Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2011

Lliçons de centralitat

He dubtat força abans d'escriure aquest apunt. La veritat és que he patit una barreja de mandra i de pena. El president Montilla viu els seus darrers mesos de lideratge, esllanguidíssim comandament, al capdavant del PSC. La cosa ha acabat com el rosari de l'aurora. La desorientació dels qui encarnaven, segons el seu propi lema, la Catalunya que sap on va, els ha portat més enllà del precipici. A perdre la connexió amb l'espai central del país, que, com no em canso de repetir, s'ha mogut (i molt, mireu qualsevol enquesta) durant els darrers quatre anys. És a dir, des del fracàs de l'Estatutet cap aquí. A hores d'ara, surtin com surtin les primàries a Barcelona (són les primeres de la història en les quals ningú vol ser el candidat de la direcció), el cert és que els socialistes catalans es troben fora de combat. No aconsegueixen passar de mig camp. La pilota els dura un sospir. Semblen els rivals del Barça.

Per això resulten especialment patètiques (només supera…

Relats de diumenge (VI). Rearmar-se amb un agent doble

El General AM va seure els seus a la llarga taula de la sala principal de l'edifici del comandament general. L'escalada de tensió havia superat la línia vermella i ja no hi havia temps per esperar gaire més. Calia reaccionar. I fer-ho amb contundència. La tàctica de fer veure que l'armada enemiga mai no entrava a les aigües jurisdiccionals pròpies ja no se l'empassava ningú. El poble sabia que això no era així i calia preparar un acte de força. Necessitem rearmar-nos, va concloure en la seva dissertació davant dels principals comandaments de l'exèrcit. La majoria dels presents eren conscients que la batalla que lliuraven era entre dos forces desiguals. Que calia, per compensar-ho, una convicció en la victòria a prova de desesperació i un amor al país, un patriotisme, sense taques a l'expedient.

Per això la majoria no havia entès la tàctica sobtada del General AM de confiar la defensa, el rearmament, a un simple mercenari, FB. Ens cal la màxima eficiència tècnic…

Treballar la confiança, girar el mitjó

Des de fa mesos les enquestes són tossudes: l'independentisme ha guanyat el centre del debat públic. Existeix ja una majoria social més o menys clara que sap que no existeix una altra sortida per al futur del nostre país que la plena sobirania. El problema és que, tal i com reflecteix la victòria de l'autonomisme el passat 28-N, continua essent vista com a una opció de futur. Els mateixos sondejos plantegen aquesta realitat: la majoria dels qui votarien sí en un referèndum pensen que ara no és el moment de convocar-lo. Els més, creuen també que no s'aconseguirà la independència que ells defensen en un període llarg de temps. I és aquí, doncs, on hem de treballar. En fer aparèixer la nostra opció com absolutament necessària. Girar el mitjó per presentar-la com l'única alternativa responsable a la crisi que tenim com a repte.

Solidaritat Catalana i, quan es refaci del cop, Esquerra Republicana, haurien d'orientar el gruix de la seva activitat política en general i pa…

Benvingut, President: ens hi posem?

Des d'aquest bloc no m'he cansat de repetir, des del dia del seu naixement, que el corrent de fons del país (percepcions del dia a dia i enquestes en mà) camina de manera inexorable cap a una clara majoria independentista. Supremacia encara no traduïda en el dia a dia polític. Però creixent amb una força que ningú ja no podrà aturar. No hi ha marxa enrere. També, que el degoteig de persones que analitzen la realitat des del catalanisme, honestament, sense prejudicis, serà continu en la mateixa direcció. L'evidència dels fets és tan gran! Una passa important en aquesta via és la que aquests dies ha fet el president Jordi Pujol: l'article en el butlletí del seu Centre d'Estudis és claríssim en l'anàlisi de la disjuntiva actual del país. Parafrassejant el crit revolucionari: Independència o mort. Mort del país.

