Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2011

Anem una mica tard

Ho he trobat incomprensible: els mitjans han esbombat arreu aquests dies els resultats del darrer estudi patrocinat per ESADE i la Fundació Lluís Carulla sobre els valors dels catalans, segons el qual, entre molts altres paràmetres socials i polítics, es detalla com un 45% dels catalans votaria sí en un hipotètic referèndum sobre la independència. El que m'ha semblat més gros del cas és que les dades corresponen, si no ho he entès malament, al mes de maig de 2009! Atenció, són de fa gairebé dos anys. Un petit detall que sembla que ha estat considerat negligible en els titulars i ha quedat només per a la lletra petita a gairebé el cent per cent dels mitjans. És a dir, que són anteriors al procés de Consultes que va començar a Arenys de Munt mesos més tard, a la Sentència del TC espanyol i a la esclatant manifestació del 10 de juliol de 2010.

Gairebé res. En aquest temps, enquestes publicades en mitjans tan poc sospitosos com ara La Vanguardia i El Periódico han constatat el sorpa…

Fragments escollits (III). Vicis vells, realitats tan actuals

"Tras los fracasos prácticos de los primeros proyectos ferroviarios en 1829 y en la década de 1830, la primera concesión de ferrocarril que culminaría con éxito fue la otorgada en 1843 para una línea de 28,5 kilómetros entre Barcelona y Mataró, promovida por intereses privados que preveían que el tráfico de mercancías, mucho más que el de pasajeros, había de aportar la parte más significativa de la demanda de la línea. Poco después, en 1845, se otorgó a José de Salamanca y Mayol, marqués de Salamanca, la concesión para la construcción de una línea entre Madrid y Aranjuez, de 49 kilómetros.

[...] Mientras comenzaban por fin las obras de la Barcelona-Mataró, las de la Madrid-Aranjuez decaían por insuficiencia de recursos económicos. En este contexto, en 1847 el Gobierno emitió una Real Orden para que el Banco de San Fernando admitiese en garantía las acciones de la empresa del ferrocarril de Aranjuez, con responsabilidad del Tesoro Público. Esta disposición no fue ajena a la circun…

Ara, tampoc

Finalment, ETA ha acceptat que la seva aposta històrica no només és una aberració moral, sinó que (com sap qualsevol bíped des de fa anys) és més un descomunal obstacle que una via per a aconseguir la llibertat plena per a Euskalherria. Fa anys que el terrorisme descerebrat fa créixer l'espanyolisme al País Basc. La resposta dels governs espanyols a l'embat ha superat durant els darrers temps tots els límits democràtics coneguts dins les fronteres europees. Més enllà de la tortura (aplicada per les forces de l'ordre gairebé sistemàticament), la Llei de Partits espanyola ha consagrat un estat d'excepció a través del qual es pot privar del dret de sufragi a milers de ciutadans sense necessitat de portar-los a judici ni de demostrar res. Només perquè van militar no se sap quan en una organització política que aleshores era legal.

I ara som on som. L'expulsió de milers de ciutadans del joc polític ha regalat a l'espanyolisme no només la lehendakaritza, sinó també …

Mentre esperes explicacions

L'altre dia va estar a punt d'acabar, sobtadament, Per a bons patricis. Més exactament l'autor d'aquest bloc. Potser exagero, ben segur, però no he trobat ningú encara que hagi viscut l'experiència que els de casa varem patir. Poseu-vos en situació. Vol VLG 3929 (si no recordo malament) procedent de Mallorca. L'avió en que viatgem fa les maniobres habituals d'aproximació a l'Aeroport de Barcelona. Cinturons posats. Soroll d'obertura de comportes i extensió de les rodes de l'aparell. A través de la finestra es distingeixen perfectament les llums de la pista. Devem estar a una dotzena de metres. L'avió es desploma suaument mentre esperes que el contacte es produirà d'un moment a l'altre.

De sobte, una forta estrebada acompanya el soroll dels motors, revolucionats a cuita corrents. El morro apunta novament cap amunt. L'avió s'enlaira i comença a decantar-se en gir lentament. La pista queda enrere i torna la nit a les petites fi…

La Mar de llesta

Pel que fa a l'administració de la Gestoria, durant aquestes primeres setmanes i sense explorar gaire enllà, veig que han començat a reproduir-se els mateixos excessos "digitals" dels altres vint-i-tres anys de poder convergent. Coses lletges que, per cert, no he vist directament (que segur que n'hi ha hagut) en els set anys de Tripartit. Bruteses que arriben fins als nivells més baixos, provocant injustícies difícils de pair. Es nota que han retornat els únics i legítims senyors naturals del castell. I amb aquesta mentalitat, tot i la retallada motivada per la crisi i l'espoli espanyol, a dalt de la piràmide comencen a produir-se també algunes maniobres, com a mínim, poc presentables. No em resisteixo a referir-me a una d'elles (més enllà de l'aparició, també aquí, de germans i parelles), denunciada fa uns dies per un dels sindicats amb representació a la Gestoria.

Resulta que el conseller de Cultura Ferran Mascarell va triar la llicenciada en economia,…

Apadrina un diputat de CiU!

Sempre ha estat en mans de la federació nacionalista. Ara, però, Solidaritat Catalana els ho posa més fàcil que mai. No cal ni que prenguin la iniciativa. En els propers mesos, en data encara per determinar, el Parlament de Catalunya votarà la Llei de Declaració de la Independència de Catalunya. Una lectora d'aquest bloc ens ha fet conèixer la campanya en marxa que suggereix apadrinar un diputat de CiU per tal que, el gran dia que, després de tres-cents anys, el Parlament de Catalunya decideixi si vol o no recuperar la plena sobirania, no fallin ni als seus electors ni a la resta dels ciutadans del seu país.

Per a bons patricis s'uneix a aquesta iniciativa i facilita la tramesa d'un missatge al diputat escollit. Podeu fer-lo arribar a la bústia de cada diputat al Parlament a través del mateix web de la cambra, clicant aquí. Només cal que enganxeu en l'espai corresponent un missatge personal o bé el que us proposem tot seguit:

Il·lustre senyor diputat/da,

Coneixedor de la…

Va triar/trair Catalunya

Se la veu tensa. Irada. Potser no només el Gran Timoner, sinó fins i tot ella mateixa, ha començat a pensar en algun moment de feblesa que es va equivocar. D'aquí pocs dies, a final de mes, però, quan vegi la nòmina, tornarà a tenir una pujada d'adrenalina. I, de sobte, veurà confirmat l'encert de la seva aposta. De moment, van passant els dies en el fragor de les lògiques crítiques del món independentista no convergent i cada nou argument que ens ofereix la consellera de Justícia per justificar-se és més patètic que l'anterior. Impropi d'algú dels seus mèrits i la seva alçada intel·lectual. Algú de tanta vàlua portada tan humilment en silenci i mai demostrada en públic. Ara diu que ella sí que sap el que és lluitar contra el centralisme de Madrid (?!) i que va triar Catalunya podent haver fet carrera en altres llocs de més mèrit. Òndia. Què fort. Quedo perplex.

Es comença a fer cansat, però és que aquesta dona s'esforça per no entendre res de res. I cal insis…

Continuen vestint de verd

Tal i com l'opinió pública del nostre país va comprovar fa unes setmanes, amb la prohibició de l'ús d'armes de foc als trabucaires amb motiu de l'acte en record dels bons patricis executats per l'exèrcit borbònic a la Gleva el 1714, la Guàrdia Civil és una veu autoritzada en l'estudi de les tradicions nostrades. En saben molt del tema. Són guardians zelosos de les tradicions. En particular, de les seves tradicions. Com ara, la de mirar de no barrejar-se amb les poblacions indígenes que malden per controlar per tots els mitjans (democràtics o no) des de fa dos-cents anys. Afortunadament, els veiem poc pels carreres de Catalunya. Però mantenen encara algunes posicions avançades. Per exemple, a l'Aeroport de Barcelona.

