Ves al contingut principal

Independentismes d'avui: entre la patologia i el parany










Em fa l'efecte que la clau de les diferències al si de l'independentisme rau sobretot a l'anàlisi de la realitat que cadascun fa. Encara que una de les parts consideri que l'altra, incapacitada patològicament, no en fa cap, d'estudi, d'aproximació al pols social expressat a través dels resultats electorals. Encara que l'altra tot sovint menyspreï les raons de la primera, que veu com un parany. I per desgràcia, d'aquesta percepció d'allò que esta passant exactament, del punt on ens trobem, se'n desprenen estratègies no pas complementàries, sinó força incompatibles. Que porten de manera gairebé inevitable al xoc intestí. Un drama. N'hi ha una d'àmpliament majoritària del punt de vista electoral que considera que encara no gaudim de la majoria social necessària per endegar el procés d'independència nacional. El situen com un projecte a mig o llarg termini. Per assolir-lo cal ara gestionar correctament l'autonomia (aquesta és avui la seva màxima prioritat) i esperar que el descontent amb el maltracte que rebem d'Espanya faci la resta d'aquí unes quantes dècades. Per ells primer cal construir la nació i després guanyar l'estat.

Els altres, molts, però que molts menys, pensen que el procés és exactament el contrari: amb excepcions que es poden comptar amb pocs dits, només han aparegut nacions cohesionades després de la construcció d'un estat propi que les protegís i impulsés. Aquest segment d'independentistes creu que la majoria social independentista, després de dècades de feina, va fer eclosió definitivament durant els anys 2008-2010 i que es consolidarà (perquè és un corrent de fons impossible d'aturar) durant els propers anys. I si encara no gaudim d'un estat és no pas per la inexistència d'aquest consens social sobre el futur del país, sinó perquè encara una sòlida majoria pensa que no és urgent fer-lo realitat. Serem independents, però no hi ha pressa. O ens fa mandra. I aquest estat d'opinió només es podrà esberlar, pensen, amb una denúncia sistemàtica, emfàtica i constant del desastre social i nacional que suposa la pervivència per un dia mes de l'autonomisme que ens ha dut fins al moment on som. No cal dir que Granollacs forma part del minoritari segon grup.

Comentaris

  1. Hi ha molta gent que no sap que és millor de manera sincera. Fins que aquests no es deixideixin no hi ha res a fer.

    ResponElimina
  2. És molt interessant el que proposes avui. És una reflexió que caldria divulgar-la, per a que cadascú s'autoanalitzi políticament. Es pot fer extensiu en tots els quefers habituals de la persona.
    En un "club" on hi vaig participar regularment durant anys, hi vaig trobar tanta varietat de fauna que va fer que m'interessés pel tema. Hi havia des del feixista més exaltat fins el qui hi anava per pura filosofia de servei, passant pel que pretenia escalar o satisfer el seu ego. Un ventall increïble, un món tancat on és impossible posar-se mai d'acord amb res. Per això ho vaig deixar correr. És que potser al carrer no passa el mateix?

    Jo crec, amic Granollacs, que no podem, ni podrem aconseguir mai reunir en una sola olla tots aquests grills...

    ResponElimina
  3. El que diu el Ramon també m'ha passat a mi, a la primera reunió de SI del meu poble hi havien tal varietat de gent amb opinions tant diverses i d'altres que venien de tota mena d'associacions amb idees empaltades tant fortament que es feia impossible qualsevol conversa mes enllà de la paraula independència.
    Soc dels que creu que la única manera de esdevenir independents es que es produeixi qualsevol fet que per efecte dominó o "papallona" ens hi porti, als països àrabs es el que ha passat.
    Diuen que es prepara una manifestació mes gran que la del 10J, m'agradaria que en fos el detonant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…