Ves al contingut principal

"Només tinc 56 anys"

Palau Desclergue (Montblanc)
En un context general de degradació de la consideració social de la funció dels polítics, a Catalunya hem estat capaços encara d'accentuar la ja marcada tendència mundial a base de posar persones del tot incompetents al capdavant de les dues principals institucions del nostre país. Si fa temps que érem conscients que José Montilla passaria a la història com el pitjor president de la Generalitat, hem necessitat menys d'un any per saber que Núria de Gispert ho farà com la més incompetent i patètica del Parlament. Ara, portant a l'extrem el ridícul, el PSC ha decidit triar com a representant de la nostra cambra al Senat l'expresident Montilla. Dantesc. Sobretot, pel fet que l'home ha decidit que mantindrà els privilegis, les despeses i la inactivitat de la seva Oficina presidencial. Ho vol tot. A mi m'ha cridat especialment l'excusa: és que "només tinc 56 anys". De fet, és el que podrien dir milers de polítics amb dilatada experiència de govern a les institucions. La resposta seria fàcil: doncs, posa't a treballar, xato. Torna al teu ram.

I el problema és precisament aquest: que no hi ha ram. Es tracta de polítics professionals que no tenen altra dedicació possible que l'okupació d'un càrrec públic. I aquest és un veritable càncer de la nostra democràcia. Estan desconnectats del món real. L'angoixa pel demà els obliga a fer el que calgui per mantenir el seu estatus de polítics en actiu. No disposen del nivell de formació adequat per desenvolupar les seves tasques de govern, a les que han arribat no a través del mèrit, sinó de la sistemàtica adulació del lider. Abans fins i tot que implantar les llistes obertes, caldria afrontar decididament aquesta xacra. Només faria falta establir un límit temporal, posem dotze anys, durant el qual es poguessin ocupar càrrecs públics. Ep, en total, sense saltar d'un a l'altre estratègicament. Si fóssim capaços de fer-ho (que no ho serem) gaudiríem d'una classe política molt i molt diferent: formada i competent, disposada alhora a defensar les seves idees i a tornar a l'exercici de la seva professió quan els ciutadans li haguessin deixat tan clar com al president Montilla ara fa un any que no els volien com a gestors públics. Serà que no.

Comentaris

  1. Quanta raó tens, estimat Granollacs!!
    En Miquel Roca també ja ho va dir fa anys: Desgraciat d'aquell polític que en depengui del seu sou. En M. Roca, quan va veure l'arraconament que li feia en Pujol, se'n va tornar al seu despatx. Així s'ha pogut mantenir íntegre (suposo!) amb els seus principis, bons o dolents. En canvi, en Montilla ha fet ús del dret d'un immigrant de fer diners al preu que sigui, bo i sent ignorant de soca-rel, com en Lara. Ignorant sí, però prou espavilat per olorar els diners fàcils. Suposo que si a can PSC el tenien de Cap deuria ser per poder-se'l rifar per dins, no?
    Quanta misèria interna i quanta roba per rentar....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…