Ves al contingut principal

Independentismes d'avui: entre la patologia i el parany










Em fa l'efecte que la clau de les diferències al si de l'independentisme rau sobretot a l'anàlisi de la realitat que cadascun fa. Encara que una de les parts consideri que l'altra, incapacitada patològicament, no en fa cap, d'estudi, d'aproximació al pols social expressat a través dels resultats electorals. Encara que l'altra tot sovint menyspreï les raons de la primera, que veu com un parany. I per desgràcia, d'aquesta percepció d'allò que esta passant exactament, del punt on ens trobem, se'n desprenen estratègies no pas complementàries, sinó força incompatibles. Que porten de manera gairebé inevitable al xoc intestí. Un drama. N'hi ha una d'àmpliament majoritària del punt de vista electoral que considera que encara no gaudim de la majoria social necessària per endegar el procés d'independència nacional. El situen com un projecte a mig o llarg termini. Per assolir-lo cal ara gestionar correctament l'autonomia (aquesta és avui la seva màxima prioritat) i esperar que el descontent amb el maltracte que rebem d'Espanya faci la resta d'aquí unes quantes dècades. Per ells primer cal construir la nació i després guanyar l'estat.

Els altres, molts, però que molts menys, pensen que el procés és exactament el contrari: amb excepcions que es poden comptar amb pocs dits, només han aparegut nacions cohesionades després de la construcció d'un estat propi que les protegís i impulsés. Aquest segment d'independentistes creu que la majoria social independentista, després de dècades de feina, va fer eclosió definitivament durant els anys 2008-2010 i que es consolidarà (perquè és un corrent de fons impossible d'aturar) durant els propers anys. I si encara no gaudim d'un estat és no pas per la inexistència d'aquest consens social sobre el futur del país, sinó perquè encara una sòlida majoria pensa que no és urgent fer-lo realitat. Serem independents, però no hi ha pressa. O ens fa mandra. I aquest estat d'opinió només es podrà esberlar, pensen, amb una denúncia sistemàtica, emfàtica i constant del desastre social i nacional que suposa la pervivència per un dia mes de l'autonomisme que ens ha dut fins al moment on som. No cal dir que Granollacs forma part del minoritari segon grup.

Comentaris

  1. Hi ha molta gent que no sap que és millor de manera sincera. Fins que aquests no es deixideixin no hi ha res a fer.

    ResponElimina
  2. És molt interessant el que proposes avui. És una reflexió que caldria divulgar-la, per a que cadascú s'autoanalitzi políticament. Es pot fer extensiu en tots els quefers habituals de la persona.
    En un "club" on hi vaig participar regularment durant anys, hi vaig trobar tanta varietat de fauna que va fer que m'interessés pel tema. Hi havia des del feixista més exaltat fins el qui hi anava per pura filosofia de servei, passant pel que pretenia escalar o satisfer el seu ego. Un ventall increïble, un món tancat on és impossible posar-se mai d'acord amb res. Per això ho vaig deixar correr. És que potser al carrer no passa el mateix?

    Jo crec, amic Granollacs, que no podem, ni podrem aconseguir mai reunir en una sola olla tots aquests grills...

    ResponElimina
  3. El que diu el Ramon també m'ha passat a mi, a la primera reunió de SI del meu poble hi havien tal varietat de gent amb opinions tant diverses i d'altres que venien de tota mena d'associacions amb idees empaltades tant fortament que es feia impossible qualsevol conversa mes enllà de la paraula independència.
    Soc dels que creu que la única manera de esdevenir independents es que es produeixi qualsevol fet que per efecte dominó o "papallona" ens hi porti, als països àrabs es el que ha passat.
    Diuen que es prepara una manifestació mes gran que la del 10J, m'agradaria que en fos el detonant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…