Ves al contingut principal

Un esclat social que arrossegui

Aquests dies llegeixo encuriosit la primera edició en català del volum inicial de la crònica, clàssica per a la historiografia catalana d'època moderna, titulada De molts successos que han succeït dins Barcelona i molts altres llocs de Catalunya dignes de memòria (Barcelona: Editorial Barcino, 2011), de l'assaonador barceloní Miquel Parets (1610-1660). Una glossa personal de la història del nostre país a les dècades centrals del segle XVII, en la qual, naturalment, l'anomenada Guerra dels Segadors ocupa un paper absolutament central. Com sabeu, aquell conflicte no fou sinó el primer intent de separació del nostre país. Els anys anteriors a l'esclat de la revolta anaren marcats per les exaccions i les exigències que els allotjaments militars imposaren a la societat catalana. L'esclat de la guerra de la Monarquia hispànica amb França, posà damunt del nostre territori milers i milers d'homes i cavalleries que calia alimentar i proveir. Un autèntic espoli fiscal que, barrejat amb les dificultats econòmiques generades per una profunda i persistent crisi, portà fins al límit les possibilitats de subsistència de l'economia pagesa. Oi que us sona aquest preludi?

La revolta social prengué un marcat caràcter antisenyorial i antioligàrquic, que les institucions catalanes prou feina tingueren per a encarrilar i dotar d'objectius polítics concrets i d'ampli abast en les relacions amb la Monarquia. Encara que existeix la impressió d'una connivència entre les elits dirigents catalanes i els revoltats, especialment durant els primers moments de la revolta i una vegada superat el caos al carrer dels primers mesos de conflicte, el cert és que calgué un esclat popular, sobretot els amotinaments urbans i rurals de la primavera i l'estiu de 1640, per posar en marxa el sempre dubitatiu mecanisme de la secessió institucional. L'assaonador Miquel Parets, home del poble, definia amb aquestes paraules l'acció dels segadors entrats a  Barcelona el famós Corpus de Sang: "tots anaven molt ben armats, ab dos [o] tres pedrenyals i xispes llargues. Y axí entraren, que ningú no·ls digué cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer." Revolta social i secessió. Dues passes que potser també ara hauran d'anar combinades.

Comentaris

  1. També crec que el que fa falta es quelcom que encengui el foc, i mira que no ens en falten de motius...
    A la anomenada primavera àrab calgué que un noi al que havien tancat la parada que tenia en un mercat s'auto immoles calant-se foc a si mateix, un noi desesperat ha encès la metja i varies nacions s'han revoltat.
    Que esperem aquí?, fa falta que algú mori?, perquè no sortim tots plegats al carrer a prendre el que es nostra?... desprès els polítics ja s'afegiran al carro, però falta que algú comenci... com ho podríem provocar?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…