Ves al contingut principal

L'esforç de tothom i l'axioma doble de la mitjana

Edifici Fòrum










Un pasquí sindical que em va arribar fa uns dies ofereix algunes dades sobre els ingressos dels càrrecs polítics de la Gestoria que m'han trasbalsat i porto dies compartint a twitter. Si us voleu escalfar, ara que comença a fer fred, només cal que féu una ullada a la taula retributiva per als alts càrrecs de la Generalitat durant el 2011, publicada al web del Departament de Governació. A mi mai m'ha agradat fer demagògia amb la qüestió dels salaris dels alts càrrecs de l'administració. Fins i tot, una vegada establerta una limitació temporal de dedicació al servei públic, que en tot cas no hauria de superar la dotzena d'anys (per a no fabricar professionals de la política, el pitjor càncer de la nostra democràcia), a mi em sembla correcte que la retribució dels primers responsables de l'administració estigui a l'alçada o fins i tot per damunt dels seus equivalents a l'empresa privada. Perquè només els més bons han d'arribar-hi. Ara bé. Si estem vivint temps d'economia de guerra. Temps d'alerta màxima. Aleshores aquest principi no val. Si cal retallar, és just fer-ho primer pels de dalt. Pels qui més tenen, per aquells qui ingressen més de 3.000 € nets al mes.

No pot ser que la secretària d'Administració i Funció Pública segui davant dels representants sindicals dels empleats públics i els parli de la necessitat de grans sacrificis mentre entren al seu compte corrent quatre o cinc vegades més ingressos (via salari, complements i dietes) que als dels seus interlocutors. Que la majoria dels treballadors públics se situïn per sota dels 25.000 €/any i els alts càrrecs per sobre dels 80.000. Insisteixo en la primera de les deu propostes que us plantejava l'altre dia. Perquè les retallades que executa el nostre Gran Timoner fossin assumibles per tothom, caldria començar per assegurar la regla o axioma doble de la mitjana: és a dir, que cap alt càrrec ni alt funcionari de la Gestoria ingressarà més del doble de la mitjana de les retribucions del conjunt dels empleats públics (dietes incloses). De veritat, per experiència, que s'hi pot viure. Potser sense viatges a les Maldives, però sí a algun altre destí més proper. I amb això hi haurà més que suficient per fer front a aquesta retallada: per a les següents que vindran ja en tornarem a parlar. A més, compartir algunes privacions potser esperonaria els alts càrrecs polítics a posar-se d'una vegada a organitzar el boicot fiscal imprescindible que hem de fer a la hisenda espanyola, posant-hi la cara, amb valentia, en primer lloc, el nostre Gran Timoner.

Comentaris

  1. Fa anys ens van acomiadar a dos companys i a mi d'una empresa en "crisi" on el nostre salari era de cent mil pessetes mensuals i el del nou director posat per reflotar l'empresa era d'un milió tres-centes mil pessetes. Les grans sol·lucions dels grans professionals sempre passen per fer pagar al mes dèbil els seus grans errors.

    ResponElimina
  2. Crec que la solució pel sou dels nostres "responsables públics/polítics" es ben senzilla.
    Hi ha d'haver establerts uns valors màxims i mínims (els que es decideixin entre tots) que haurien de variar anualment no en funció del IPC sinó del sou promig dels treballadors d'aquest país que gestionen.
    Al cap i a la fi, hi son per "gestionar" el benestar del seu poble i aquesta seria una forma senzilla de lligar sou amb "resultats".

    ResponElimina
  3. La idea del segon anònim és molt bona. I la de lligar d'alguna manera ingressos amb resultats també.

    ResponElimina
  4. Ho acabo de mirar i esgarrifa de debò. M'he quedat sense paraules. Ara ho comprenc encara millor. S'han pujat el sou una bestiesa i el buit provocat ens el fan pagar a nosaltres.
    Cal que els diaris ho publiquin.
    És evident que això és sou brut anual. Una vegada has tret la palla, al cap del mes la cosa no pot quedar tant escandalosa. Però, el que apuntes de reduir el sou a partir dels 3.000€ nets mensuals seria el més correcte. Tal com dèiem dies enrere, els Caps de la Gencat se'ls deuria sublevar de valent i ningú del Govern ni del partit deu haver tingut prou valor de plantar-los cara.

    ResponElimina
  5. El problema es el de sempre, que qui decideix els sous son "els de dalt" i... de manera "legal" i contra això, que jo sàpiga, només s'han inventat les revolucions, i ja veieu com han acabat la majoria.
    Però no seria mala idea fer deu milions de fotocopies perquè "el poble" se'n assabentes, encara que el efecte podria ser una gran demanda de càrrecs milió-euristes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…