Aquest cap de setmana varem anar de viatge familiar. La meva dona va perdre temporalment el rellotge al pas d'un dels controls de seguretat. Ja se sap, aquella escena d'estrés, especialment quan vas amb nens, en la qual, a més d'evit…

Fragments escollits (II). Institucions republicanes i cultura de l'ostentació

"A la Barcelona del 1700 cap casa era palau. No rebien aquest nom ni tan sols les més riques i distingides mansions de la ciutat, és a dir, les vint-i-dues que superaven les cinc mil lliures de preu. No es coneixien com a palaus les cases nobles del carrer de la Portaferrissa ni les de la propera i ampla plaça de Santa Anna, expressió de la riquesa, ni tampoc els habitatges, d'un nivell menys elevat de distinció, del carrer Montcada.

En aquesta mateixa línia de manca d'ostentació, les seus del poder municipal i de la Generalitat s'anomenaven, respectivament, Casa de la Ciutat i Casa de la Diputació, lluny de la gosadia que hauria suposat emprar el nom de palau. Només mereixien aquest qualificatiu alguns edificis extraordinàriament rellevants, vinculats als reis i als més alts mandataris de l'Església: el Palau Reial, el Palau Nou, el Palau de la Comtessa o antic Palau Reial Menor, el Palau del Bisbe i el Palau de l'Arquebisbe de Tarragona [...].

Cada una de le…

Dolors de part

Tranquils, és una estratègia. M'ha costat entendre-ho. Però ara hi veig clar. Tot ha estat dissenyat pel nostre Gran Timoner. Es tracta d'una teràpia de xoc en estat pur. De moment, el que hem vist fins ara com a prolegomen, són cinquanta dies de govern de la Gestoria explicant que és el que no faran durant els propers quatre anys. Es tracta de posar damunt la taula les conseqüències pràctiques que l'autonomisèria genera als catalans. Per això ens sotmeten a una dutxa freda diària, Departament per Departament, relacionant prolixament tots i cadascun dels retalls que el pla d'ajustament de la Gestoria ens durà. Serveis bàsics qüestionats. Barrocons, llistes d'espera sanitàries, aturada d'infraestructures i d'instal·lacions culturals. M'ha costat d'entendre. Ara veig que és una hàbil estratègia per crear nous independentistes. Es tracta de fer entendre als ciutadans d'aquest país que l'autonomisme ens porta al desastre i la penúria.

Que l'…

Encara monstres prehistòrics

La hidra espanyolista té moltes cares. Té l'habilitat d'anar-se renovant. Per això, francament, no pensava que mantingués algunes de tan tronades. Però encara hi són. L'altre dia visitàvem la catedral de Ciutat de Mallorca. Una veritable delícia dels sentits. Més enllà de les aportacions contemporànies d'Antoni Gaudí o Miquel Barceló, continua destacant per sobre de tot la mestria dels artistes medievals. L'amplitud de la nau principal, només superada al nostre país per la seu gironina, la converteix en un espai pràcticament màgic, on la llum mediterrània es filtra creant escenes delicioses. Mentre ens fèiem les habituals fotografies a l'exterior, em va cridar l'atenció una dona de mitjana edat i vestimenta pròpia de la gent guai. En veu alta, s'adreçava a un grup reduït de la mateixa aparença externa.

Hi varem tornar a coincidir a la cambra que donava accés a la nau. La dona repassava la història de Mallorca i el pes de la conquesta musulmana. Fou al…

Espanya enganya

Durant les darreres setmanes, la lleu introducció de la nostra llengua a les sessions del Senat espanyol i la polèmica pel comportament impecable de l'entrenador del Girona, Raül Agné, han fet emergir un argument tradicional de l'espanyolisme lingüístic: cal utilitzar (Rajoy diria, en un país normal) la llengua en la qual tots ens entenem. És allò de, validem la situació d'hegemonia d'una de les llengües peninsulars, prescindint de consideracions sobre com a assolit aquest predomini, i optem pel pur pragmatisme. Oi que tots ens entenem en espanyol. Doncs, apa, llestos. L'argument, naturalment és trampós. No només perquè contradiu l'axioma, que comparteixen convençuts una bona part dels espanyols, segons el qual la immersió lingüística està fent desaparèixer l'espanyol de Catalunya.

