Ves al contingut principal

Un congrés més fals que l'assemblea de Movistar



Hi ha anuncis televisius (masses) que, a base de multiplicar els impactes, de veure'ls una vegada i una altra, fins i tot en successives versions, acaben per disparar com mai el rabiòmetre de l'espectador. El darrer de Movistar en seria un exemple. Va en la línia que diu: cal aparentar nous mètodes per assolir els mateixos objectius de sempre. Perquè tothom sap qui, al final, fixa les condicions dels serveis de telefonia. Però, si podem fer veure que són els mateixos usuaris els qui han decidit en assemblea els nous avantatges comparatius amb la competència que oferirà la nostra companyia, doncs, molt millor. A mi, la semiòtica d'aquest aquest anunci m'ha traslladat directament al Congrés de renovació del PSC. El 12è del partit dels socialistes catalans. Un autèntic fracàs a l'hora d'aconseguir un canvi real en les dinàmiques de grup internes i en l'oferta nacional i d'esquerra de l'organització. L'única excepció (un avenç important que cal reconèixer en l'obertura del partit a la societat), l'elecció en primàries obertes del candidat socialista a la Generalitat.

Un canvi, naturalment, que no s'ha traslladat al funcionament mateix del congrés i a l'elecció dels càrrecs del partit. Durant mesos hem assistit a un debat de persones rera el qual, tot i els intents d'aparentar el contrari, hi havia certament poc suc. Perquè com si d'una pura representació es tractés, darrera la tria s'amagaven, més o menys, les mateixes idees de sempre. Un partit pensat, des de la submissió a Espanya, aliè a una concepció veritablement nacional del país, al gust del socialisme de l'àrea metropolitana. Per això, tot i que Catalunya és al davant d'una de les cruïlles més importants de la seva història, el PSC continua (i continuarà) del tot absent. Fent només propostes incomprensibles com aquella de no volem grup propi però potser alguna vegada votarem diferent. I l'única persona que, amb les antenes posades als canvis profunds, proposa recuperar la defensa del dret d'autodeterminació, se l'expulsa sense contemplacions de la nova executiva. Fan fora el darrer record del socialisme lleument insubmís al PSOE que havia preconitzat l'expresident Maragall. Tot plegat, en una assemblea més falsa que les de Movistar.

Comentaris

  1. El congrés ha estat més per sentir-se ells millor que per utilitat per a Catalunya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…