Ves al contingut principal

Les causes d'una derrota

Joan Josep d'Àustria
El 1652, enmig de la pesta i de la fam, Catalunya tornà a mans de Felip IV de Castella. El menestral Miquel Parets (el cito a través de la selecció de Xavier Torras i Sans) en féu una lectura extraordinariament actual de les causes d'aquella desfeta, en primeríssim lloc, el fet que alguns membres de les institucions catalanes "molt tocats de la enbisió y de la privança" (que són els qui "llànsan a perdre las repúblicas"), mancats de tota temença a Déu i bescantant completament el bé comú, havien anteposat "lo bé particular y sos propis interesos". Ben bé (sé que no sóc gens original), la història és cíclica. En altres paraules, la causa de la derrota hauria estat la falta d'un autèntic patriotisme, mancança gairebé innata en els rengles de la noblesa i la prohomenia local, que havia acabat per contaminar i corrompre tota la resta del cos social. El desengany de Parets al respecte és total: "Tot lo món és ple de enbalecos y de mentidas: que y ha presonas que·s fan grans patrítios y zeladós de la pàtria, y aquexos són los que li tiran més dret y procuran fer-la caura." Uaaaah.

De la caiguda de Barcelona a mans del lloctinent reial, Joan Josep d'Àustria, finalment, l'inspiradíssim assaonador Miquel Parets extreu la següent fantàstica lliçó moral, que us deixo aquí en els següents mots: "y axí, per sempre se ha de tenir en memòria las crueltats y iniquitats an husades en lo tems passat, pus no·s governave sinó per parsialitats y per enbitió y interès y enbídies y venjanses, tant per part dels francesos com per part dels catalans; pus no y avia ningun català que servís a la pàtria per pura amor, sinó per sos propis interessos ho per lo que ells se sabían, y desdichada la terra que arriba a tan miserable estat." És difícil descriure amb més precisió la misèria moral que tenalla el país, la principal causa per la qual diferim una i altra vegada l'assoliment del nostre gran objectiu col·lectiu. Mentre el país se'ns desfà a les mans, víctima de l'espoliació i la crisi. "Y desdichada la terra que arriba a tan miserable estat" de misèria moral com a avantsala de la material.

Comentaris

  1. És fantàstica aquesta troballa!
    Se li podria enviar una còpia a en Duran-Lleida i altres de tot l'arc parlamentari, tant de Catalunya com dels que estan a Madrid? Els del PSC els queda que ni pintat!
    En Alexandre Deulofeu va escriure un tractat de "La matemàtica de la Història" Parlava d'això precisament. Dels cicles repetitius. Del tornar a caure en la mateixa pedra, cosa que els animals no fan. Estirant el tema dins de l'economia, n'estem tenint un exemple clarissíssim de com en som de tossuts els humans. No en va haver prou amb el "crack" del 29, no! I, aquí i ara, tot igual. Tot són capelletes per fer la punyeta a l'altre mentrestant el foc ens crema per tot arreu.
    Parlem de solidaritat i el primer té un ego que ni el pot arrossegar....

    ResponElimina
  2. 350 anys i encara estem igual, no hi ha cap pais mes budista que aquest, condemnat a l'etern retorn del mateix.

    ResponElimina
  3. Potser tenim el que ens mereixem: condemnació eterna.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.