No només per això. Sinó perquè els espanyols, quan són part minoritzada, apliquen exactament el mateix criteri de pura supervivència que defensem els catalans. Tots els funciona…

Masoquisme federalista

Un dels joves valors en alça de la Banda dels 25 del Congrés ens va "regalar" fa pocs dies amb una entrevista deliciosa a les pàgines del diari Ara. És, sens dubte, un bon representant de la Catalunya que sap on va. Mentre es multipliquen els gestos de ciutadans de tots els àmbits que manifesten finalment estar fins a dalt de tot del tracte racista i espoliador que rep el nostre país de l'ocupant (des de Manuel Milián Mestre a Raül Agné, passant pel mateix Quim Monzó a les pàgines del diari del comte), els socialistes catalans volen més. Més i més. Són insaciables. Diu el diputat insigne reusenc Francesc Vallès i Vives que el PSC s'hauria d'integrar encara més dins el PSOE. Que no cal marcar diferències, sinó incrustar-se definitivament. En la recent disjuntiva pujoliana entre existir plenament o desparèixer, els més forts dels socialistes catalans consideren que ens hem d'evaporar de la història defintivament. Esdevenir província.

De fet, saben on van: van e…

Discret, no és

No sabria precisar quan va succeir exactament. El record es perd en la memòria sense la possibilitat d'una ubicació exacta. Crec, però, que eren els darrers mesos de l'agonitzant Govern Pujol. Les clavegueres baixaven ben plenes. Fins a dalt. En mig de l'ensorrament, les relacions entre convergents i unionistes havien arribat a un punt de tensió proper al trencament, especialment degenerades a partir del nomenament d'Artur Mas com a conseller en cap (el que equivalia a la investidura com a successor) i la immediata dimissió, pel febrer del 2001, de Josep Antoni Duran i Lleida com a conseller de la Gestoria(sí, sí, com en el Dragon Khan del Tripartit, també en els mandats Pujol un conseller va arribar a dimitir per desavinences entre els partits del Govern).

Tornava a casa en els Ferrocarrils de la Generalitat al vespre. El vagó era mig buit. Darrera meu, al final del passadís, em va semblar distingir el polític democristià sabadellenc Jordi Casas i Bedós. A la distànci…

Bozal celebra els 300 anys d'ocupació

Tal i com ha figurat durant uns dies a la dreta d'aquest apunt, la ultranacionalista espanyola i consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal ha anunciat que, durant els propers quatre anys, sota la presidència d'Artur Mas, li correspondrà organitzar els actes de commemoració de la desfeta catalana de 1714. És a dir, la jurista que treballa en la més absoluta intimitat i que ha dedicat els millors anys de la seva vida a la defensa dels interessos de l'Estat espanyol a la colònia, commemorarà l'acte de naixement de l'actual Regne d'Espanya. Diu que cal recordar el dret públic català anterior a la Nova Planta borbònica, justament aquell contra el redreçament del qual la consellera de Justícia ha fet filigranes fins ara. Me'ls començo a imaginar, els actes de celebració (en el seu cas), que no de commemoració.

Li proposo que rebutgi d'entrada les veus d'historiadors catalans com ara en Joaquim Albareda, l'Eva Serra o en Josep Maria Torras. No comb…

Fragments escollits (I). L'espoli fa vuitanta anys

"Les dades següents són extretes de l'estat de la recaptació, per províncies, de l'any 1925-26, el darrer publicat en l'"Anuario de España" de 1927, pàgines 350 i 351. Són, per tant, oficials endarrerides i avui han augmentat.

Tracto d'establir la proporció entre la recaptació a Catalunya i el total d'Espanya en aquells impostos que sigui possible de situar geogràficament. Suprimeixo les partides "Central", "Direcció del Deute" i "Fàbrica de la Moneda", que no em semblen computables per la comparació a establir.