El problema clau actual, però, rau en les darreres paraules de la reflexió pujoliana: "Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vincu…

Mercadejar el patrimoni (I)

No tot es boirina. Darrerament el diari del comte ha publicat dos excel·lents articles de Xavier Antich relatius a la demencial política de talonari de la ministra sinistra Ángeles González-Sinde. Aquella que està disposada a pagar el que sigui per espoliar-nos el patrimoni documental. Arxiu a l'abast, xec milionari i cap a Espanya. Els podeu consultar aquí i aquí. Des de fa trenta anys, les administracions públiques catalanes han anat treballant una política de captació de fons documentals que ha derivat en milers de donacions de documents i arxius privats d'interès públic. A hores d'ara són, ingressats als arxius, a disposició dels investigadors i de tots els ciutadans. Permenten entendre la nostra història d'una manera molt més rica i complexa. Encara que la ministra no ho entengui, a més, d'altres són dipositats en arxius públics en forma de cessió per part dels titulars, sense rebre cap mena de contraprestació econòmica. No cal comprar gairebé res.

Per aquest …

Caixes d'estalvi o l'autonomisme en pilotes

El que està passant amb les caixes d'estalvi demostra una vegada més la gran mentida en la que portem trenta anys instal·lats. Quan la vida és bella, el Regne d'Espanya, per amansir les feres, ens fa veure que decidim alguna cosa. Quan vénen mal dades, quan cal governar de veritat, quan cal prendre mesures d'alta política, l'autonomia de Catalunya se'n va a fregir espàrrecs. Sense contemplacions. De moment, el govern de la Gestoria, per tot pla B, diu que ja ho troba ídem, mentre veus prestigioses i patriòtiques alcen la veu. Si voleu riure (i plorar) una estona, només cal que repasseu (les negretes són meves) l'article 120 de l'Estatutet suposadament en vigor:

"Article 120. Caixes d’estalvis

1. Correspon a la Generalitat, en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya, la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització, respectant el que estableixi l’Estat en exercici de les competències que li atribueix l’article 149.1.11 i 13…

Ah, però fins ara no estavem intervinguts?

La paraula de moda és intervenció. Es veu que la situació hisendística de la Gestoria és tan dantesca que l'Estat espanyol haurà d'enviar-nos els homes de negre per prevenir una ensorrada total i evitar que a ells els passi el mateix, arrossegats en una espiral destructiva. Mentre això passa, el nostre Gran Timoner continua sense parar esment al fet que el volum de l'espoli fiscal ha triplicat l'endeutament de la Generalitat durant l'any 2010. Que no es tracta en primer lloc (encara que també) d'un problema de despesa, sinó sobretot de caiguda estratosfèrica dels ingressos. Són detalls menors. Encara, però, allò que més sobta del debat obert al respecte és que, després de llegir la sentència del Tribunal Constitucional, es digui que ens hauran d'intervenir. Em sembla que, d'intervinguts ho estem fa molt temps. Segles, de fet.

La intervenció (que és menys que ocupació) va començar fa gairebé tres-cents anys exactes, quan vàrem perdre per la força de les…

Arribarem a 63?

Darrerament vaig amb retard. La realitat, sempre trepidant, ara em depassa especialment. Els apunts històrics van quedant, contra la meva voluntat, una mica arraconats. Massa esporàdics. Què hi farem. Potser vindran altres temps de sequera. Som-hi, doncs. Encara que fa algunes setmanes, no m'estic de comentar alguns moments interessants de l'hagiogràfic "Candidat Mas, President Mas: compte enrere" (emès a TV3 el passat 27 de desembre). Em va colpir l'escena del restaurant en que la filla del president apareixia fortament angoixada, gairebé traumatitzada, per l'experiència d'haver estat una nena de pare famós. La cara amb que la mare se la mirava mentre parlava, em va fer pensar que també l'Helena Rakoznik ha patit bastant per ella.

