Ves al contingut principal

Noves formes de reivindicació

Acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona








Fa dos dies, concentració a la Plaça de Sant Jaume. Afluència considerable, però no suficient. Formes de protesta que cal reformular. En avaluar la darrera jornada de vaga de metges, convocada en protesta per les previsions de retallades del govern de la Gestoria incloses en els pressupostos per al 2012, el portaveu Francesc Homs va assegurar que un 21% de seguiment calia qualificar-lo de fracàs total. Aquells mateixos dies, alguns mitjans van quantificar el cost per a cada metge de les dues jornades de vaga en una franja situada entre els 400 i els 500 euros (queda clar que es guanyen força bé la vida). Francament, tenint en compte aquestes dues xifres, se'm fa molt difícil considerar que el fet que un de cada cinc metges estigués disposat a posar damunt la taula aquesta quantitat per manifestar el seu rebuig a les mesures del govern fos un fracàs. És més, em va semblar (atesa la meva mateixa experiència personal en aquesta mena de convocatòries a l'administració pública) un èxit estratosfèric.

Això no vol dir que (sobretot en aquests temps de crisi en el qual a base de retallades tots anem cada vegada més escurats), els sindicats no hagin de buscar noves formes de protesta, imaginatives i eficients, que vehiculin a l'opinió pública el rebuig a les mesures que la crisi i la covardia de l'actual govern per aturar l'espoli ens imposen. No hi ha cap dubte que cal cercar noves formes de protesta més enllà de la vaga clàssica. És una exigència urgent si volem plantar cara en els propers mesos a les successives ofensives contra les condicions de treball i els mateixos llocs de feina dels empleats públics en precari. Propostes com ara la de sortir davant dels centres de treball durant uns minuts (els de l'esmorzar) i tallar el carrer, tots plegats, a la mateixa hora. O romandre al centre de treball l'horari establert però sense fer la feina habitual (que com diuen que no fem res, tampoc no es notarà gaire). Una cosa o altra hauran de pensar els sindicats, perquè una nova jornada de vaga se saldarà amb el que el govern de la Gestoria tornarà a qualificar com un nou fracàs.

Comentaris

  1. Permet-me que aporti algunes reflexions meves, probablement desorientades.
    No crec que el camí que proposes sigui el més encertat. Les vagues, i sobretot les de tallar carrers, al meu entendre estan desfasades de segle. Cal emprar sistemes més positius i efectius que els d'aconseguir l'enemistat social tallant carrers. Les vagues a la japonesa són un bon recurs, possiblement, que aquí encara no s'ha provat mai. Alhora, en lloc de demostrar falsament que no treballem mai, cal demostrar que no ens espanta treballar més, descaradament. Cal fer, al meu entendre, tancament a l'interior del treball i treballar sense parar i sense fitxar a l'hora oficial. Cal demostrar al carrer que col·laborem a desfer el desgavell econòmic al que ens ha sotmès Espanya i també, per què no, el famós tripartit i els anteriors governs de CiU amb tot la seva mala gestió.

    Siguem positius i no pas provocar enfrontaments. ARA, precisament, NO.

    ResponElimina
  2. Seguint amb el que he dit anteriorment, només vàlid pels treballadors públics, els empresaris, ja ho deia dies enrere, el que han de fer, al meu entendre, és el tancament de caixes. I, pels ciutadans catalans és dipositar la nostra declaració de renda en algun compte a l'efecte preparat davant de notari. Bloquejar Espanya i col·laborar amb la Generalitat. Alerta amb els enfrontaments, no sigui que estiguem fent un favor a Espanya provocant el desgavell final! Els moviments cívics que lluiten per la nostra causa haurien d'organitzar la recollida de les declaracions de renda. Cal organitzar-ho ara, abans no sigui ja massa tard.

    Perdoneu, però ho havia de dir.

    ResponElimina
  3. Veient com Espanya no ens paga el que per llei ens deu, em sento estafat cada cop que pago els autònoms. Em sumo al tancament de caixes: no tinc res a perdre. Si ells no paguen, jo tampoc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…