La tensió ètica entre l'ideal i el pragmatisme

Clara Campoamor

El passat 12 d'octubre, la nostra va emetre una pel·lícula de producció pròpia, Clara Campoamor, la dona oblidada. Com fa alguns mesos amb l'epopeia borbònica del 23-F, aquesta vegada tampoc no vaig acabar d'entendre què feia exactament la Televisió de Catalunya produint un film sobre un personatge polític sense cap mena de vinculació amb el nostre país, mentre d'altres personalitats de gènere, com ara la primera dona ministra de l'Europa occidental, la militant anarquista Frederica Montseny, no han rebut encara gaire atenció per part de la nostra. Més enllà d'aquest fet em va captivar el repte moral al qual la diputada Campoamor es va veure enfrontada durant la legislatura constituent de 1931. Naturalment, des de les files del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, Campoamor defensava la necessitat d'incloure el sufragi femení a la nova carta magna republicana. Però, arribat el moment culminant de la discussió parlamentària, comprovà astorada com una part important dels diputats de l'esquerra (entre ells, l'altra dona diputada, la Victoria Kent) defensaven el diferiment del vot de les dones, en considerar-les encara massa influïdes pels seus marits i els seus confessors.

Es plantejà aleshores, doncs, el conflicte clàssic entre tacticisme polític i grans principis. Aquell que es dóna tan sovint. I, particularment, en moments d'acumulació de gran tensió política, en els veritables encreuaments de camins, com l'actual. Cercar l'equilibri entre la tàctica i l'ideal no és fàcil. Tampoc ho és, ben segur, per a l'actual coalició governant a la Gestoria. Els tacticistes del sufragi femení eren de l'opinió que concedir-lo aleshores portaria a una derrota de les esquerres en les eleccions. I, efectivament, el 1933 així s'esdevingué. Però, fins i tot posant en risc la derrota en uns comicis concrets, calia cedir en els grans principis? Cal ara deixar de banda el camí més dret que ens porta a la llibertat només per assegurar-se (teòricament) uns rossecs d'autonomiseria? Un succedani de poder que només serveix per aplicar la tisora a major glòria internacional del Regne d'Espanya? És el que han de meditar els principals responsables del sobiranisme al nostre país. Tàctica o ideals. Vuitanta anys després, es rememora ara amb intensitat la figura de la Campoamor per la fermesa en els grans principis. Com seran recordats els nostres líders d'avui?