Encara més impactant va ser trobar la Pilar Rahola, personatge mediàtic al cap damunt de l'onada, asseguda a la dreta del pare. Del pare de l'encara candidat Mas, durant la sobretaula del mateix dia de les eleccions…

Relats de diumenge (VI). L'exèrcit dels orats

Un dia fred i boirós de tardor de l'any 1670. En trenta anys de guerra mai m'havia trobat en un escenari tan compromès. Els regiments de la Crisi havien pres finalment la millor posició d'atac i els sapadors fet pacientment la seva feina. La ciutat era a punt de caure. Les alternatives per defugir la derrota semblaven del tot impossibles. Resultava ridícul pensar a moure's pels camps enfangats que voltaven les muralles. Resistir-los des de dins tampoc podia generar gaires expectatives, ni tan sols a curt termini. Abans de l'arribada de l'exèrcit agressor, dotat d'una superioritat tècnica i numèrica incontestable, els ciutadans no havien tingut prou temps com per a condicionar els murs exteriors, de manera que l'artilleria enemiga ben aviat havia començat a fer mal de debò en l'estructura defensiva. Això, tot i que els comandaments havien afirmat, amb l'exèrcit enemic ja a les portes, que era d'una solidesa a prova d'esforç. Ara, en un cl…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (XIV)

L'estudi d’Albert García Espuche, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII) (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2009, 661 p.) és una autèntica joia de la historiografia catalana recent. Entre altres milers de detalls, repassa la història dels desastres de la guerra contra Catalunya durant els darrers anys del nostre règim constitucional. La ciutat de Barcelona va patir aleshores les penúries de successius setges el 1697, 1705 i 1706. En la primera d’aquelles dates, l’esquadra francesa del duc de Vendôme va llançar, segons el testimoni del protometge de les esquadres de Sicília, Josep Aurià, vint mil bombes i magranes reials contra la ciutat. Però el de 1713-1714 fou amb diferència el setge més destructiu d’aquelles dates.

En el seu gravat del setge, publicat a Viena el 1718, Francesc Santacruz i Artigas es referí a la ciutat bombardejada, considerant que va quedar “casi del todo demolida al estrago de las bombas que tiraron a su ruina en el e…

Infantilisme per a adults

Aquest diumenge, el nostre fill Max fa cinc anys (igual que en Jordi, que són bessons). Fa pocs dies, en sortir de la dutxa, es va negar en rodó a menjar la verdura que hi havia al plat. Quan diu que no és que no. I així va ser que no va sopar. L'enrabiada li va durar fins que va caure adormit al llit. Amb sa mare vaig aguantar estoicament fins que es va rendir producte del mateix esgotament. Al matí següent, amb el mal regust que els pares acostumem a tenir quan castiguem els fills, vaig comentar-ho amb les companyes de feina. Estaven convençudes que aquella nit es menjaria la verdura sense replicar. Vaig esperar durant la tarda a que sorgís el "tema". En Max, fent ús d'una clàssica estratègia infantil, només s'hi va referir com de passada: aquell dia que no vaig sopar, vaig passar moltíssima gana, va repetir dues vegades. I res més. Arribada l'hora, nyam, nyam.

No he pogut evitar pensar-hi mentre escoltava les paraules de la consellera Pilar Fernández Bozal…

La ruleta russa de l'estalvi

El primer dia de l'any va morir un company de feina. La mort és tan injusta quan encara no toca! Una altra, porta més de mig any de baixa per llarga malaltia. Darrerament, la preocupació per la salut dels col·legues ja no és una qüestió d'humanitat i companyonia. Comença a esdevenir un tema de supervivència personal. La política dels darrers mesos del vell i del ara nou govern de la Gestoria envers la funció pública és de provisió de vacants i baixes zero. És a dir, que quan cau el del teu costat a l'administració l'importa un rave quina és la teva càrrega de treball: n'has d'assumir la seva i punt. Sense més. És la ruleta russa de l'estalvi. Una bola que s'anirà fent més i més grossa a mesura que vagin petant els següents elements de la cadena. A la feina, els que quedem ens mirem pensant quan caurà el següent (tot i que encara ho portem amb sarcasme i bon rotllo).

