament.

Comentaris

  1. Just a la fusta. No he trobat millor descripció del què és "l'oasis".

    ResponElimina
  2. Això de les justificacions té per escriure un llibre. Estic fart de que alguns s'emprenyin amb mi quan dic que jo no ho faria i ells que si que tothom ho faria. L'últim va ser que em fes empresari i jo que no que no volia, ells que si, jo que no que no estava disposat a ser com ells i fer el que fan a la gent. I ells que era legal i que així els entendria, etc, etc.

    Tot per justificar-se.

    ResponElimina
  3. Òndia!, just a la fusta 2!!!
    Com exemple del que dieu, acabo de tornar del metge per la meva dona que pateix unes taquicàrdies molt fortes després de tres anys d'assetjament laboral. La Doctora que l'ha atès ha acabat la consulta amb una frase memorable!: "- Amiga meva, aquest problema només té una solució: Independència i a fer lleis justes!" Paf!!
    Això enllaça amb els qui segueixen volent fer l'ase comportant-se malament. Seríem capaços de crear-nos unes lleis que impedeixin els mals comportaments? Si a Suècia, Dinamarca, Canada, etc. han pogut, per què no aquí? Sóc somnia-truites i m'agrada ser-ho. Deixeu-me tancar una estoneta els ulls...... ah!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…