Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXIII). Mateu-los, mateu-los!

Santa Maria de Montblanc
Era un home corrent amb una família normal. Tot sovint, a través de la finestra, podia contemplar l'espectacle. No podia dir que el seu honorat sobirà no comptés amb l'amor del poble. El rei, extramurs de palau, s'havia acostumat a passejar per la seva capital, envoltat dels seus, rebent plaent les seves càlides manifestacions d'afecte al carrer. Era jove, guapo i es trobava en la cresta de l'onada, en els anys d'or, del seu (previsiblement) llarg regnat. Si hem de dir la veritat, però, tot era una mica de cartró pedra. Feia segles que els seus avantpassats havien caigut sota la bota imperial. Els amos, conscients de la dificultat i dels costos de qualsevol altra opció de força, li havien atorgat una façana de poder polític reconegut a canvi de quantiossíms tributs anuals que viatjaven per sempre més en direcció a la capital imperial. Els sacrificis exigits al seu poble, especialment quan les gelades, les secades o les inundacions provocaven esteril·litats greus en les collites, havien de tenir les seves compensacions. I, encara que el mateix rei deia que no li abellia gaire, la vella tradició més estimada pel seu poble era les de les execucions al circ.

Ningú no sabia exactament d'on procedien, però el dia previst sempre apareixien puntualment les víctimes propiciatòries. Les designades per calmar l'ira del poble. Delinqüents? Assassins? Violadors? Autèntica púrria, pensava. Darrerament en calien moltes, perquè la situació a la ciutat, les privacions de tots i la gana de molts, era absolutament desesperada. Posades al bell mig del cercle sorrenc d'aquell circ desballestat, que volia imitar sense aconseguir-ho les dimensions i la bellesa del de la capital imperial, els homes i les dones triats observaven amb horror com se'ls apropaven al galop aquelles horribles feres abans de trinxar-los. Un espectacle de carreres sense rumb, desesperació glaçant, sang a raig i vísceres esteses que la massa enfurismada per les privacions acollia amb un crit unànime, orgàsmic, mateu-los!, mateu-los! Ell sempre havia sentit una renovació catàrtica en aquells espectacles. Sempre, fins a la nit en què els soldats del rei entraren a casa seva i triaren la seva família per a la propera cita amb el poble en el vell circ desballestat, sota la presidència del gran monarca dels anys d'or. Dels anys blaus.

Comentaris

  1. Sí. I el que té més pebrots és que alguns d'aquests alienats que criden "mateu-los" han fet rei aquest senyor perquè plantés cara a l'emperador i no calguessin sacrificis de sang.
    Com sempre, gràcies per l'article diari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…