Partint de la base que disposem d'un percentatge de treballadors en el sector públic…

Voti, voti, voti, espanyola...

Fa uns dies, des de Brussel·les, els portaveus de Barcelona Decideix i els nostres tres tenors parlamentaris europeus, és a dir, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva (qui els veiés dirigint els seus partits a Barcelona: seríem molt més a prop de la llibertat), van presentar davant les institucions europees la Consulta sobre la Independència del proper 10 d'abril a la capital catalana (no oblideu els barcelonins que també podeu votar i fer votar anticipadament). Durant l'acte, sorneguers, van convidar la nova consellera espanyolista de Justícia de la Gestoria, Pilar Fernández Bozal, a participar-hi (si és que es troba empadronada a Barcelona, segur, per sobre de la Diagonal, i no a Sant Joan Despí o a Sant Cugat del Vallès).

No patiu, si hem de creure Felip Puig, conscient del nou lloc que ocupa, estarà feliç de votar. Ben  segur, ara ja no considerarà com en els seus famosos informes relatius a la pionera Consulta d'Arenys, que la cita barcelonina pugui posar en pe…

Tura mou peça dins la gran batalla

Potser perquè ho veig des de fora de la capital del país, a mi em sembla que el moviment de Montserrat Tura forçant les primàries, sense desmerèixer la batalla per l'Ajuntament, té una dimensió superior. Aquí el que s'està ventilant és qui pren el control del partit. Hi ha opinadors que consideren que l'exconsellera de Justícia (de bon tros més digna que l'actual) actua sota l'impuls o, si més no, el vistiplau del mateix aparell. La seva candidatura aconsegueix per als capitans dos objectius: treure's de sobre el problema Hereu (les enquestes internes del PSC, diuen, són absolutament catastròfiques si n'és el candidat) i, alhora, distreure la Tura en un destí de rang inferior, mentre ells continuen pilotant la nau que, de moment, continua embarrancada (a l'espera de la tempesta perfecta del març del 2012, quan el PP els passarà definitivament per sobre).

A mi, francament, aquesta manera de veure-ho no m'acaba de fer el pes. Si és que l'aparell h…

Ui, quina por!

A Madrid deuen estar preocupadíssims amb l'esbravada del gran Duran i Lleida (bla, bla, bla amb barretina a la festa de Sant Antoni dels rucs, dins el mític gènere de les declaracions de cap de setmana). Sembla una broma. No només ell, els màxims dirigents de CiU han bramat contra les evidents intencions recentralitzadores dels grans partits espanyols, desafiant-los, reptant-los. Una vegada més, el partit majoritari del catalanisme, el que voten més independentistes, parla de flors i violes, en el seu món ideal, absolutament fora de la realitat. La constitució espanyola que ells varen votar i que encara accepten diu el que diu. I és interpretada com és interpretada. I els dos grans partits espanyols la poden canviar i tornar-la més agressiva quan vulguin. I CiU pot dir missa. L'excusa de la crisi és fantàstica i, amb reformes de més o menys abast, els espanyols l'aprofitaran per fer el que sempre han fet aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid: fer més Espanya.

Des…

Relats de diumenge (V). Negar els cops

En Guifré era un nen tímid. Parava atenció a les classes i aprenia amb facilitat encara que també sense estalviar cap esforç. Havia anat superant els cursos amb la naturalitat dels més desperts. Amb els companys, però, havia anat tenint cada vegada més problemes. Molts d'ells envejaven les seves capacitats, en un còctel difícil de barrejar, d'admiració i menyspreu. La majoria, però, no valoraven la seva tenacitat. Es limitaven a lamentar els seus bons resultats, mentre procuraven amb les dots de picaresca pròpies de l'alumne, treballar el mínim per guanyar la supervivència, és a dir, l'aprovat. Els seus amics, oblidant les seves obligacions bàsiques de companyonia, tampoc no acostumaven a donar la cara per ell. Se sentia sol.

