Ves al contingut principal

La nostra ruptura sentimental










Fa ara un any i mig el sociòleg Manuel Castells apuntava en un article de reflexió poítica sobre el futur del nostre país, el caràcter irreversible de la independència de Catalunya emparant-se en el fet que la seva necessitat ja havia estat assumida per l'eix central de la societat, perquè havia entrat de ple en el gran torrent que provoca inevitablement els canvis socials de fons. Trigarà més o menys, però arribarà. D'aquest fet en són conscients també els nostres adversaris, més fins i tot que els nostres sobiranistes fredolics, per als quals aquesta és una tasca de generacions (i a veure si no li toca a la seva). Hi penso en el famós article de l'ex-ciudadano Antonio Robles que alertava els seus del fet que no ens podien menystenir perquè els nostres anaven guanyant. Aquests dos vells escrits m'han vingut al cap en llegir una entrevista recent a l'expolítica del Partit Popular de l'era Josep Piqué i habitual opinadora als mitjans de comunicació Montserrat Nebrera, que El Singular Digital va titular "La independència està més a prop del que ens pensem". A banda dels seus interessants posicionaments acadèmics com a constitucionalista, val molt la pena anar de dret a les darreres tres preguntes.

En respondre-les, comença per valorar el caràcter explosiu de la barreja dels dos elements que ara tindrem damunt la taula: un PP amb majoria absoluta, mes una profundíssima crisi econòmica. I tot plegat, una vegada l'independentisme ha guanyat la batalla de l'opinió pública mostrant com un Estat propi seria garantia de més benestar per al conjunt dels ciutadans. D'entrada, aquest clima fa imbatible la idea del pacte fiscal "i del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas", diu. La Nebrera reconeix que això fa deu anys li hauria semblat impossible però que "ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi", "a més això es planteja en un context en que difícilment les bombes es podran imposar a les decisions. Per tant o es posa en marxa un procés de rentat d’aquesta Constitució, amb un PP que parli de diàleg i de respecte, o més tard o més d’hora es produirà la independència. Està més a prop del que ens pensem perquè en aquest sentit ja s’ha transformat la base electoral del partit majoritari de Catalunya". Com diria el vell periodista radiofònic, "ojo al dato".

Comentaris

  1. M'agrada i molt aquest article. Sí, crec que és així. De totes, totes.
    Ara, amb l'arribada de tota la falange integrista espanyola, això ja serà impossible de respirar. Ara mateix, ja han començat contra els d'Amaiur. ...i seguiran a marxes forçades... Es creuen que han guanyat amb dret propi de poder fer el que vulguin. Es creuen legitimats per tornar a alçar el braç. Però, no se n'adonen, amb la seva ceguera de guanyar d'un a vegada per totes, que els votants espanyols els han votat en un reflex rebot de treure's de sobre en ZP; no pas a ells.

    Em preocupa CiU amb la seva insistència de "pacte fiscal" com a pesa clau per negociar amb el govern entrant. S'obliden, però, de la persecució contra el català i la guillotinada contra l'estatutet. S'obliden de la Logse, de la Loapa, etc. Aquesta submissió de CiU l'ha de fer recordar ERC i amics.

    ResponElimina
  2. He llegit l'article que linkes d'Antonio Robles. La pudor josemariapemaniana que despren gairebé m'asfixia.

    ResponElimina
  3. No l'havia llegit l'article del Castells. Aquest home es molt gran.

    ResponElimina
  4. Sempre dubto de l'opinió d'una persona per molt formada que estigui. No és prou per a mi. Necessito més dades, més fets per poder acceptar que recuperarem la nostra llibertat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…