Ves al contingut principal

Una consulta popular (i tant), però amb dues preguntes

Els Minyons de Terrassa
El títol d'aquest apunt, que venia rumiant de feia uns dies havia de ser Agendes desades i banderes descolorides. Nascut de la inacció del sobiranisme majoritari i de la constatació física de la pèrdua de color de les senyeres que, penjant de molts balcons des de la tongada de Consultes sobre la Independència de l'any 2010 i primers mesos de 2011, han anat perdent les seves tonalitats lluents com a resultats de les maltempsades que, tard o d'hora, acaben afectant el nostre traïdor clima mediterrani. Però, vet aquí que, finalment, el portaveu de la Gestoria va anunciar l'altre dia que CiU estava disposada a moure peça (un any més tard d'ocupar el poder) per complir aquesta part del seu programa electoral (que el tema successions ja fa dies que el van posar en solfa). Més val tard que mai. Amb menys reflexes que els que demostren per practicar les retallades com a braç executor de l'autonomisèria, sembla que es comencen a moure. Els felicito. I com a dipositaris de la confiança de la majoria dels votants independentistes, en això els donaré suport. Tenen dret a marcar l'estratègia. Tot i saber que la Consulta, naturalment, no es farà mai (Madrid no ho permetrà, amb o sense llei catalana de Consultes).

Ara bé, honestament i sense voler molestar massa, crec que només tindria algun sentit convocar-la si es fessin les dues preguntes que tothom sap que cal fer. En primer lloc, si ets partidari que la fiscalitat es gestioni a Catalunya per la via del concert econòmic o del règim comú. En segon lloc, si en cas que el govern espanyol es negui a acceptar el resultat de la consulta ets partidari que el Parlament de Catalunya iniciï les accions adients per constituir Catalunya en un Estat en el marc de la Unió Europea. La segona pregunta, a més de constituir l'única eina real de pressió per a l'acceptació pels espanyols del resultat de la primera, asseguraria també un alt nivell de participació en la consulta (participació que, preguntant únicament per l'anomenat pacte fiscal, perilla i molt). A més, seria equivalent a una ampliació del mandat rebut a les urnes després del resultat de les eleccions de 2010 que van retornar el poder a CiU amb la divisa inviable d'un nou pacte fiscal. I dit tot això, insisteixo, tampoc cal patir gaire, perquè el govern del PP no permetrà mai que els catalans expressem lliurament les nostres opinions en aquestes matèries. Perquè són més espanyols que demòcrates.

Comentaris

  1. Cal dir-ho de manera tan clara, malgrat que sigui una obvietat. El gruix de la feina dels independentistes és treure les capes de beneïteries amb què la submissió disfressa la crua realitat. L'única eina de pressió per aconseguir el concert econòmic (que no s'aconseguirà) és deixar clar que l'alternativa és la independència.
    Li cal molta pressió encara a CiU perquè aposti per la sobirania. Si no, preguntin a De Gispert.
    El llegeixo cada dia. Gràcies per les blocades.

    ResponElimina
  2. Cal fixar-se que al discurs donava preferència a un pacte fiscal per reconduir les relacions Escanya-Catalunya i, la via pròpia només s'utilitza com a amenaça. És un "farol". No tindrem ni concert ni independència. Si hi ha concert serà una enganyifa. Continuarem de genolls i pagant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…