De feia un temps, gairebé a diari, en Guifré tornava a casa masegat. El dia que no rebia un cop de puny al pati, algú li posava una xinxeta a la cadira. L'odi fins aleshores encara contingut derivava en un pendent imparable cap a l'agressi…

Veniu a adorar l'alcalde (una mica més)

Tal i com us explicava fa uns dies, després d'haver passat pels baixos de l'Ajuntament a veure el pessebre municipal no esperava tenir una nova oportunitat de retre homenatge al meu estimat alcalde. No us ho creureu, però sí. I tant. Diumenge passat, mentre em dirigia amb els meus a veure els Pastorets de la Joventut de la Faràndula de Sabadell (per acabar de fer el Nadal infantil completet), vaig topar novament amb l'inefable i omnipresent Manuel Bustos. L'escena que vaig contemplar va ser..., com qualificar-la? No estic prou inspirat. Jutgeu vosaltres mateixos. Resulta que (crec que la convulsa Federació Catalana de Futbol) havia portat a Sabadell la Copa del Món conquerida aquest estiu passat per la selecció de l'Estat que ens ocupa, per cert, amb una bona dosi de mà d'obra catalana (els nostres vindrien a ser els negres d'altres seleccions europees).

Doncs bé, en plena Rambla, al Casal Pere Quart, espai municipal, la cua ocupava tota la façana de l'…

Deliris no nacionalistes

La reacció dels espanyols a la concessió de la Pilota d'Or a Leo Messi ha estat d'autèntica vergonya. Pròpia de cafres. Familiars, públic i periodistes, tots absolutament histèrics. Els qualificatius van del robatori a l'alta traïció. No és només l'habitual no saber perdre. De cop i volta, han tornat a l'escena contubernis de forces fosques estrangeres i conspiracions jueu-maçòniques. El pervers francès, una vegada més, contra la pell de brau. Espanya és "lo mejó, de lo mejó", però el món s'entesta a no reconèixer-ho. Sort que ells són els no nacionalistes. Déu n'hi do! Si ho fossin, encara anirien matant pels carrers. La diferència entre espanyols i catalans a l'hora de valorar la notícia ha estat paral·lela a allò que podríem considerar, respectivament, actituds de bogeria i de pura racionalitat.

Leo Messi és el millor jugador del món i probablement, perquè només té vint-i-tres anys (si les lesions el respecten), serà el més gran de la histò…

Quan el rei va nu

Més de trenta anys camuflant la realitat arriben a ennuvolar les percepcions fins i tot dels bons patricis. Quan, de sobte, reprens el contacte amb la realitat, escoltes en viu i en directe al Borbó (em refereixo, naturalment, a la broma d'en Pere Mas a Catalunya Ràdio, l'àudio de la qual teniu incrustat a la dreta d'aquest bloc), t'adones de fins a quin punt justeja el nostre cap d'Estat. Com diuen els Mesclat, el tall de llom que tenim per opressor. Quin és el seu nivell intel·lectual. Si és que no ho heu fet durant aquests dies, us aconsello que l'escolteu: en aquest cas, un so (diguem-ne, gutural) val més que cent paraules. L'anècdota reial, que hem conegut gairebé de rebot (perquè, amb l'edat i les xacres, cada vegada serà més difícil amagar-ne les deficiències), ens permet prendre consciència de fins a quin punt ens han torejat els mitjans de comunicació durant tres dècades de regnat.

