Ves al contingut principal

Drets històrics, pacte fiscal i implícits

Fa no gaires dies es va presentar al Palau de la Generalitat (la històrica Casa de la Diputació) el llibre Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l'actualitat, 650 anys (Barcelona: Generalitat de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans, 2011, 446 p.). Vaig tenir l'oportunitat de ser-hi. Naturalment, el repàs històric a la trajectòria de la Diputació del General no podia ser més pertinent en els temps que corren, atès que ens referim a la institució clau de la sobirania fiscal de Catalunya abans de la derrota i la liquidació de l'estat català el 1714. El portaveu del Govern va aprofitar l'avinentesa (en repassar els crònics problemes de deute de la institució, especialment durant la segona meitat del segle XVII) per intentar posar un toc d'humor a la situació actual de retallades (que a mi, personalment, no em van fer cap gràcia) i, alhora, aquí molt més encertat per a reivindicar els drets històrics com a un dels elements que justifiquen la reclamació actual de la plena sobirania en matèria fiscal.

Per fer-ho va triar l'article 5 de l'Estatutet actualment en vigor: "L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza [...], dels quals [la negreta és meva] deriva el reconeixement d'una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d'aquestes en l'àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s'organitza la Generalitat." En acabar l'acte, vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li directament, com a coautor del text estatutari, perquè no havien fet una menció expressa al finançament. Tot i admetre que hi era en les primeres versions, que van deixar caure abans de portar-lo a Madrid, Homs va defensar que el tema es podia considerar implícitament inclòs en la menció al "sistema institucional en què s'organitza la Generalitat". A mi, francament, no em va convèncer. Masses implícits. Aquest fou, em temo, un altre dels reiterats errors comesos per la part catalana en la història de l'elaboració i les negociacions estatutàries. Si no compleixen allò que es diu taxativament (com ara, en el cas dels famosos 759 milions d'euros), imagineu-vos els implícits. En resum, la típica ingenuïtat catalana.

Comentaris

  1. Però és que és igual el que diguin les lleis. Si el que posa els hi convé val si no, no val. Si ells diuen que els diner són seus i que ens els donran si volen o quan vulguin res a fer per molt que hi hagi escrites altres coses.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.