Ves al contingut principal

D'evolucions, memorística, premis i càstigs (Jorge Fernández Díaz)

Delta de l'Ebre
Després de l'innocent ensurt d'ahir, tornem a la vida normal. En una altra ocasió us he parlat dels mèrits col·locadors (altrament dits, nepotisme) del nou ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz. Avui no insistiré en aquesta capacitat política que el distingeix. Perquè és només una de les moltes que el separen de la resta dels mortals i que van fer que fos el governador civil més jove dels temps de la Unión de Centro Democrático (UCD), fins a la victòria socialista de 1982. Els mitjans han recordat la seva actuació d'aleshores amb esments generalitzats a una notícia que a mi m'ha fet connexió neuronal amb un fet d'infantesa. De sobte, tancant els ulls, he tornat a veure una ràdio de cascos prehistòrica en la qual l'aparell receptor era incrustat en un dels auriculars. Fou un dels regals que en Jorge Fernández Díaz em devia lliurar (per més que bussejo en el subconscient, francament, no recordo l'escena) a principis dels vuitanta (amb deu/dotze anys), quan vaig ser un dels guanyadors d'un concurs escolar de redacció sobre la Policía Nacional (imagineu-vos, com ha canviat el país i com he canviat jo).

Per les mateixes dates en que les quals Fernández Díaz em lliurava la ràdio i altres regals, el país protestava per l'aprovació de la Llei Orgànica d'Hamonització del Procés Autonòmic, la famosa LOAPA, reacció laminadora del jove estat autonòmic aprofitant les cagarrines generades pel cop d'estat del 23-F. La Crida a la Solidaritat organitzà una manifestació de rebuig i Fernández Díaz reaccionà detenint sis persones per haver portat una pancarta amb un lema clar i català aleshores prohibit (i ens negaran la connexió entre transició i franquisme): independència. Recordant tot plegat he vist clar com s'ha transformat el país aquests trenta anys. Una dels sis detinguts mentre a mi em premiaven fou deu anys més tard la meva directora de tesi doctoral en història i des d'aleshores ens han unit i uneixen encara molts projectes de memòria històrica. Ara escolto la ràdio al meu telefòn mòbil i Jorge Fernández Díaz ja ha arribat a ministre. Sentint les seves primeres declaracions preventives contra les manifestacions que vindran davant el malestar social que provoquen les retallades, en canvi, no sé si ens allunyem gaire d'aquell vell 1982 de dubtoses conviccions democràtiques.

Comentaris

  1. Ens toca un període llarg d'haver d'aguantar persones que repugnen a la vista i l'intel·lecte. Aquest J. Fdez. Díaz n'és un. L'altra, que cada vegada està apareixent més traient el nas per tot arreu, és l'Aznar, perillós en tots sentits, tant per a la meva vista com pel meu intel·lecte.
    Però, avui m'ha guanyat la repugnància que em produeix aquesta M. Àngels Alcázar. Avui dia és difícil arribar a guanyar-se la vida. D'acord. Que per fer-ho, hagi d'arrossegar-se per dins de la monarquia espanyola és ja indicador d'una situació personal i professional greu; que en digui meravelles d'aquella gent, és producte del seu ofici d'arrossegament professional. Però que s'arribi a rebotar contra qui li porti la contrària fins arribar a faltar el respecte, això ja demostra la tensió que pateix aquella família i que ho transmet ella mateixa. Aquesta dona és realment patètica i supera amb escreix, atòmicament!, el mencionat Fdez. Díaz.

    ResponElimina
  2. La que dius, Ramón, ha estat aquest matí a la tertúlia del mon a Rac 1? Deu ser la mateixa. M'ha semblat patètica i rància. Igual de patètic que en Torrecilla tractant de convèncer-nos de que el pas a l'euro ha estat meravellós per a tothom. Crec recordar que defensava les bonances que comporta haver augmentat de forma vergonyosa la diferencia entre els salaris i el cost de la vida. Crec que han dit que els salaris, des de fa deu anys, han pujat un quinze per cent mentre que la cistella de la compra ha pujat un quaranta. I ha sobre tractant de vendre'ns la moto des dels aparells de la família. Fastigós.

    ResponElimina
  3. Doncs, sí, Arnau! Diana! Aquest Torrecilas també és un altre què-tal per enviar-los a la foguera sense ni inquisició, directes. La RAC1 resulta divertida però cada vegada més van introduint gent abominable. Es clar que també els trobes aquests mateixos o semblants a la CatRàdio. Per compensar, posen una Rahola tant vulgar que em fa sentir vergonya.
    En fi, com que de sempre m'ha encantat la música clàssica, poso CatMúsica o altre del mateix gènere, que no hi entenen d'idiomes i faig les paus en mi mateix.

    ResponElimina
  4. Un crack aquest Torrecilla. Augmentar els salaris un 15% i el cost de la vida un 40% en un breu temps porta a que la gent demani calers per mantenir el tren de vida. I això porta al deute. I el deute porta al no-consum. I el no-consum porta a la recessió. El problema d'Espanya (i el nostre, mentre hi continuem dins) és més el deute privat que el públic.

    Vegeu aquest interessantíssim link de la BBC on s'explica la crisi de la zona euro de manera breu, amena i precisa:

    http://www.bbc.co.uk/news/business-16290598

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.