Contribució territorial [en milions, amb presentació de la taula adaptada]: 31 (Catalunya) de 285 (Espanya), 10% (proporció).Contribució industrial i de comerç: 42 de 151, 26%.Utilitats: 115 de 244, 47%.Drets reals: 28 de 141, 19%.Mines: 1 de 12, 8%.Cèdules: 1 de 10, 10%.Sucre: 24 de 56, 42%.Alcohol: 10 de 36, 27%.Gas, electricitat i carbur de calci: 30 de 108, 26%.Total: 280 de 943, 30%.El resultat és que en aque…

Mercadejar el patrimoni (II)

Mentre la ministra sinistra continua el seu pillatge (ara acceptant la donació de positius fotogràfics del Comissariat de Propaganda rebuts de mans d'un particular quan, evidentment, la propietat d'aquests béns és de la Gestoria actual), la seva doctrina d'inflació del mercat del patrimoni arxivístic i bibliogràfic comença donar els seus fruits demencials. Un exemple capdavanter és el de la compra per 1,8 milions d'euros de la biblioteca particular del catedràtic d'història contemporània i estudiós dels orígens populars del catalanisme, Josep Termes. No posaré en dubte l'alçada com a mestre (en vaig tenir el plaer de ser-ne alumne) i investigador del professor Termes. Però sí que ho faré amb la qualitat de la seva biblioteca particular.

En tinc motius: els tècnics qualificats de la Gestoria que la van valorar fa mesos van arribar a la conclusió que el seu preu era molt baix. Més enllà del seu valor com a col·lecció temàtica sobre la història del moviment obrer…

Autolesionar-se

Els polítics autonomistes es fan mal a sí mateixos. El seu rebuig frontal, al llarg de trenta anys (entre d'altres iniciatives que trenquin l'espiral infernal), a crear una Llei electoral que faciliti una nova relació entre escollits i electors afavoreix que els líders continuïn mantenint el control de les estructures dels partits i assegurant que només els seus fidels ocupin posicions de sortida favorables. L'encastellament a benefici d'uns pocs, però, provoca un allunyament entre ciutadans i polítics que, encara que de vegades s'exageri fins a límits injustos (de xoriços i incapaços n'hi ha arreu), impregna l'opinió pública fins a límits inversemblants. Tothom tira al polític amb tot el que troba a mà en una espiral embogida que no fa sinó enfonsar encara més les expectatives de reforma.

Fa poques setmanes vam poder comprovar, una vegada més, els nefastos efectes d'aquesta dinàmica. El Gran Timoner ha intentat confegir el seu Govern dels millors a bas…

Gran èxit, President!

No puc oblidar l'estampa del 23 d'abril de 2006: a les escales de la Moncloa, José Luis Rodríguez-Zapatero, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, feliços i contents després d'haver-se fet el poc que quedava de l'Estatutet (a partir d'aleshores, Estatutet de la Moncloa). No puc oblidar la data sobretot perquè aquell dia van néixer els meus fills (el destí em va fer més afortunat: el meu aniversari coincideix amb el naixement de la primera República Catalana del diputat Pau Claris). Per això, aquestes dies de la nova trobada Mas-Zapatero no he aconseguit sostreure'm als més grisos pensaments. La premsa amiga sembla que està contenta del gran èxit del nostre Gran Timoner. Considerades fredament les dades, però, són per arrencar a córrer.

Benvolguts lectors, si aquesta és l'alternativa de l'independentisme suposadament assenyat a l'independentisme dit exprés, Déu n'hi do! Resulta que en un moment en que Catalunya es dessagna per tot arreu (radica…

Avançar entre la boira

No deixis que la realitat espatlli els teus apriorismes. Això deuen pensar al diari del comte. Diumenge, Carles Castro publicava un article força peculiar en el qual observava el creixement de l'independentisme com el descabdellament d'un dilema imaginari, irreal. Multiplicar demoscòpicament d'un cent per cent els suports en quatre anys es veu que per als fins analistes comtals et converteix en una opció invisible i inviable. Acostumats com estem a llegir-lo, no podia sorprendre que llancés la seva enèssima diatriba anti-independentista d'aparença pseudo-científica. Ahir, a les tres hores d'esclatar als teletips la gran, la immensa notícia que la mesa del Parlament havia aprovat portar al ple el debat sobre la Llei de Declaració de la Independència presentada per Solidaritat Catalana, la versió digital del diari continuava sense dedicar-li ni una sola línia, ni tant sols darrere la mort per suïcidi del darrer excap de l'exèrcit filipí.

