Ves al contingut principal

Noves formes de reivindicació

Acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona








Fa dos dies, concentració a la Plaça de Sant Jaume. Afluència considerable, però no suficient. Formes de protesta que cal reformular. En avaluar la darrera jornada de vaga de metges, convocada en protesta per les previsions de retallades del govern de la Gestoria incloses en els pressupostos per al 2012, el portaveu Francesc Homs va assegurar que un 21% de seguiment calia qualificar-lo de fracàs total. Aquells mateixos dies, alguns mitjans van quantificar el cost per a cada metge de les dues jornades de vaga en una franja situada entre els 400 i els 500 euros (queda clar que es guanyen força bé la vida). Francament, tenint en compte aquestes dues xifres, se'm fa molt difícil considerar que el fet que un de cada cinc metges estigués disposat a posar damunt la taula aquesta quantitat per manifestar el seu rebuig a les mesures del govern fos un fracàs. És més, em va semblar (atesa la meva mateixa experiència personal en aquesta mena de convocatòries a l'administració pública) un èxit estratosfèric.

Això no vol dir que (sobretot en aquests temps de crisi en el qual a base de retallades tots anem cada vegada més escurats), els sindicats no hagin de buscar noves formes de protesta, imaginatives i eficients, que vehiculin a l'opinió pública el rebuig a les mesures que la crisi i la covardia de l'actual govern per aturar l'espoli ens imposen. No hi ha cap dubte que cal cercar noves formes de protesta més enllà de la vaga clàssica. És una exigència urgent si volem plantar cara en els propers mesos a les successives ofensives contra les condicions de treball i els mateixos llocs de feina dels empleats públics en precari. Propostes com ara la de sortir davant dels centres de treball durant uns minuts (els de l'esmorzar) i tallar el carrer, tots plegats, a la mateixa hora. O romandre al centre de treball l'horari establert però sense fer la feina habitual (que com diuen que no fem res, tampoc no es notarà gaire). Una cosa o altra hauran de pensar els sindicats, perquè una nova jornada de vaga se saldarà amb el que el govern de la Gestoria tornarà a qualificar com un nou fracàs.

Comentaris

  1. Permet-me que aporti algunes reflexions meves, probablement desorientades.
    No crec que el camí que proposes sigui el més encertat. Les vagues, i sobretot les de tallar carrers, al meu entendre estan desfasades de segle. Cal emprar sistemes més positius i efectius que els d'aconseguir l'enemistat social tallant carrers. Les vagues a la japonesa són un bon recurs, possiblement, que aquí encara no s'ha provat mai. Alhora, en lloc de demostrar falsament que no treballem mai, cal demostrar que no ens espanta treballar més, descaradament. Cal fer, al meu entendre, tancament a l'interior del treball i treballar sense parar i sense fitxar a l'hora oficial. Cal demostrar al carrer que col·laborem a desfer el desgavell econòmic al que ens ha sotmès Espanya i també, per què no, el famós tripartit i els anteriors governs de CiU amb tot la seva mala gestió.

    Siguem positius i no pas provocar enfrontaments. ARA, precisament, NO.

    ResponElimina
  2. Seguint amb el que he dit anteriorment, només vàlid pels treballadors públics, els empresaris, ja ho deia dies enrere, el que han de fer, al meu entendre, és el tancament de caixes. I, pels ciutadans catalans és dipositar la nostra declaració de renda en algun compte a l'efecte preparat davant de notari. Bloquejar Espanya i col·laborar amb la Generalitat. Alerta amb els enfrontaments, no sigui que estiguem fent un favor a Espanya provocant el desgavell final! Els moviments cívics que lluiten per la nostra causa haurien d'organitzar la recollida de les declaracions de renda. Cal organitzar-ho ara, abans no sigui ja massa tard.

    Perdoneu, però ho havia de dir.

    ResponElimina
  3. Veient com Espanya no ens paga el que per llei ens deu, em sento estafat cada cop que pago els autònoms. Em sumo al tancament de caixes: no tinc res a perdre. Si ells no paguen, jo tampoc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.