dimarts, 6 desembre de 2011

Un esclat social que arrossegui

Aquests dies llegeixo encuriosit la primera edició en català del volum inicial de la crònica, clàssica per a la historiografia catalana d'època moderna, titulada De molts successos que han succeït dins Barcelona i molts altres llocs de Catalunya dignes de memòria (Barcelona: Editorial Barcino, 2011), de l'assaonador barceloní Miquel Parets (1610-1660). Una glossa personal de la història del nostre país a les dècades centrals del segle XVII, en la qual, naturalment, l'anomenada Guerra dels Segadors ocupa un paper absolutament central. Com sabeu, aquell conflicte no fou sinó el primer intent de separació del nostre país. Els anys anteriors a l'esclat de la revolta anaren marcats per les exaccions i les exigències que els allotjaments militars imposaren a la societat catalana. L'esclat de la guerra de la Monarquia hispànica amb França, posà damunt del nostre territori milers i milers d'homes i cavalleries que calia alimentar i proveir. Un autèntic espoli fiscal que, barrejat amb les dificultats econòmiques generades per una profunda i persistent crisi, portà fins al límit les possibilitats de subsistència de l'economia pagesa. Oi que us sona aquest preludi?

La revolta social prengué un marcat caràcter antisenyorial i antioligàrquic, que les institucions catalanes prou feina tingueren per a encarrilar i dotar d'objectius polítics concrets i d'ampli abast en les relacions amb la Monarquia. Encara que existeix la impressió d'una connivència entre les elits dirigents catalanes i els revoltats, especialment durant els primers moments de la revolta i una vegada superat el caos al carrer dels primers mesos de conflicte, el cert és que calgué un esclat popular, sobretot els amotinaments urbans i rurals de la primavera i l'estiu de 1640, per posar en marxa el sempre dubitatiu mecanisme de la secessió institucional. L'assaonador Miquel Parets, home del poble, definia amb aquestes paraules l'acció dels segadors entrats a  Barcelona el famós Corpus de Sang: "tots anaven molt ben armats, ab dos [o] tres pedrenyals i xispes llargues. Y axí entraren, que ningú no·ls digué cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer." Revolta social i secessió. Dues passes que potser també ara hauran d'anar combinades.

1 comentari:

  1. També crec que el que fa falta es quelcom que encengui el foc, i mira que no ens en falten de motius...
    A la anomenada primavera àrab calgué que un noi al que havien tancat la parada que tenia en un mercat s'auto immoles calant-se foc a si mateix, un noi desesperat ha encès la metja i varies nacions s'han revoltat.
    Que esperem aquí?, fa falta que algú mori?, perquè no sortim tots plegats al carrer a prendre el que es nostra?... desprès els polítics ja s'afegiran al carro, però falta que algú comenci... com ho podríem provocar?.

    ResponElimina