Ves al contingut principal

La tensió ètica entre l'ideal i el pragmatisme

Clara Campoamor
El passat 12 d'octubre, la nostra va emetre una pel·lícula de producció pròpia, Clara Campoamor, la dona oblidada. Com fa alguns mesos amb l'epopeia borbònica del 23-F, aquesta vegada tampoc no vaig acabar d'entendre què feia exactament la Televisió de Catalunya produint un film sobre un personatge polític sense cap mena de vinculació amb el nostre país, mentre d'altres personalitats de gènere, com ara la primera dona ministra de l'Europa occidental, la militant anarquista Frederica Montseny, no han rebut encara gaire atenció per part de la nostra. Més enllà d'aquest fet em va captivar el repte moral al qual la diputada Campoamor es va veure enfrontada durant la legislatura constituent de 1931. Naturalment, des de les files del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, Campoamor defensava la necessitat d'incloure el sufragi femení a la nova carta magna republicana. Però, arribat el moment culminant de la discussió parlamentària, comprovà astorada com una part important dels diputats de l'esquerra (entre ells, l'altra dona diputada, la Victoria Kent) defensaven el diferiment del vot de les dones, en considerar-les encara massa influïdes pels seus marits i els seus confessors.

Es plantejà aleshores, doncs, el conflicte clàssic entre tacticisme polític i grans principis. Aquell que es dóna tan sovint. I, particularment, en moments d'acumulació de gran tensió política, en els veritables encreuaments de camins, com l'actual. Cercar l'equilibri entre la tàctica i l'ideal no és fàcil. Tampoc ho és, ben segur, per a l'actual coalició governant a la Gestoria. Els tacticistes del sufragi femení eren de l'opinió que concedir-lo aleshores portaria a una derrota de les esquerres en les eleccions. I, efectivament, el 1933 així s'esdevingué. Però, fins i tot posant en risc la derrota en uns comicis concrets, calia cedir en els grans principis? Cal ara deixar de banda el camí més dret que ens porta a la llibertat només per assegurar-se (teòricament) uns rossecs d'autonomiseria? Un succedani de poder que només serveix per aplicar la tisora a major glòria internacional del Regne d'Espanya? És el que han de meditar els principals responsables del sobiranisme al nostre país. Tàctica o ideals. Vuitanta anys després, es rememora ara amb intensitat la figura de la Campoamor per la fermesa en els grans principis. Com seran recordats els nostres líders d'avui?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…