Catalunya, 2047 (Veneçuela, 1847)

Les enquestes que ens fem de tant en tant inclouen aquella pregunta tan del gust dels opinadors autonomistes relativa a la auto-identificació nacional. El refotut què et sents. La cosa dels sentiments nacionalistes. Que si més espanyol, que si més català, que si una mica de tot. De la resposta, complexa, se'n desprèn sempre, naturalment, un suposadament sòlid argument anti-independentista (per cert, bastant del gust del nostre Gran Timoner). Ras i curt: si hi ha tants que se senten espanyols a Catalunya és que aquest país no pot dotar-se d'un estat propi. Hi he pensat aquests dies, en topar sense buscar-ho amb un document del Consolat General d'Espanya a Caracas que, amb dos segles de distància, ens aporta la llum de la història comparada. Perquè, naturalment, als nous estats americans nascuts de l'explosió en mil bocins de l'imperi espanyol d'ultramar, van quedar milers i milers d'espanyols (i no va passar absolutament res):

"Don Juan Gregorio Muñoz y Funes, del Consejo de S.M. la Reina de las Españas, su Secretario Honorario, Caballero del Hábito de Santiago, Encargado de Negocios y Cónsul general de S.M.C. cerca de la República de Venezuela, etc, etc, etc.
Certifico: que don Tomás Zubiburu ha acudido a esta Legación de S.M.C. a inscribirse en el libro de matrículas con el objeto de adoptar la nacionalidad Española, y habiéndolo así verificado y quedado inscrito en el expresado libro al número 578, entra desde este día, como ciudadano Español, en todas las franquicias, derechos y execiones comprendidos en el artículo 14 del tratado celebrado entre S.M. la Reina de las Españas y la República de Venezuela el 30 de marzo de 1845, cuyo artículo se copia al pie de esta certificación.
Por tanto el referido Ciudadano Español puede permanecer en esta República y transitar libremente por ella, para lo que suplico a las autoridades del país le franqueen los auxilios y protección que necesite; en la inteligencia que de los ciudadanos venezolanos hallarán igual reciprocidad y franquicia en todos los dominios de S.M. la Reina de las Españas conforme al mismo tratado.
Caracas, 27 de abril de 1847.
Juan Gregorio Muñoz y Funes."

Comentaris

  1. Així de facil,
    Així de senzill.

    ResponElimina
  2. És el procés normal. Cap problema en que la gent pugui seguir sent espanyola un cop aconseguida la idependència. Com ens podriem oposar al que demanem per a nosaltres? poder escollir.

    ResponElimina
  3. Sí, està molt bé aquest article però obvia un petit però gran detall: en una futura i hipotètica Catalunya independent, la potestat de que els ciutadans que així ho desitjin puguin conservar la ciutadania espanyola un cop assolida la catalana, no estarà pas en mans del futur estat català sinó de l'espanyol. Serà l'estat espanyol qui atorgarà la possibilitat que ciutadans amb nacionalitat catalana puguin conservar l'espanyola tenint així el que es coneix com a doble nacionalitat. Si és el cas que l'estat espanyol que automàticament denega aquesta possibilitat a tots els ciutadans que adquireixin la nova nacionalitat catalana, aleshores hi haurà una gran massa de gent que restaran en la disjuntiva d'adquirir la nacionalitat catalana que suposo que automàticament concedirà la Generalitat a tots els ciutadans o rebutjar-la expressament per a poder conservar l'espanyola i restar com a ciutadà comunitari.

    ResponElimina
  4. Robert no tinguis cap dubte de que una hipotètica Catalunya independent ho seria dins el marc de la Unió Europea com a membre de ple dret, els catalans no haurem d'enfrontar-nos mai a aquesta disjuntiva. Què et fa pensar que es declararia la independència així a la brava? Quan el govern de la Generalitat de torn ho vulgui fer, de ben segur que negociarà amb Brusel·les els termes de la permanència a la UE abans de fer cap pas definitiu. Demanar la nacionalitat espanyola serà un tema identitari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas