Relats de diumenge (XXIII). Mateu-los, mateu-los!

Santa Maria de Montblanc

Era un home corrent amb una família normal. Tot sovint, a través de la finestra, podia contemplar l'espectacle. No podia dir que el seu honorat sobirà no comptés amb l'amor del poble. El rei, extramurs de palau, s'havia acostumat a passejar per la seva capital, envoltat dels seus, rebent plaent les seves càlides manifestacions d'afecte al carrer. Era jove, guapo i es trobava en la cresta de l'onada, en els anys d'or, del seu (previsiblement) llarg regnat. Si hem de dir la veritat, però, tot era una mica de cartró pedra. Feia segles que els seus avantpassats havien caigut sota la bota imperial. Els amos, conscients de la dificultat i dels costos de qualsevol altra opció de força, li havien atorgat una façana de poder polític reconegut a canvi de quantiossíms tributs anuals que viatjaven per sempre més en direcció a la capital imperial. Els sacrificis exigits al seu poble, especialment quan les gelades, les secades o les inundacions provocaven esteril·litats greus en les collites, havien de tenir les seves compensacions. I, encara que el mateix rei deia que no li abellia gaire, la vella tradició més estimada pel seu poble era les de les execucions al circ.

Ningú no sabia exactament d'on procedien, però el dia previst sempre apareixien puntualment les víctimes propiciatòries. Les designades per calmar l'ira del poble. Delinqüents? Assassins? Violadors? Autèntica púrria, pensava. Darrerament en calien moltes, perquè la situació a la ciutat, les privacions de tots i la gana de molts, era absolutament desesperada. Posades al bell mig del cercle sorrenc d'aquell circ desballestat, que volia imitar sense aconseguir-ho les dimensions i la bellesa del de la capital imperial, els homes i les dones triats observaven amb horror com se'ls apropaven al galop aquelles horribles feres abans de trinxar-los. Un espectacle de carreres sense rumb, desesperació glaçant, sang a raig i vísceres esteses que la massa enfurismada per les privacions acollia amb un crit unànime, orgàsmic, mateu-los!, mateu-los! Ell sempre havia sentit una renovació catàrtica en aquells espectacles. Sempre, fins a la nit en què els soldats del rei entraren a casa seva i triaren la seva família per a la propera cita amb el poble en el vell circ desballestat, sota la presidència del gran monarca dels anys d'or. Dels anys blaus.