Mentre el nostre Gran Tim…

On s'és vist

On s'és vist que un poble ocupat pugui honorar lliurement els seus bells herois. On s'és vist que pugui fer-ho amb les salves d'honor d'un exèrcit nascut del poble, a la manera com tot els països del món recorden els seus caiguts en la lluita per la llibertat. On s'és vist que es permeti als hereus dels vençuts ni tant sols començar a alçar el cap, besllumar finalment la victòria i recordar la glòria dels seus avantpassats.

On s'és vist que els continuadors de l'obra dels seus assassins, els que ostenten el monopoli de la violència a base d'exercir-la, ara, abans i quan convingui, facin cap concessió, ni que sigui festiva, a les seves víctimes. On s'és vist que els de sempre renunciïn a allò que és seu per dret de conquesta, a allò que amenacen de fer perquè ho han escrit amb sang a la seva constitució infecta. On s'és vist que els col·laboracionistes d'aquí, els qui exerceixen les escorrialles del poder a base de no discutir l'hegemoni…

Circumstàncies conjunturals

El desvergonyiment de la consellera Bozal no coneix límits. Ara resulta que, segons ens explicava ahir en una entrevista al diari del comte, la seva elecció professional d'esdevenir advocada de l'Estat, per tant, defensora dels interessos materials i polítics del Regne d'Espanya a Catalunya, ha constituït només una circumstància merament conjuntural. Dues dècades de circumstància conjuntural. Perdoneu-me la vulgaritat: collons quina conjuntura més llarga! Si és que no vol quedar com una mentidera patològica (diu també en la mateixa entrevista que només l'ha mogut a acceptar el càrrec de consellera l'amor a Catalunya) té una manera clara de demostrar l'honestedat de les seves paraules: renunciar a l'excedència a la plaça d'advocada de l'estat i anunciar solemnement que no reprendrà mai la seva activitat al servei de l'ocupant. És així de senzill.

De moment, CiU hauria d'evitar l'efecte greixós del contagi de les mentides d'aquesta don…

Relats de diumenge (VII). Avi, no faci nosa

El mar, de moment, era absolutament encalmat. Un sol que picava ben fort. El barret es feia del tot imprescindible. També una bona crema amb factor de protecció alt. Tota la família tenia un color francament bo. El senyor AM havia llançat la canya amb el seu millor esquer i esperava cobrar-se una peça interessant. Els peixos eren cada vegada més escassos. Feia poc que havia començat la jornada de pesca i l'home estava força concentrat. Tenia la seva estratègia i no volia distraccions. De fet, gairebé l'única li'n venia del seu mateix costat, de la senyora PR, que, sempre amb la paraula esmolada, no el deixava ni a sol ni a ombra. No discutia pas la seva perícia marinera: es dedicava sistemàticament a afalagar-lo per la seva excel·lent musculació. Francament, es feia una mica pesada.

Al vaixell, entre d'altres familiars, anava l'avi. No havien aconseguit (no per falta de ganes) deixar-lo a terra. Tants anys comandant la nau! Així que, finalment, havia pujat a bord a…

Desgavell patrimonial

No és que tingui un gran coneixement de la gestió del patrimoni immobiliari de la Gestoria. Però m'hi ha fet pensar aquests dies la proposta del conseller Mas-Collell (em penso que ben aviat el podrem considerar com el veritable rei de Polònia) en relació a la possibilitat que la Generalitat hagi d'alienar una part del seu patrimoni per tal d'obtenir liquiditat. En sentir-lo, immediatament, el meu cap ha establert una relació claríssima amb una experiència meva recent. Fa unes poques setmanes, el responsable d'una entitat important del món de la Cultura em parlava justament de la impossibilitat d'aconseguir que algú de la Gestoria es fes càrrec d'un immoble d'uns 500 metres quadrats situat al bell mig de l'Eixample de Barcelona. Ep, al bell mig, a centenars de metres d'una de les zones més cares de la capital catalana.

I no és que l'immoble estigui mal llogat a preu baix. No, no. Està abandonat. Completament abandonat, tret d'una petita part…

Del Tripartit al Bipartit

Ara que CDC comença a anar curulla d'independentistes (l'expresident Jordi Pujol és la darrera incorporació de moltes altres, si hem de creure, per exemple, els comptes de parlamentaris independentistes de no fa gaire de la revista El Temps) comença a entrar en exactament el mateix escenari de contradicció més o menys permanent viscut als darrers anys per ERC. Afirmaven els republicans que, tot ocupant les institucions autonòmiques, podien fer una part del camí amb els federalistes d'esquerres. El mateix semblen dir ara els convergents dels de l'altre part del Bipartit. En un cas i en un altre les contradiccions es van fer en el passat i es faran en el futur insalvables. El Govern dels millors és un bon exemple. La diferència entre els consellers nomenats a proposta de CDC i els honorats amb un honor que no mereixen a proposta d'UDC és punyent. El nivell de la colla d'en Duran és absolutament lamentable. El contrast fa mal als ulls.

Sense compartir objectiu fin…

Veniu a adorar l'alcalde (III)

Allò que va començar com un sol apunt s'està consolidant en veritable sèrie. No era la meva intenció, però és que el tema em persegueix. Veureu, hem decidit demanar el DNI espanyol per als nostres fills (jo que pensava que ells ja no en tindrien). Per fer-ho, hem d'emprendre l'aventura de relacionar-nos amb el Registre Civil (ens cal un certificat de naixement). Fa por. Com aconsellen els clàssics, vaig començar pel més fàcil: aconseguir els certificats d'empadronament. Vaig anar a demanar-los a l'Oficina d'Atenció Ciutadana del Vapor Llonch. En honor a l'alcalde Manuel Bustos he dir que aquest servei funciona de meravella. Un munt de personal (quina sort) que permet atendre les peticions dels ciutadans a bon ritme. He anat unes quantes vegades (normalment a presentar escrits al meu "amic" el Regidor d'Educació sord) i sempre he sortit en menys de deu minuts d'espera.

Arribo a l'Oficina. Explico en entrar l'objectiu de la meva visi…

Avui, a can Cuní

La segona onada de denúncia als mitjans de comunicació està donant els seus fruits. Com bé sabeu els lectors habituals d'aquest bloc fa dos anys que, a casa, ens barallem amb el Departament d'Educació, ara Ensenyament, per a que, posant un mínim de transparència al procés, ens deixin accedir als expedients de preinscripció dels nostres fills. Simplement, volem comprovar que els nostres competidors en el procés no van fer trampes en l'empadronament. Després de rebre bufetada rera bufeta, finalment, el setembre passat, l'Agència Catalana de Protecció de Dades ens va donar la raó. Han passat quatre mesos i l'administració educativa del nostre país (la d'abans i la d'ara) continua ignorant-nos. Cap resposta. Cap contacte. Ahir, gràcies als bons oficis de la Montse Poblet (mil gràcies!), varem aconseguir un bon espai de denúncia als informatius de Catalunya Ràdio (amb mini-entrevista al Cafè de la República d'en Barril)  i a tots els butlletins horaris de Ca…

Lliçons de moralitat

Fa uns dies el gran Josep Antoni Duran i Lleida acusava ERC de no tenir principis ni moralitat. Quan ho vaig sentir em semblar veritable sal grossa. Impròpia en un home tan ponderat, centrat i ben considerat com és el líder d'Unió. És clar que a Esquerra hi ha gent mancada d'aquests atributs, però em sembla que a UDC també en podríem trobar. Per exemple, ara mateix em ve al cap el nom de... Ell mateix. Mireu si no l'entrevista d'aquest diumenge a l'Avui. El franjolí no té absolutament cap inconvenient a dir-ne una mentida grossa, grossa. Almenys una. I ben evident. Diu que no va ser Unió qui va proposar la Bozal com a consellera de Justícia. Ens pren per imbècils? Les evidències de la seva descomunal bola s'acumulen: la Conselleria sempre ha estat a mans de membres d'Unió, la nova consellera és amiga i col·lega de Manuel J. Silva (braç dret del mateix Duran) i els nomenaments del nou Departament han recaigut en la seva major part a mans de militants d'U…