Quin ha estat l'esforç extraordinari que els mitjans de com…

Diu que hi ha una passa

Diu que hi ha una passa de tancament de blocs. Em refereixo, de moment, al tancament voluntari de blocs per part dels seus propis autors (la censura la deixem per als Borbons). És ben cert que en el darrer any hem viscut pèrdues doloroses per als lectors afeccionats. Sembla que ja no està tan de moda. Que el facebook i el twitter són el futur. Com sempre vaig tard en qüestions tecnològiques, es veu que m'hi he apuntat una mica tard. Però que voleu que us digui, per a mi és un mitjà fantàstic. Cent per cent desengreixant. Poder buidar el pap, sempre o gairebé sempre amb respecte, de franc. Deixar de castigar (o fer-ho menys perquè és a l`ADN) a la família i als companys de feina amb les meves dèries. És un esport de cadira. Caçar al vol una idea i gaudir de cadascuna de les rectes i el revolts del pensament quan afrontes el repte de expressar-la negre sobre blanc, si és possible, cercant una mica d'enginy. Dedicar-hi just l'espai de temps que existeix cada dia però que no e…

Veniu a adorar l'alcalde

Tot seguint la tradició familiar, pels dies de Nadal ens agrada anar a veure els pessebres de l'Agrupació de Pessebristes de Sabadell. Alguns anys, com aquest, va caldre desafiar el fred i sortir de casa de nit, a la tarda. A pasturar les criatures. Quan així ho fas encara valores més el moment del retorn a la llar calentona que t'espera. Entre els pessebres creats durant mesos pels membres de l'Agrupació n'hi ha d'autèntiques obres d'art i diminuts-grans prodigis d'enginyeria hidràulica i elèctrica. Pessebres tradicionals i innovadors. Pessebres de mar i de muntanya. Pessebres d'orient i d'occident. Per a tots els gustos. Pessebres patrocinats: algunes de les grans botigues del centre els financen i així ens ho fan saber amb poca discreció. Els nens gaudeixen com camells (aquí una expressió certament pertinent), saltant a les fosques d'escena en escena.

El recorregut pel centre, abans de recollir-nos, l'acabem normalment als baixos de l'…

Els reis són els pares

Es fantàstic veure la il·lusió dels nens davant les joguines que els reis els han deixat a la terrassa. És un món irreal, però ells encara no ho saben i aquesta és la gràcia. Els polítics autonomistes viuen més o menys igual. Aquests dies els consellers van fent les primeres declaracions de caire programàtic amb la seva joguina nova. Atesa la manca de lideratge del president Mas, que es fa patent en la seva insistència en la via autonomista (millor caminar units cap al desastre que no dividits cap a la llibertat), no poden més que demostrar una considerable manca de realisme. M'han cridat l'atenció dues reflexions de consellers que, d'altra banda, considero altament preparats, potser aquests sí, dignes d'un govern dels millors. El problema, doncs, no rau en la seva intel·ligència, sinó en el fet que han triat un terreny de joc sense gespa, ple de rocs i matolls i en pendent per jugar aquest partit de futbol.

El conseller Mas-Collell afirmava que el principal causant de…

Relats de diumenge (IV). Cal una actuació "exprés"

En McAllister havia combatut els alemanys tres anys interminables. Durant la major part del temps, en aquella fastigosa guerra de trinxeres que havia bestialitzat fins a límits increïbles els camps de França. Una guerra que només portava frustració entre filferrades. Atacs enmig de la boira i les bengales de llum. Ofensives que gairebé mai permetien consolidar cap avenç i, en canvi, acumulaven més i més víctimes en una carnisseria incomprensible. Havia vist morir, desenes, centenars de companys. En la darrera ofensiva nocturna, en la que havia hagut de prendre el comandament en caure el tinent, una bala s'havia incrustat de rebot en la seva cuixa. Els companys, tocada la retirada, l'havien arrossegat de retorn a la trinxera. Mentre perdia el coneixement, li havia semblat distingir entre la boira de la pòlvora les cares de satisfacció dels soldats del davant que els havien rebutjat.

Quan va despertar, només una espurna de confiança enmig del sopor de la febre, va creure entendr…

Moments deliciosos

Diumenge passat, al vespre, en una d'aquelles estranyes oportunitats en les quals el fragor infantil et deixa concentrar per una estona davant la televisió, vaig tenir l'oportunitat de veure el reportatge de Maria Gorgues "Música Savall, Història Borja", emès dins la sèrie de TV3 Sense ficció. Es tracta d'un treball excel·lent que repassa com es desenvolupa el procés de creació d'un espectacle i la seva gravació per part del gran Jordi Savall. En concret, de Dinastia Borja. Església i poder en el Renaixement. El reportatge de la Gorgues permet escoltar músics i cantants que col·laboren amb el mestre, així com observar la seva tasca d'investigació i recuperació de la música antiga europea, de Roma a Gandia, tot salpebrat amb fragments d'interpretacions delicioses, senzilles però enormement potents, captades durant els assajos duts a terme a la impressionant canònica de Cardona (de la meravella de la qual he deixat testimoni en imatges darrerament, acom…

Qüestió de padrins

L'enigma Fernández Bozal, poc a poc, es va esbrossant. Resulta que era qüestió de padrins. Les quotes afectaven també al repartiment dels nous consellers independents que havia promès el president Mas. Tradicionalment, el Departament de Justícia havia estat a mans d'UDC, de manera que aquesta vegada havia de ser el partit petit de la federació qui proposés un conseller afí, independent i preferentment dona. La quadratura del cercle resultava difícil i es va resoldre en la persona de qui havia estat durant els darrers anys advocada en cap de l'Estat espanyol a Catalunya. Els juristes ben posicionats a CDC devien flipar en conèixer la notícia del nomenament. Escassament coneixien la nova consellera designada pel flamant president Mas, el de la transició nacional.

Però, com sorgeix el nom de Pilar Fernández Bozal? Nació Digital ens ho va aclarir finalment fa uns dies. El seu mentor ha estat el també advocat de l'Estat i personatge alineat en la facció més unionista d'…

Racisme entre europeus

M'he n'havien parlat feia dies, però encara no ho havia vist. Em refereixo al reportatge del 30 Minuts titulat "Bèlgica, junts o separats?", emès fa uns dies, i, en concret, a l'aparició estel·lar de la senyora Alexia Philippart de Foy, exemple de l'actitud prepotent i racista d'alguns dels francòfons que viuen a Flandes. L'he vist i no tinc paraules: Im-pressionant. A aquesta ciutadana belga les autoritats regionals només li demanen que, a fi d'establir-se a Flandes, acrediti que està fent un mínim esforç per aprendre l'única llengua oficial del territori on viu, és a dir, el flamenc. I com defensa que no li'n dóna la gana? Atenció, perquè uns quants dels arguments us resultaran familiars:

"És supercomplicat. Posen els verbs al final! [com sabeu, Déu va crear els verbs al principi i els humans, en la seva supèrbia, els van anar desplaçant cap al final] A més, és molt lleig. Heu sentit parlar a un flamenc: què lleig, oi? No és un idi…

Cervells en la intimitat o la Brigada al rescat

Hi ha coses que cal que l'opinió pública s'empassi. I, per fer-ho, de vegades, cal un calçador de flexibilitat considerable capaç d'empènyer amb molta força cap avall. La consigna és: que l'embolcall jurídic ho tapi tot. I som-hi. En Santiago Tarín signava un perfil de la consellera Fernández Bozal d'estil hagiogràfic a l'edició de La Vanguardia del 28 de desembre de 2010. L'escrit reflecteix una investigació periodística de primer nivell. Ens parla en primer lloc del seu fulgurant expedient acadèmic (disset matrícules i sis excel·lents, es nota que el català no computava), per definir-la més tard com "el cerebro jurídico de la administración del Estado en Cataluña, pues a ella acudían [delegats i subdelegats del Govern espanyol] recabando informes y consejos". Finalment, el diari dels Godó rebla la idea: "Fernández Bozal era la persona a quien se llamaba para consultar temas de todos los ámbitos del derecho, desde contencioso a urbanismo o p…

Mitjans de por

Desembre de 1942. El feixisme mostra inclement la seva potència militar a Europa. Catalunya ha caigut en el poder de les ombres. La flor i la nata del nostre periodisme de l'era republicana ha hagut de prendre el camí de l'exili o ha mort durant els anys paorosos de la Guerra Civil, de vegades a mans dels radicals de la rereguarda. Però això, per desgràcia, ja és aigua passada. L'aigua passada dels perdedors. La Prensa del Movimiento s'organitza per donar la seva particular visió de la Catalunya alliberada de la barbàrie roja. La Vanguardia ha esdevingut La Vanguardia Española. Un jove madrileny de només 24 anys exerceix la direcció d'un diari de províncies. Amb el temps, no masses anys, s'establirà a Barcelona i esdevindrà un dels redactors més prestigiosos de la Solidaridad Nacional.

Mesos abans, la Delegación Nacional de Prensa el faculta per a l'exercici de la professió i li atorga la cartera d'identitat número 675. Amb aquell carnet tindrà carta b…

El fitxatge Mascarell: la perspectiva independentista

No hi ha dubte que el sí de Ferran Mascarell a ocupar la conselleria de Cultura de la Gestoria ha estat un èxit incontestable del nou president Artur Mas. Tot i tractar-se del quart plat (Artur Mas volia una dona per al Departament de Cultura, a la recerca de la paritat en la lamentablement i habitualment considerada com la conselleria maria), no hi ha dubte del nivell tècnic i professional d'en Mascarell, membre de ple dret d'un de tants Governs que podrien considerar-se dels millors (on, per cert, no hi cabrien alguns dels consellers, de perfil força baix, triats finalment pel president, aquí sí, com a resultat de successius nos d'altres candidats més ben situats i valorats). No és moment d'analitzar els coneguts i polèmics posicionaments del nou conseller en relació al concepte de Cultura catalana, objecte de discussió pública amb motiu de la preparació de la presència catalana a la Fira de Frankfurt 2007.

Ara crec necessari destacar un altre element. Si des de la p…

No volem morrió, Bozal dimissió!

Arran del buit deixat pels Premis BN, he cregut que resultava urgentíssim denunciar un fet gravíssim sobrevingut durant els darrers dies. No era una innocentada. A mi, particularment, em fa un mal horrorós i penso que no dec ser l'únic. Veureu, el president Mas ha comès en la confecció del seu primer govern de la Gestoria una equivocació absolutament incomprensible, gairebé (si no fos pels cent dies de rigor) imperdonable. Com a president de tots que és, cal ajudar-lo també entre tots a rectificar. Com més aviat prengui consciència de la dimensió del seu error i l'esmeni, millor per a ell i, sens dubte, per al país que diu presidir. Per aquest motiu us convido des d'avui i fins a assolir l'objectiu marcat a participar en la nova campanya No volem morrió, Bozal dimissió!. No cal aprofundir en els motius de semblant petició:per a qualsevol bon patrici resulten obvis.

Podeu participar de molt diverses maneres (i proposar-ne també de noves, ben segur, nascudes del vostre c…

"La Vanguardia" i Josep Cuní guanyadors dels Premis BN 2010

La primera edició dels Premis BN, després del tancament definitiu de les votacions ahir, darrer dia de l'any, ha anat a raure, de manera incontestable, al diari La Vanguardia (Millor Comissaria) i al periodista Josep Cuní (Millor Inspector). Tots dos, aclamats per la crítica dels lectors d'aquest bloc, han acumulant gairebé la meitat dels vots computats en les seves categories respectives. No hi ha dubte, el seu protagonisme durant els darrers mesos (d'una intensitat política notable, amb canvi de govern a la Gestoria inclòs) ha estat molt remarcable. La possibilitat i la intensitat amb que continuaran, ben segur, treballant al servei de la causa narcotitzant, a favor de l'ocultació del mal que fa a aquest país l'autonomisme persistent, es troba en un punt força interessant.

En el cas del diari dels Godó, és d'esperar que la feina infatigable al servei del canvi en el govern de la Gestoria, serà ben recompensada (tot i la crisi) i que la sortida d'una edic…